PRINCIPI D’INÈRCIA

 

L’home amb auriculars viu una història on la resta de passatgers no tenim cabuda. De tant en tant, alça la mirada del dispositiu i ens observa impassible sense cap mena d’interès. Després de comprovar que tot segueix com fa cinc o deu minuts (atrapats en un mon paral.lel, gairebé tots tenim al subconscient una alerta que ens torna a la realitat a cada poc) reprèn la seva història.

Una frenada violenta seguida d’una pluja de maletes i el conseqüent guirigall de crits, ens ha encabit de ple a la nova història que viu l’home (ara) sense auriculars.

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

L'OBSERVADOR CAMUFLAT

Vam sortir del restaurant. Era mitja tarda. Feia temps que no ens havíem vist i no donàvem l’abast amb els nostres parlaments.

Després d’un bon dinar, havíem compartit taula de treball amb sofàs a un cantó i a l’altre tot estirant el coll per poder parlar. No podíem aixecar la veu per no cridar l’atenció. Gestos, alguna rialla discreta… silencis… En cap moment vam pensar que ningú estigues pendent de nosaltres.

Va ser a la sortida quan un jove, amb camisa i pantaló negre, semblava que ens esperés a la porta. Nosaltres continuàvem la xerrada, ara ja més distesa, tot acomiadant-nos,  mentre el noi, infiltrat en el grup, ens va seguir sense baixar de la vorera.

Pendents del tren, de la multitud, de buscar seient, se me’n va anar del cap aquesta aventura, fins a l’endemà al matí.

Seria un espia?, vaig pensar. És que potser nosaltres fem cara de conspiradores?

Llavors vaig recordar: Ben segur que ja estava pendent de nosaltres quan érem a dins del restaurant. Devia sospitar quan un amic nostre va entrar un moment a buscar una bossa de color negre, ben tancada, amb una nansa. Era el dinar que li havia portat, de casa, la seva mare.

MATERNITAT

 

MATERNITAT

 

Quan va tenir els fills es creia la millor mare de l’univers. Tot ho raonava amb ells i es percebia forta, seductora i encisadora.  

Que gran és la maternitat, pensava ella. Se sentia estimada i necessària. Útil.

En arribar a l’adolescència, ells la miraven amb uns altres ulls, però la mare, lluitadora com era, els acompanyava en el seu camí, sempre al seu costat,  mai frontalment.

Ara ja no la necessiten i ella,  en els rols de filla, mare i àvia se sent perduda.

Ingerència

Badava, com acostumo a fer quan estic sola. Contemplava els núvols i no m'he adonat que un individu em deia: "I tu, què mires?". Però ha insistit, "Eh, tu què mires?" i ara sí que li he contestat. "Res. Observo més enllà". No li ha agradat la resposta perquè ha afegit: "El més enllà és ple de morts". Però he vingut al parc a passejar i ara no tinc ganes d'encarar un conflicte que jo mai hauria generat. Ell ha reblat el clau dient "Mentidosa" i he rigut per sota el nas. No sé si es referia a una mentida pietosa o li ha sortit un híbrid de llengua bífida. 

                                                                                                        

                                Matilde Nuri

                                 Cornèlia Abril