divendres, de juliol 23, 2021

La néta de "el tio Juan"

 La néta de “el tio Juan”


Era cap al tard. En aquell pati, a l’ombra de les oliveres, s’hi respirava tranquil·litat. Semblava que tothom tenia la feina feta. Parlaven dels que havien marxat, dels que tornaven, dels que vindrien per les festes...

Arribaven a poc a poc, alguns recolzats en una mangala, ara l’un, ara l’altre s’anaven asseient en aquella espècie de pedrís en forma de mitja lluna.

–Bona tarda! Què, com anem?–. Converses carregades de monotonia i ensopiment. Tot era gent gran, gairebé tots nascuts abans de la guerra civil. Alguns ni tan sols havien anat a l’escola, i d’altres sabien posar la seva firma i no gaire cosa més. Gent que s’havia conformat a subsistir, la majoria perquè no els havia quedat més remei, i d’altres perquè ja els hi anava bé. Per comoditat.

De cop, va aparèixer una noia, jove, somrient, amb una cartera a la mà, tot movent els cabells pentinats amb una cua de cavall. Tots la saludaven, contents. Semblava que havia arribat l’alegria. Era d’una altra generació, o més ben dit, de dues generacions enrere, i, pel que es veu, tenia una bona feina.

–Què, ja has plegat avui, Rosa?– Ella, molt amable anava contestant. Tothom l’afalagava. Jo feia d’espectador.

–És la néta de “el tio Juan”– em van dir.

 Anava arribant més gent i el cotarro s’animava.

–Hem sentit per la ràdio, tot venint cap aquí, que han recollit una pastera plena de migrants.

–Una altra vegada?– saltà un dels que semblava mig adormit. –Jo no sé què haurem de fer! A on els han de posar tota aquesta gent?–

–Això només porta malalties– continuà un altre tot rascant-se la calba.

–Dormen pels carrers i la meitat són uns delinqüents. I a sobre treuen la feina als d’aquí– afegí una dona sense deixar anar el ganxet.

Llavors, la néta de “el tio Juan”, la que representava més culta, la que tenia estudis, la que es guanyava bé la vida, va voler donar la seva opinió. Va pontificar tota seriosa:

–Jo el que faria, en lloc de recollir-los, és enfonsar les barques. Ja veuríeu com aviat s’acabaria el problema!

Tothom va callar. Només se sentien els pardals. Ella havia dit el que ningú gosava dir.

I jo, que era l’única forastera en aquella reunió, no vaig dir res perquè m’havia quedat amb la boca oberta. No m’ho acabava de creure! Pensava si aquesta era una representant de la joventut d’avui en dia, si no tindrien mestres o tutors que els hi expliquessin que les coses poden ser d’una altra manera? M’esparverava imaginar que, qualsevol néta de “el tio Juan”, amb tota la seva desimboltura, algun dia pogués arribar a tenir accés al govern del país.

 Confiem que només sigui una rara avis, i que n’hi haurà d’altres de la seva generació que, tal vegada, seran capaços d’embarcar-se als vaixells salvavides.


dissabte, de juliol 17, 2021

Vacances

 



Després d’un any de pandèmia, qui més qui menys teníem ganes de sortir de casa. No pel fet de sortir, físicament, sinó pel fet de saber-nos mentalment de vacances. Vivim en una societat que ens ha educat per fer descansos, així, de tant en tant.

Això estaria molt bé si, quan ens hi van haver acostumat, ho haguéssim viscut com a una cosa natural, com un dret adquirit, però d’una manera tranquil·la. Què ens ha passat, però, a tots? Doncs que ara, de la mateixa manera que ens han inculcat que és bo fer vacances per descansar d’un any de treballar dur, ens diuen que hem de fer-ne per obligació (o gairebé).

Qui no fa vacances, és una mena d’empestat!

Qui, a la tornada de les vacances, no té la pell ben bruna, és observat com si fos un ésser estrany, com si no tingués el mateix dret d’estar blanc, que d’estar morè.

Qui, a la tornada de les vacances no compta amb un bon àlbum de fotografies, com més gruixut millor (ara ja, en format .jpg. Allò del paper ja no es porta), és una “rara avis”.. I a més, si és possible, cal difondre’t per totes les xarxes socials. Si no en tens, ets estranyot.

De la mateixa manera que ens venen i ens fan consumir roba, cultura, menjar, begudes, festes, festivals i festivalets... la qüestió és consumir, consumir i consumir! Fer vacances i fugir una mica dels patrons marcats, però, pot representar un plaer! Us faig partícips del magnífic dia que s’ha llevat avui, poc, molt poc abans que el sol sortís amb tota la seva esplendor. Bones vacances!

Foto: Torredembarra. És meva, l’he fet aquest mateix matí. 

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

dimecres, de juliol 07, 2021

El mirall rodó

 

Arriba panteixant amb la maleta. Això és pitjor del que creia, pensa, si rebufa només amb aquest tram d’escales.

    L’home, el gai que regenta l’hostal —perquè és gai, l’ha vist en una fotografia del despatx abraçat amb posat dolç a un altre home, i des de fa uns dies ja no li passa que pensa que tothom és amic o germà d’aquest o de l’altre, i ara ho veu tot des d’un prisma sexual: li ha caigut la careta, la innocència o la tranquil·litat d’esperit, no n’acaba d’estar segura—, l’home gai li obre la porta de l’habitació i li entrega la clau mentre li recorda els horaris de l’esmorzar i li mostra on hi ha el comandament de l’aire condicionat i el bany, com si ella no disposés de dos ulls a la cara o no tingués els coneixements bàsics per passar una nit en un hostal. Mentre acomiada l’home gai amb un somriure —perquè això sí que ho sap fer, que tot li sembli malament però alçar les comissures dels llavis de forma natural—, fa una llambregada ràpida al vestíbul del primer pis, on té l’habitació. Ara s’adona que l’estil barroc de la planta baixa també continua a la resta de la casa. S’ha equivocat, es renya, i tanca la porta. Massa inputs de cop.

    Per sort, l’habitació està decorada amb més gust —tot i que carregada— i al bany les tovalloles són blanques i no hi ha quadres. No hi ha cosa que la posi més nerviosa que els llençols i les tovalloles de colors i els quadres a les cambres de bany. Perquè llavors es dutxa amb la sensació que la humitat de l’aigua malmetrà l’obra d’art. Perquè llavors es renta les dents quieta davant de la pica, amb el que això la molesta, per si taca el mirall amb els puntets blancs que surten disparats de l’encontre vigorós entre el raspall i l’esmalt i les genives, i ja se sap que les taques al mirall són dobles, i això encara la fa posar més nerviosa. Ella prefereix allunyar-se de la pica per rentar-se les dents, situar-se allà on no pugui tacar res. I si un quadre prop de la dutxa o la banyera ja li trasbalsa l’humor, un quadre a la paret del bany la fa sortir de polleguera. Encara pitjor seria un quadre sobre el vàter o sobre la porta, l’art amenaçador que et pot desnucar sense que te n’adonis.

    Però ha vingut a descansar, a allunyar-se del món, a deixar el cervell en blanc per poder decidir, i està vist, pensa, que s’ha equivocat en triar un hostal a un poble petit, perdut a la muntanya i allunyat de tot. Però com ho podia saber, que estaria regentat per una parella de gais? I que, a més (o potser per tant), passaria una nit en una habitació més ben decorada que les de les revistes? La capçalera del llit és senyorívol i té motius florals, i hi ha un dosser del qual en baixen uns cortinatges elegants. A tocar hi ha un llum de sostre amb sis braços, platejat, carregat de vidrets que brillen amb el sol que entra per la finestreta i que despleguen milers d’arc de Sant Martí per les parets, milers de minúscules banderes gais disseminades per habitació. Així no es pot pensar amb claredat.

    Més li hauria valgut un hotelàs tocant a la carretera, d’aquests tan impersonals, amb les parets grises i els banys il·luminats per sota. No buscava res depriment, però segurament entre un tipus d’allotjament i l’altre hi deu haver alguna cosa que li hauria anat millor, però ara posa’t a buscar. Ella no tenia tant de temps, pensava. En un hotelàs, la probabilitat de creuar-se amb altres persones seria infinitament més elevada, però com a mínim no hi hauria tants detalls que fessin que el seu pensament anés fent salts d’idea en idea per anar a parar sempre al mateix lloc. Tants quilòmetres per no res. Però el que està fet està fet, i se sent massa cansada. Està clar que el cervell no li funciona bé. Ho hauria d’haver previst, però és un tema que no domina, un camp que desconeix i que mai no havia pensat que arribés a tocar. I encara més per obligació.

    L’home gai li ha dit que hi ha piscina, i que ara no hi ha ningú perquè tothom ha baixat a la platja a passar el dia o a Alacant, que queda aquí mateix, a mitja horeta en cotxe. No ha dut banyador, però un dels conjunts de calceta i sostenidor que porta sempre per si de cas farà el fet. Així que es canvia, es tira el vestit verd per sobre, agafa la tovallola del bany i surt de l’habitació per anar a remullar-se una estona.

    Davant per davant de la porta de l’habitació hi ha tres pintures i un mirall rodó, com aquell del quadre El matrimoni Arnolfini, que la fascina i tant la inquieta. Sempre ha pensat que la dona era massa jove per estar embarassada i que l’home tenia cara de gai (en realitat, de sodomita hipòcrita i avergonyit de si mateix que embarassa noies per dissipar les ànsies sexuals que li provoca no atrevir-se a admetre que el que vol és follar amb homes). I a més, aquell mirall rodó que mostra un parell de personatges que observen l’escena, possiblement el pintor, Van Eyck, i ella mateixa, que no pot treure la vista de sobre els Arnolfini; sempre s’hi ha vist a ella, en aquella pintura diabòlicament atraient. 

 


 

    Es gira, fa una volta de clau a la porta de l’habitació i es disposa a baixar el tram d’escales, però la vista li queda fixada al mirall rodó, convex. No vol, però ja ha fet dues passes i es troba davant del mirall buscant-se en la llunyania, com quan passava estones i estones mirant l’obra a la National Galery, quan vivia a Londres. I llavors s’adona que a la llunyania no hi ha ningú, i que en primer pla, en comptes de la dona massa jove per estar embarassada hi és ella. No ho havia volgut fer, però ja s’ha posat la tovallola blanca del bany al cap i ha tret una mica la panxa. No cal gaire, perquè el mirall fa la resta. Es mira, i té el pressentiment que Van Eyck va avançar-se sis segles a la seva pròpia història.

 

Núria Farràs i Giol per a Cornèlia Abril

dijous, de juliol 01, 2021

UN REGAL PER A CORNÈLIA ABRIL!

Vaig conèixer la Núria Niubó Cabau, amant de l'escriptura, com nosaltres. 

Al cap dels anys, retrobada a través de les xarxes socials, la Núria ens regala un relat. 

Moltes gràcies, Nuria. Visca l'escriptura!



"Niño con una granada de juguete en la mano”

Foto de Diane Arbus



UNA GRANADA DE JOGUINA

 

Per què no em deixen jugar? Es pregunta en Pol.

Aquesta tarda ha vingut al parc amb una granada de mà de joguina. Li ha regalat el seu oncle, que ha tornat de França després de sis anys.  En Marcus és el germà gran del pare, el Pol no el recordava,  ell era massa petit quan l’oncle va marxar. Coses de la guerra, li ha dit el pare.

És gran el parc, a mitja tarda és ple de nens que juguen en grupets, mares amb criatures petites i gent gran asseguda als bancs, entomant la darrera escalfor del sol; uns llegeixen el diari, altres fan conversa i alguns estan sols, badant i passant l'estona.
En Pol és com aquests vells, és un nen vell, sempre està sol.
Els pares el fan anar a jugar al Parc, ell sempre obeeix. I allí està, com cada tarda.

Se'ls mira de lluny. Al fons, prop d'un petit boscam, hi ha la colla que ja coneix. Li sembla que hi ha més nens que ahir; alguns són més grans que ell, el més petit, aquell que sempre el saluda amb la mà, també hi és.

Amb les mans a les butxaques, està com cada tarda, sota l'ombra de l'arbre, el seu arbre, allí palplantat.  Ell voldria atansar-se a la colla de nens, però no pot, és talment com si estigués arrelat a terra, com un esquifit arbre que ni creix ni meix.

I ho sap, tornaran a venir, faran corrues al seu voltant, riuran, li diran com sempre... Boca torta, boca torta, boca tooorta!  Tots cridant i rient, rodolaran i rodolaran, abraonant-se-li i fent crits com els indis; tots, menys el més petit, el que és com ell, però més grassonet, amb cabells enrullats i ulls molt sortits, que sempre es queda més enrera i se'l mira molt fixament, saludant-lo tímidament amb la mà.

Ja l'han vist. Ei, nois, mireu, el Boca torta ja és aquí! Crida el més gran. Va, deixeu-lo, diu el petit. Què potser li tens por? Què no ho veus que ni es mou, ni parla!
El gran agafa d'una estrebada al petit i tots corren cap a en Pol per fer-li la cruel burlesca.

Però avui en Pol els espera content, té una sorpresa a la butxaca, així i tot, en veure'ls venir s'inquieta. Sap que la paràlisi facial lateral que té des que va néixer li permet fer una rialla, però s'hi ha d'esforçar, la mare li ha ensenyat que, si tiba la galta dreta, pot fer una rialla ben maca; i ho fa, s'hi esforça molt, està convençut que riu.
Ja els té molt a prop. Està tan emocionat que ni s'adona del que li diuen.

Ei, tu! boca torta! ara ets Boca grossaa?, l'escridassa el de cabells rossos; les riotes i les voltes avui són diferents, es diverteixen esbojarrats, udolant com llops i cantant... Boca torta, boca grossa, boca torta, boca groossa!!!

 

Tot d'una, sobtadament, en Pol, molt orgullós, es treu les mans de les butxaques, en l'esquerra duu, aguantant l'espoleta amb el dit gros,  la granada de joguina que li ha regalat l'oncle Marcus, amb aquella forçada rialla, els hi ensenya la seva valuosa arma fictícia que ell creu perfecta. 

Està allí, quiet com sempre, però avui espera que parin de fer-li la burla, perquè té una cosa important. Ara, n'està segur, el deixaran jugar, té una granada que sembla de veritat, ells mai n'han tingut cap, només tenen escopetes de fusta.
L'instant de glòria és curt...

El més gran, aterrit, estira al petit i xiscla... nois! Marxem! Està sonat! Té una granada!
Que és de joguina! Crida en Pol, que és de joguina!!!
El petit grassonet  se solta de la mà i s'atura. 

Què fas?  Li diu el gran. Va corre que el Boca torta és boig!

Ei, petit, agafa-la! Diu en Pol amb un crit gargallós i agut;  i simulant el gest d'arrancar l'espoleta li llença la granada amb tanta mala traça que li toca al cap.
El petit cau a terra, en tant que els altres marxen corrent sense adornar-se de l'accident.

El Pol esfereït s'atansa ràpidament al seu costat, s'hi agenolla i veu com brolla la sang que de seguida fa un toll, li agafa el cap amb molta cura i li alça una mica, hi té un bon trep; els foscos cabells enrullats ara són vermells, li prem la ferida amb la mà en tant que se li omple de regallims de sang calenta. A poc a poc la sang va deixant de rajar.
El petit entreobre els ulls... Sóc mort? Diu amb veu tremolosa. He mort a la guerra? No, no, no, ets viu! Perdona'm, perdona'm, jo només volia jugar.
I en Pol crida, crida molt, tan fort com pot, Auxili, auxili!!!
Sóc el petit de cal Tanet... diguis als pares que he mort com un heroi...
I el petit perd el coneixement.

Mentre el porten a la llitera, el Pol camina al seu costat agafant-li la mà. Noi tu no pots pujar, diu l'infermer. I es queda quiet, veient com l'ambulància marxa ràpida fent sonar la sirena.

En Pol enganxat a les llambordes, tenyit de vermell color de guerra, amb els braços caiguts, les mans garratibades i la boca plena de llàgrimes, es quedarà allí, quiet, sense l'aixopluc del seu arbre amic, fins a fer-se fosc, fins a sentir que l'arranquen del terra els braços del pare i la mare, que se l'enduen com un farcellet d'ossos mal girbats, mentre amb un fil de veu, el Pol va dient... L'he mort ... L'he mort...
Aquesta nit, esgotat de plorar dormirà al llit dels pares.
De matinada el desperta un murmuri de paraules que li diu la mare a cau d'orella... Pol, fill estiguis tranquil, el petit de cal Tanet està bé, li han cosit el trep i ja és a casa. Res greu fill.
En Pol tiba la galta dreta i tots dos somriuen.

Oncle Marius he perdut la granada...
No et preocupis Pol, demà farem una escopeta de fusta.



Núria Niubó i Cabau

28 de juny/21