La senyora Braulia s’enfilava per les
parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar
enganyar per qualsevol pelandusca! Això
no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les
conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la
dona el va deixar.
I no en va tenir prou amb una vegada, no!
Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a
sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al
seu fill– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!
I tan que era seva, era el fruit del seu
amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que
el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan
dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia
que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una
criatura acabada de néixer?
Al final, potser la sogra no era tan
dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella
l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça.
En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien
del seu problema.
