S’havia familiaritzat amb el sobrenom de Woody perquè era així com la gent l’anomenava. En canvi, si parlaven d’un tal Joan Estruch i Dolcet gairebé ningú l’identificava amb la seva pesona. Tampoc ell mateix. Per això es va retolar el frontal del camió amb aquest nom: Budi. Tal qual.
No sap res de cel·luloides ni de clarinets i molt menys d’actors de comèdia. Té berrugues negres a l’orella dreta, i llueix amb orgull tres dits groguejant molt fort a causa del tabac. Canta malament i esquitxa saliva quan parla. Per guanyar-se la vida es dedica a transportar noies d’aquí cap allà. Les enreda sempre que pot, però en els fons és una ànima de càntir.
̶ Com s’entén, això? Si és ànima de càntir no pot ser un enredaire!
És tan burro que es trepitja a cua. I com que fa la feina en camins de ronda, no li calen gaires refinaments. A més, les noies venen tan necessitades... “Sou com bestioles”, els diu ell a la cara, rient. Les busca de tant en tant després de descarregar el camió, quan se sent sol o si té ganes de companyia. Sempre n’hi ha alguna que s’hi posa bé. Llavors, es fa el pinxo.
Però amb tot, encara li és difícil de comprendre l’abast real de la Carmen o de la Vicky, dues dones massa estridents per un matat com ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada