La meva companya de pis es passa les estones mortes fent mitja. Sempre he desitjat saber teixir amb llana o altres tipus de fils. Arribar a construir una petita malla, seria un triomf per a mi, però les bagues que teixeixo, una darrera l’altra, constitueixen una xarxa desigual i arribo a la conclusió que, si no em relaxa, és millor que ho deixi estar.
Ja no puc quedar-me a casa, l’ambient està crispat esperant que soni la flauta i jo vull volar, no confio que la feina em vingui a cercar.
Avui he tornat a fer el que creia que no caldria, perquè la pandèmia m´ha fet trontollar les rutines i ha desequilibrat la meva seguretat. He baixat al metro, a la parada de la Diagonal, amb els estris de so i la guitarra i he tocat diferents peces clàssiques com feia temps que no interpretava i ves per on, m’he sentit relaxada.
M’ha fet angúnia posar un platet al meu costat, i esperar que la gent que passi per davant decideixi si sóc mereixedora d’almoina.
Quan era jove, no me’n feia, de vergonya. Podia recollir uns trenta euros cada cop que m’hi posava.
Avui n’he recollit vint. Però el més valuós ha estat que m’he endinsat en la música oblidant les angoixes que em persegueixen.
Si d’alguna cosa m’ha servit aquest temps de confinament, ha estat pel fet que m’he retrobat amb la meva guitarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada