dimecres, 9 de setembre de 2020

TEATRÍ

Em faig un jersei a mida. No hem arribat a la tardor i sé que encara no fa fred. Tampoc m’avanço a les glaçades del desembre. Tan sols em passo les estones mortes fent mitja.

No puc sortir gaire de casa per la cosa aquesta de la pandèmia. Visc plantada en terra i, com un semàfor, canto verd i vermell entre taronges. Perquè aquests son els colors de les llanes que tinc a les mans. Si em pogués permetre el luxe d’anar a les botigues, triaria un caixmir de tonalitats ocres amb blau turquesa i verd maragda, o amb blau maragda i verd turquesa, això dels colors no sé mai com va. Però em resigno a desfilar una manta nova mig esparracada que s’estava fent lletja i que em serveix per anar fent.

Soc actriu. He perdut les feines de comedianta. No canto ni ballo enlloc. Abans no m’ho semblava, però era una afortunada que podia refusar ofertes precàries. Avui serien la nostra salvació. Almenys, amb el sou que em mal pagaven, ens podríem omplir l’estomac.

Els meus companys de pis envien trenta mil C.V. cada dia. També son actors i cantants i arreu es troben amb el mateix: res, no reben ni negatives per resposta. Primer buscàvem entre els coneguts de professió perquè hem fet feines de tramoistes, decoradors, coreògrafs. És així com ens hem introduït en el mon de l’espectacle. Ara ja explorem on sigui. Ens conformaríem amb tenir qualsevol lloc de treball. I tampoc així aconseguim incorporar-nos a la roda laboral.

 


Cap comentari:

Publica un comentari