10.- CERCANT CÒMPLICES

 

                                                                      Imatge de Google

10- Aquest anglès eixut, de galtes vermelles i mirada tèrbola li ha cridat l’atenció. Ja fa estona que ha entrat i tafaneja alguna cosa del carrer per sobre els xuxos de l’aparador, alhora que s’amaga per no ser vist.  Avui era el darrer dia que s’hi estaria, al forn amb els pares. Finalment, van accedir a deixar-la treballar a la botiga de la Vicky durant un mes de prova, i si passat aquest temps, la Bruna volia continuar, ells buscarien algú que la pogués substituir al forn. Només tenien aquella filla i, com tots els pares, volien el millor per ella.

─La nena ha de trobar el seu camí─ deia la mare al pare, en un to calmat i conciliador.

─Ja te un camí ben planer que nosaltres ens hem cuidat de deixar-li net de pols i palla. No sé què li ve ara amb la tonteria aquesta de la moda. Pel pa, sempre hi haurà clientela.

Sort de la mare, que posava oli en aquell conflicte, i sort que la conversa del pare amb en Paco, el marit de la Vicky, també havia suavitzat la situació.

Aquest home estrany fa veure que busca alguna cosa a l’expositor de les llaminadures, mentre ella atén a dues clientes que ja porten tres quarts d'hora fent safareig i que sembla que han menjat llengua per esmorzar. Aquest home estrany està fent temps per quedar-se a soles amb ella, d’això no en te cap dubte, quan sent com la mira de reüll. L’ha clissat de seguida i ha pensat que potser vol robar-li o alguna cosa pitjor. Li ha agafat por i abans que les dues dones surtin del forn, ella ja crida al pare, portes endins.

─Pare!!! S’han acabat les coques integrals i els panets de Viena. Au va! Fes-ne via, que la Conxita és a punt d’arribar i ja saps com se les gasta!

La qüestió és que la Bruna està sola, aquest matí de principis de març, perquè els pares han anat a cal notari per alguna cosa de l’herència de l’avi Martí i ella no vol que aquest guiri sortit del no res, ho sàpiga.

Quan les dues dones han marxat, de sobte, en un impuls anòmal, l’home s’ha acostat a la caixa on ella sembla haver quedat enganxada, i li ha dit:

─Excuse-me senyoreta Bruna. No s’espanti. Vinc a demanar-li un favor. Ja sé que no em coneix, més aviat que no em reconeix. Soc l’exmarit de la Vicky, la noia que té la botiga de bikinis. Sé que vostè és molt amiga de la Vicky i que en breu, anirà a treballar amb ella. Seria tan amable d’entregar-li aquest sobre, quan la vegi?

Continuarà

Eva Ariza per Cornèlia Abril

5- Bafarades

 

                                                 Imatge de Google

Des d’aquí assegut, on em trobo ara mateix, prenent-me la segona cervesa del dia, mig amagat al forat que hi ha entre els lavabos i el final de la barra, l’observo.

Son les nou del mati i la cambrera d’ulls rodons m’observa a mi. Abans m’ha preguntat si em venia de gust un mini d’alguna cosa per acompanyar la beguda. Deu pensar ─quina llàstima d’home─ i si, té raó, a les nou del matí, avui, ja vaig per la segona i no, no vull cap mini de res per acompanyar la cervesa. Me la vull beure a pèl.  Altres dies aguanto una mica més, però la cosa se me n’està anant de les mans.

La Vicky, a aquestes hores, tragina amunt i avall de la botiga, deixant-la a punt per quan siguin dos quarts, obrir portes. Avui toca canvi d’aparador. Darrera de la vidriera seu en un tamboret i despulla un maniquí escapçat per tornar a vestir-lo d’estiu. Al mes de Març és el que toca. Fins ara duia un pijama blau esquitxat d’estels. La persiana, encara abaixada, és una d’aquelles persianes antigues amb forma de niu d’abella i que deixa veure tot el que passa a l’altra banda. Els rajos de sol penetren pels forats i per uns instants, creen una visió quasi religiosa, com de vitrall d’església. És un moment màgic, i no, encara no vaig borratxo.

Està preciosa i rodona. Tornar a veure-la després de tot aquest temps em trasbalsa i m’inquieta. Era meva i me la van prendre davant dels nassos, sense temps de reacció i, sobretot, sense cap possibilitat de parlar-ne. Primer va quedar enlluernada amb la bellesa de l’indret, el menjar, el sol, el mar, l’alegria de la gent. Després amb ell. Tot sang i força i ganes. Un volcà d’energia amatòria, impetuós, vehement, que va arrasar amb l’estima d’un ésser escarransit i anodí. Jo.

Aquest embaràs és un insult a la meva condició d’impotent. Quan ens vàrem casar, li vaig amagar que jo mai podria tenir fills biològics, però tenia l’esperança que ho entendria i que podríem adoptar, o anar a una d’aquelles clíniques on un donant anònim ens solucionaria el problema.

I ella va trobar el donant tota sola i pel seu compte, sense cap ajuda. Li va tocar a la tómbola d’aquella maleïda fira, i se’l va emportar a casa com si fos un peluix gegant. Quins pebrots!

Haig de parlar-hi abans de beure’m la tercera. Avui que tinc forces. Ara que encara estic sobri.

Continuarà... 

Eva Ariza per Cornèlia Abril

UNA MARE NOEL AL SENEGAL

Imatge de Google

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa....

La tia Pepa n’està fins als ovaris d’haver de pensar cada any en el punyetero Nadal i tot el què comporta. Aquest any ha dit que no vol tall, ni gambes, ni torró, ni pessebre, ni amic invisible, perquè ara en té un d’amic, i és ben visible i a qui li agradi bé i a qui no, també. La seva germana li diu que posi seny, que el Nadal és per compartir-lo en família, que què dirà a la canalla quan la trobin a faltar, que qui farà els canelons, que si naps, que si cols.

Tu creus que a la tia Pepa li importa un rave, tot això? La tia Pepa i el seu amic han agafat un tren cap a Algeciras i d’allà un ferri fins a l’Àfrica. Diu que vol conèixer els orígens del seu Baltasar particular, (va ser un dels tres reis de l’Orient en la cavalcada de l’any passat) i és tan feliç que duu una maleta plena de regals per la família.

La tia Pepa s’ha tret el monyo i ara es pinta els llavis de color Rouge Dior. S’ha tatuat unes celles impressionants i s’ha comprat el darrer disc de la Rosalía. Fins i tot li ha passat pel cap operar-se els pits.

Au família! Ja tenim conversa assegurada tot el Nadal. Bones festes i visca la Pepa!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

UN DIA QUALSEVOL

 

S’ha llevat a les sis del mati. Des de fa un temps dorm a l’inrevés. Els peus al coixí i el cap a on normalment descansen els peus. No ha jagut despullada com altres nits. Duu una samarreta vella i un neguit al cor.

L’aire condicionat li bufa al clatell mentre obre la persiana i estira la mirada fins al riu. Les canyes que el custodien, empeses per una brisa calenta, ballen una dansa repetitiva, monòtona.

Voldria obrir la finestra, però a aquestes hores les orenetes voletegen juganeres, es fiquen a l’habitació i després no encerten la sortida.

Ella tampoc no l’encerta. Atrapada, captiva d’aquest neguit, segueix amb la mirada el vol lliure de les orenetes ara amunt, ara avall. Una tórtora ve a trencar l’encís del moment aturant-se a sobre de la reixa. L’ocell la mira durant uns moments i arrenca a volar fins anar a trobar-se amb la seva companya que l’espera damunt del codonyer.

Pot ser no necessita ales per escapar-se de la seva presó, tan sols obrir la porta. Tan fàcil i tan difícil com això.

Casa meva és casa vostra...

A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, que diu la cançó.

Darrere el reixat negre, un camí de travesses i fanalets de joguina. Sota la terra humida, ossos d’un passat recent i cendres. Per sobre, l’herba xopa de rosada. El jove magraner amagat al racó de pensar, resta mut al costat del compostador que amb la boca oberta badalla d’avorriment. No així els cinc tarongers que mouen les branques carregades de taronges tardanes, reclamant l’atenció d’unes tórtores atalaiades al pi botifler del veí. A la teulada, una de les tres xemeneies, verge encara, es mira amb aires de reina les altres dues, brutes d’una negror incrustada pel fum dels anys. El gall creuat de fletxes que es deixa portar pel vent, se’n riu. Un graó i un altre i encara dos més abans d’obrir la gastada porta que deixa passar el fred esmolat de març per les petites escletxes. 

Un cop a dins, el caliu d’un somriure i el xup xup deliciós de la cassola que deixa anar una estela de quotidianitat ben rebuda. 

A taula!

Dibuix: Claudi Ribas Torres

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

La dama blava

Soc vella i antiga. Tant, que ningú se’n recorda del temps que fa que vaig néixer. Soc seductora, temperamental, intuïtiva i una preciositat tant si estic en calma com si se m’emporten els dimonis. M’han volgut col·locar uns quants marits, amants i nuvis, però estic soltera i sense compromís. No obstant, soc mare d’un nombre infinit de fills i filles que neixen i moren deixant el seu alè entre els meus braços. Des de les entranyes de la germana terra, m’arriben tots els camins líquids que viatgen amb un únic propòsit; abocar-se’m i diluir-se entre els meus fluids. 

Soc immensa. Tant, que els homes es perden entre les meves línies blaves si són massa agosarats. Estimo les veles que em suren, empeses per qualsevol dels pretendents que em volen fer l’amor. Ric quan els rems dels que em passegen em fan pessigolles. Observo les roques esculpides per un temps gandul, que mai acaba la seva feina i entro sense permís en les seves entranyes ombrejades. Llepo platges inacabables, blanques o negres, platges de còdols o de sorra fina, platges de neu i de fum, platges menudes...

Soc profunda. Tant, que ni jo mateixa sé on s’acaba la meva alçada. Potser és infinita i per això puc sorprendre’m, encara, de trobar vides que em són desconegudes. Si que sé on comença: allà on la germana lluna s’emmiralla cada nit abans de sortir de festa. Aleshores soc negra, però puc ser verda quan estic de bon humor, grisa si estic enfurismada, taronja quan la tarda se’n va, de plata quan vull anar mudada...Però quan més m’agrado és quan em vesteixo de blau.

Eva Ariza, per Cornèlia Abril