Des d’aquí assegut, on
em trobo ara mateix, prenent-me la segona cervesa del dia, mig amagat al forat
que hi ha entre els lavabos i el final de la barra, l’observo.
Son les nou del mati i
la cambrera d’ulls rodons m’observa a mi. Abans m’ha preguntat si em venia de
gust un mini d’alguna cosa per acompanyar la beguda. Deu pensar ─quina llàstima
d’home─ i si, té raó, a les nou del matí, avui, ja vaig per la segona i no, no
vull cap mini de res per acompanyar la cervesa. Me la vull beure a pèl. Altres dies aguanto una mica més, però la cosa
se me n’està anant de les mans.
La Vicky, a aquestes
hores, tragina amunt i avall de la botiga, deixant-la a punt per quan siguin
dos quarts, obrir portes. Avui toca canvi d’aparador. Darrera de la vidriera
seu en un tamboret i despulla un maniquí escapçat per tornar a vestir-lo
d’estiu. Al mes de Març és el que toca. Fins ara duia un pijama blau esquitxat
d’estels. La persiana, encara abaixada, és una d’aquelles persianes antigues
amb forma de niu d’abella i que deixa veure tot el que passa a l’altra banda.
Els rajos de sol penetren pels forats i per uns instants, creen una visió quasi
religiosa, com de vitrall d’església. És un moment màgic, i no, encara no vaig
borratxo.
Està preciosa i rodona. Tornar
a veure-la després de tot aquest temps em trasbalsa i m’inquieta. Era meva i me
la van prendre davant dels nassos, sense temps de reacció i, sobretot, sense
cap possibilitat de parlar-ne. Primer va quedar enlluernada amb la bellesa de
l’indret, el menjar, el sol, el mar, l’alegria de la gent. Després amb ell. Tot
sang i força i ganes. Un volcà d’energia amatòria, impetuós, vehement, que va
arrasar amb l’estima d’un ésser escarransit i anodí. Jo.
Aquest embaràs és un
insult a la meva condició d’impotent. Quan ens vàrem casar, li vaig amagar que
jo mai podria tenir fills biològics, però tenia l’esperança que ho entendria i
que podríem adoptar, o anar a una d’aquelles clíniques on un donant anònim ens
solucionaria el problema.
I ella va trobar el
donant tota sola i pel seu compte, sense cap ajuda. Li va tocar a la tómbola
d’aquella maleïda fira, i se’l va emportar a casa com si fos un peluix gegant.
Quins pebrots!
Haig de parlar-hi abans de beure’m la tercera. Avui que tinc forces. Ara que encara estic sobri.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada