Metaliteratura?
Uns quants mesos enrere, en un programa de ràdio, vaig sentir una entrevista a una persona que jo no havia sentit anomenar mai: Enrique Murillo. No em sonava de res, però a mesura que l’anava escoltant, tot el que explicava em semblava d’allò més interessant. Parlava amb total llibertat i sense filtres, de temes que van despertar el meu interès, ja que l’home s’havia passat més de mitja vida entre editors, editorials, autors, representants d’autors, i el món que envolta tots aquests temes.
Ell mateix diu —ho extrec de la contracoberta— que va ser autodidacta, tot i que va cursar el grau de periodisme.
Ha escrit altres obres, però el que va despertar el meu interès va ser l’última publicació, de la qual parlava a l’entrevista: Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición. Trama editorial, 2025, Madrid.
Dedica l’obra als seus pares, als seus fills i nets, a tota una sèrie de persones més, però, sobretot, li dedica, segons ell mateix, a la dona de la seva vida, Fe Blasco. In memoriam.
Comptant l’epíleg, el llibre té 538 pàgines. Vaig per la pàgina 101 i cal que digui que no el penso llegir d’una tirada. No cal. És interessantíssim, potser perquè, tot i la densitat de l’obra, la seva manera d’escriure es fa planera. No dic que ho sigui. Dic que, a mi, se’m fa planera, perquè tot el que diu em sona d’una manera o altra. Això és el que fa la Història en nosaltres, quan n’hem estat partícips, ni que sigui de lluny. Que a alguns, ens interessa.
No és la meva intenció fer una extensa ressenya del llibre, sinó fer constar que a mi, particularment, m’agrada.
Com que en cap lloc del llibre he vist que estigui prohibit extreure’n un bocí, només posaré mel a la boca de qui li interessi, com a mi, tot aquest món. Xafarderies incloses (no en transcriuré cap, de xafarderia. Però n’hi ha. Algunes, de ben sucoses).
“Tomé del ensayo El espejo y la lámpara la categorización que hace M.H. Abrams de las “orientaciones” de la crítica a la hora de entender los procesos literarios. Y apliqué, sobre esa organización de teorías, el esquema de las cuatro funciones del lenguaje que tomé de Jacobson. Comprobé que cualquier teoría literaria podía ser clasificada bajo cuatro únicos conceptos. Y comencé a utilizar este esquema conceptual en mi análisis de los textos(...)”
Acabo amb el nom del capítol que estic llegint actualment: “La transformación de la lectura y la edición en España (1978-1983)”
