Les 4 estacions, Cornèlia Abril

Si vols llegir els relats, clica sobre el títol:  LES 4UATRE ESTACIONS

«Portàvem set mesos de pandèmia»

 

«Portàvem set mesos de pandèmia.» Aquesta va ser l’única explicació que va sortir de la boca de l’acusada durant la vista oral. I ja no va dir res més.

 

Estimats lectors, és fàcil adduir que tots havíem passat set mesos de pandèmia tancats a casa. I més ara, que ja fa quatre anys del 13 de març del 2020 i seguim en estat d’alarma intermitent i ja portem incrustada la marca de la mascareta quirúrgica.

 

La data de l’inici de l’estat d’alarma que ens va canviar la vida coincideix, curiosament, amb la del dictat de la sentència per l’assassinat múltiple, que portarà l’acusada a una pena de presó de moltes dècades.

 

He seguit en directe, com molts de vostès, «el judici de la pandèmia», com ja se l’anomena. I he d’admetre que, tot i que al principi del procés assistia amb indignació al descobriment de les diverses proves que aportava la policia científica, no puc més que sentir una certa empatia pel sospir d’alleujament que ha fet l’acusada quan el tribunal ha donat a conèixer la pena.

 

No s’indignin, estimats lectors. Tot i que segurament vostès haurien optat pel suïcidi, reflexionin sobre les circumstàncies que van portar l’acusada a determinar que, abans que acabar amb la seva vida, més valia sacrificar-se per la resta de la humanitat i lliurar-nos a tots de la patuleia amb què estava obligada a recloure’s a causa de la pandèmia.

 

Per molt de l’Eixample que fos el principal, a part de l’acusada, paleontòloga de professió, hi havia tres cantants, sis actrius (una d’elles es dedicava eventualment a la neteja d’hotels, tot i que cada vespre «muntava un número de cabaret que acabava en drama lacrimogen», segons un missatge de mòbil d’una de les difuntes) i un actor.

 

J. G. V., l’únic mascle de la casa, segons els diaris personals i de totes les persones del pis, ell inclòs, havia «ficat la llengua fins al coll» a totes elles, sense haver-se fet cap PCR!, per «segellar el nostre acord» quan els havia llogat una habitació o un llit, i tinguin en compte que en el moment de l’assassinat hi havia onze persones convivint sota el mateix sostre.

 

A més, una de les més veteranes al pis, T. F. E., havia desfet totes les mantes i tovalloles de la casa i les havia convertides en peücs i bufandes, tot i que per l’època s’anava cap a l’estiu. «No hi ha manera de trobar res per eixugar-se, hi ha contraban de draps de cuina», havia comentat una de les víctimes a la seva cosina.

 

I n’hi havia una altra, L. O. R., que «es passeja per casa dient que un dia d’aquests se’n va a la Moncloa i no torna més, però mai no ho fa, i t’asseguro que és pesadíssima, perquè feina que li ofereixen feina que refusa, és inaguantable!», comentava una altra de les víctimes al seu Facebook.

 

Per no parlar de S. S. G., que anava a tocar al metro cada dia i, quan tornava, per la psicosi d’haver-se passat el dia envoltada de gent sense distàncies de seguretat, acabava l’aigua calenta de l’escalfador i no volia pagar més per la despesa extra, i, segons un missatge de Whatsapp, «després es passeja per casa ensenyant-nos els vint euros que ha recollit aquell dia, que segur que sempre són els mateixos i només ho fa per tirar-nos per la cara que ella guanya diners i als altres no ens contracten ni per fer de telefonistes».

 

Ho haurien aguantat, vostès? Jo no.

Letizia

 Letizia

Ahir, arrambadets al sofà, anava tot rodat, fins que em va explicar que li havien ofert una feina per fer de Letizia. No al teatre, en una paròdia musical, ni a la tele, al programa de sàtira política. No: havia de ser la doble de la reina en actes públics i oficials.

Me la vaig mirar, divertit; la meva mà buscant un contacte innocent amb la seva. Havia fixat els ulls en aquelles esferes blaves com dues flamarades de gas, i ara era el torn del meu somriure, el millor que tinc. Les dents blanques i alineades, les que són naturals, sempre obren portes i cames. Vaig riure, però ella s'ho va prendre molt malament.

Tros d'imbècil, que t'ho dic en sèrio, que la reina està cagada amb els independentistes i els podemitas, i creu que la volen matar. I ara, amb la Covid, no surt de casa, ni ella ni les nenes. Que això ve de molt amunt, a Sarsuela ja tenen un doble del rei, segur, però a mi això no m'ho han dit. Moncloa n'està al cas; tot plegat és una conxorxa. Però si soc clavada a ella, que no ho veus? Dues gotes d'aigua! Jo m'ho he vist a venir i he dit que no. Si sé massa coses, no tindré altre remei que acceptar perquè, en cas contrari, em mataran ells a mi!

Em va escopir tot això com una actriu inflamada durant un monòleg gloriós. La Teia, aclofada a la butaca d'orelles, assentia amb el cap mentre feia mitja, com sempre. Abans la trobava guapa, però ara sembla la iaia de tots. Quan li vaig llogar l'habitació, deu fer poc més d'un any, vaig aprofitar una distracció seva al llindar de la porta per segellar el nostre acord amb un petó. Tenia els llavis mig oberts, i vaig ficar-hi la llengua.

—Suposo que em vols deixar clar que no ets gai —va dir ella, amb un fals aïrament.

Jo somreia, juganer:

—L'única cosa clara és que soc actor...

—Bé, sí —va respondre, amb indiferència—: en aquesta casa, de comèdia, en sabem fer tots.

Espérame en el cielo

Espérame en el cielo

La noia nova ha desenterrat la seva guitarra i ara recull calés tocant al metro. No ho sé segur, però em sembla que també canta. 

La companya de l’Institut del Teatre, que em va proporcionar l’habitació on visc i que per sort no he de compartir amb ningú, de moment, fa mitja tot el dia i crec que ja té tants jerseis com per assortir una botiga de gèneres de punt. O potser tots els del pis tenim la roba d’abric assegurada. 

Aquella noia, ara no li recordo el nom perquè jo només fa tres dies que he arribat, ha trobat feina en un hotel. Ahir estava trasbalsada perquè es pensava que faria de recepcionista però l’han posat a netejar habitacions... i això que havia actuat en teatres importants! 

Encara no els conec tots, els ocupants del pis. Sembla un pis-pastera, em fa l’efecte que som deu o dotze. De moment, cadascú té la seva habitació. L’Eixample és el que té: pisos enormes, encara que algunes habitacions no tenen ventilació exterior. I que només hi ha un lavabo complet. Veurem com ens en sortim.

Estic sorpresa perquè avui m’han trucat, també, per oferir-me una feina d’actriu. M’han preguntat si havia vist la pel·lícula Espérame en el cielo. He dit que no. M’han aconsellat que la busqui per les xarxes i que, fins que no els digui que ja l’he vista i que l’he entesa, no em diran de què es tracta la feina. També m’han avançat que seria molt ben pagada. Veurem per on es despengen...

Una llàgrima

Una llàgrima

Recordo quan vaig entrar a l’escola de teatre, amb empenta, amb il·lusió. M’hi trobava com a casa. No havia de fer cap esforç. Enfilada en el cavall blanc dels meus somnis, em veia una vida per davant  dedicant-me  al que a mi m’agradava. Tot anava com una seda  fins al dia que se’ns va empassar aquella bèstia  negra traient foc pels queixals.

Ningú sabia d’on havia sortit. Tothom tenia por. La gent no es movia de casa. Nosaltres tampoc. Tancats  en el pis, esprement-nos  el cervell i gastant  el sofà, no trobàvem sortida per cap lloc.  Ni el gat es veia en cor de miolar. Arrupit  en un racó de l’escala, semblava que ens mirava amb por. 

Fins que un dia me’n vaig recordar de la Maria-Elena, la companya que no hi va haver manera que se’n sortís. Es va haver de retirar mentre veia que a mi em queien els millors papers. Jo em considerava afortunada i, per descomptat, més llesta que ella. No m’ho ha perdonat mai! Ara, però, en vista de com han anat les coses, penso que no sé quina de les dues va  ser la més llesta i la més afortunada. El seu triomf va ser casar-se amb en Josep Maria, l’amo de cinc hotels a la costa. No crec que n’estigués enamorada, però com diu aquell “De noche todos los gatos són pardos”. Tot és qüestió d’acostumar-s’hi. Jo fins ara sempre havia dit, a qui ho hagués volgut sentir,  que abans d’entregar-me a una persona per diners, casada o sense casar, seria capaç de fer qualsevol treball.  

I com que el dia té moltes hores per pensar i  quan hi ha gana l’estómac fa mal, no se’m va ocórrer  res més que demanar-li feina a la Maria Elena. Alguna cosa tindria per mi. Al cap i a la fi sóc una persona culta que me’n surto amb un parell d’idiomes i a una mala, tinc poques manies i un  parell de braços per fer qualsevol feina. 

Com el gladiador d’un circ romà  que posa  el peu damunt del vençut, així es va veure la que havia estat la meva amiga. Per fi havia arribat la seva hora! Em va citar a les nou del matí en un hotel  que tenen arran de platja.

–La senyora no ha pogut venir –em va dir la governanta, i amb un somriure  que potser era sincer, em va  mostrar les eines de treball.

De sobte, em vaig  trobar amb un fregall verd, arrebossat de Vim estirant una mà, la dreta, per poder arribar a dalt d’aquella paret de rajola del bany. Amb l’altra mà, m’eixugava una llàgrima. 

 

Retrobament

 

La meva companya de pis es passa les estones mortes fent mitja. Sempre he desitjat saber teixir amb llana o altres tipus de fils. Arribar a construir una petita malla, seria un triomf per a mi, però les bagues que teixeixo, una darrera l’altra, constitueixen una xarxa  desigual i arribo a la conclusió que, si no em relaxa, és millor que ho deixi estar.

 

Ja no puc quedar-me a casa, l’ambient està crispat esperant que soni la flauta i jo vull volar, no confio que la feina em vingui a cercar.

 

Avui he tornat a fer el que creia que no caldria, perquè la pandèmia m´ha fet trontollar les rutines i ha desequilibrat la meva seguretat.  He baixat al metro, a la parada de la Diagonal, amb els estris de so i la guitarra i he tocat diferents peces clàssiques com feia temps que no interpretava i ves per on, m’he sentit relaxada.  

M’ha fet angúnia posar un platet al meu costat, i esperar que la gent que passi per davant decideixi si sóc mereixedora d’almoina.  

Quan era jove, no me’n feia, de vergonya. Podia recollir uns trenta euros cada cop que m’hi posava.

Avui n’he recollit vint.  Però el  més valuós  ha estat que m’he endinsat en la música oblidant les angoixes que em persegueixen.

Si d’alguna cosa m’ha servit aquest temps de confinament, ha estat pel fet que m’he retrobat amb la meva guitarra. 

TEATRÍ

Em faig un jersei a mida. No hem arribat a la tardor i sé que encara no fa fred. Tampoc m’avanço a les glaçades del desembre. Tan sols em passo les estones mortes fent mitja.

No puc sortir gaire de casa per la cosa aquesta de la pandèmia. Visc plantada en terra i, com un semàfor, canto verd i vermell entre taronges. Perquè aquests son els colors de les llanes que tinc a les mans. Si em pogués permetre el luxe d’anar a les botigues, triaria un caixmir de tonalitats ocres amb blau turquesa i verd maragda, o amb blau maragda i verd turquesa, això dels colors no sé mai com va. Però em resigno a desfilar una manta nova mig esparracada que s’estava fent lletja i que em serveix per anar fent.

Soc actriu. He perdut les feines de comedianta. No canto ni ballo enlloc. Abans no m’ho semblava, però era una afortunada que podia refusar ofertes precàries. Avui serien la nostra salvació. Almenys, amb el sou que em mal pagaven, ens podríem omplir l’estomac.

Els meus companys de pis envien trenta mil C.V. cada dia. També son actors i cantants i arreu es troben amb el mateix: res, no reben ni negatives per resposta. Primer buscàvem entre els coneguts de professió perquè hem fet feines de tramoistes, decoradors, coreògrafs. És així com ens hem introduït en el mon de l’espectacle. Ara ja explorem on sigui. Ens conformaríem amb tenir qualsevol lloc de treball. I tampoc així aconseguim incorporar-nos a la roda laboral.