Escriure, llegir, pensar

Escriure, llegir, pensar

 

imatge generada per IA

Escriure és una feina apassionant, que es converteix en feixuga en el moment  de pensar què fer amb allò que s'ha escrit. 

Quan no se sap si aquell relat, aquells pensaments, aquella obra, llarga o curta, acabarà en un calaix de l'escriptori, o en una carpeta de l'ordinador. Fa mal, aquesta possibilitat. És com engendrar un fill a qui ningú no vol donar l'oportunitat de néixer. Una mala compració que, tanmateix, té alguna cosa de cert.

 

Hi ha moments a la vida en què, si no ets un escriptor consagrat i reconegut,que publiques i et llegeixen — i aquest matís és important—tens aquella temptació de pensar “per més que m’hi esforci, la meva feina no tindrà cap mena de reconeixement”. I dubtes. No saps si continuar escrivint o tirar la tovallola. 

I arriba un dia en què et preguntes si no és millor renunciar a l’esforç que suposa l’escriptura i a una submissió que no tens cap ganes de patir. 

 

Què busquen, els lectors? 

Tenen ganes de llegir aventures? 

Pensaments? 

Epopeies? 

Novel·les molt llargues i gruixudes? 

Novel·les curtes? 

Relats curts? O relats llargs? 

 

O potser és que ja en tenen prou amb fer scroll* amb el mòbil?

 

En aquest cas, ja comencem a tenir molt de perdut.

Els mitjanament optimistes, ens entossudim a veure aquella espurna d'esperança, allà, lluny, molt lluny.

 

*Moviment  per fer lliscar text, imatges o vídeos cap amunt, cap avall o de costat en una pantalla.

Montse Medalla

Metaliteratura?

Metaliteratura?

 

Uns quants mesos enrere, en  un programa de ràdio, vaig sentir una entrevista a una persona que jo no havia sentit anomenar mai: Enrique Murillo. No em sonava de res, però a mesura que l’anava escoltant, tot el que explicava em semblava d’allò més interessant. Parlava amb total llibertat i sense filtres, de temes que van despertar el meu interès, ja que l’home s’havia passat més de mitja vida entre editors, editorials, autors, representants d’autors, i el món que envolta tots aquests temes. 

 

Ell mateix diu —ho extrec de la contracoberta— que va ser autodidacta, tot i que va cursar el grau de periodisme.

 

Ha escrit altres obres, però el que va despertar el meu interès va ser l’última publicació, de la qual parlava a l’entrevista: Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición. Trama editorial, 2025, Madrid.

 

Dedica l’obra als seus pares, als seus fills i nets, a tota una sèrie de persones més, però, sobretot, li dedica, segons ell mateix, a la dona de la seva vida, Fe Blasco. In memoriam.

 

Comptant l’epíleg,  el llibre té 538 pàgines. Vaig per la pàgina 101 i cal que digui que no el penso llegir d’una tirada. No cal. És interessantíssim, potser perquè, tot i la densitat de l’obra, la seva manera d’escriure es fa planera. No dic que ho sigui. Dic que, a mi, se’m fa planera, perquè tot el que diu em sona d’una manera o altra. Això és el que fa la Història en nosaltres, quan n’hem estat partícips, ni que sigui de lluny. Que a alguns, ens interessa.

 

No és la meva intenció fer una extensa ressenya del llibre, sinó fer constar que a mi, particularment, m’agrada.

 

Com que en cap lloc del llibre he vist que estigui prohibit extreure’n un bocí, només posaré mel a la boca de qui li interessi, com a mi, tot aquest món. Xafarderies incloses (no en transcriuré cap, de xafarderia. Però n’hi ha. Algunes, de ben sucoses).

 

“Tomé del ensayo El espejo y la lámpara la categorización que hace M.H. Abrams de las “orientaciones” de la crítica a la hora de entender los procesos literarios. Y apliqué, sobre esa organización de teorías, el esquema de las cuatro funciones del lenguaje que tomé de Jacobson. Comprobé que cualquier teoría literaria podía ser clasificada bajo cuatro únicos conceptos. Y comencé a utilizar este esquema conceptual en mi análisis de los textos(...)”

 

Acabo amb el nom del capítol que estic llegint actualment: “La transformación de la lectura y la edición en España (1978-1983)”

 

COMENÇAR DE NOU

 Començar de nou

 

Avui és un dia diferent per la Clàudia. Té els nervis a flor de pell perquè comença una nova feina després de tres anys de malsons. Confia que aquesta nova etapa ompli les seves expectatives tant en la qualitat de la tasca que haurà de realitzar com de les  persones que coneixerà, i també en la quantitat del sou que rebrà.

 

Va estudiar durant cinc anys a la universitat obtenint unes notes excel·lents, i complementant  la seva educació amb un Màster. Recorda l’època d’estudiant amb molta il·lusió perquè va gaudir dia a dia del que estava aprenent, però  tenint la mala sort d’acabar els estudis en un moment en què el mercat de treball estava en crisi.

 

La necessitat d’iniciar-se en el món laboral i independitzar-se de la família, feren que apostes per la primera feina que li van oferir.

 

No es planteja si va ser un encert o una errada haver triat aquella feina, però està convençuda  que no contribuí en la seva formació  professional, tenint la desventura d’envoltar-se de persones banals i mediocres que s’aprofitaren de la seva bona fe,  fent-li passar estones molt magres  i treballant quantitat d’hores setmanals per tres-cents euros mensuals . 

 

Tanmateix aquestes circumstàncies li van fer adonar-se que és valuós i gratificant treballar en alguna cosa que t’enamori, però també és important rodejar-te de bones persones.

 

NEUS CEREIJO

per Cornèlia Abril

La loteria

La lotería

            –No siguis malcreienta  –li deia la mare. No t’asseguis al terra  que t’embrutiràs  –li repetia  tothora.   

–I, sobretot no diguis mentides!  Recordava  l’àvia quan, darrere la finestra, cap al tard,  li explicava el conte d’en “Pere i el llop”. 

Ja de petita, la Sàlvia era  una nena apocada que no gosava desobeir.   S’havia acostumat a fer sempre el que li manaven  les persones grans, tot i que tenia  certa dosi de picardia, amagada qui sap a on.   No mentia,  però canviava les coses. Deia el que li interessava  i dissimulava el que no li convenia que se sabés. O sigui que, enganyava sense dir mentides. 

–Ens ha tocat  la loteria! –va dir a les amigues.

Se la van mirar amb un xic de respecte. Aquell any no havia tocat a ningú del poble. 

Tothom volia saber, però  ella es feia l’interessant. 

–Ja l’has cobrat? –li preguntaven.

–Quan un no vol donar explicacions és perquè alguna cosa amaga –deuen tenir por que els  demanem diners –afirmava  la més agosarada. Per mi que se’ls confitin!  

–Amb això no es poden fer bromes,  insistia  l’altra –N’hi ha  que,  per menys, els han segrestat. 

–Tu a callar! L’advertia  la  mare. Ningú n’ha de fer res  de si hem guanyat milions o si només ens han tornat els diners. Ens ha tocat i prou! Ella tenia la boca tancada.  Sempre se l’havien mirat com a  una pobreta i per això, ara, el fet de sentir-se envejada ja li  anava bé.

Amb el temps la gent es va cansar de preguntar-li,  però, com passa en els pobles li va  quedar el motiu. 

–Mireu! Aquí ve la de  la loteria. 

No se li veia a sobre, ni a casa seva. Sempre duia la mateixa roba i a les parets,  només  una emblanquinada per rentar-los la cara de tant en tant.  La seva vida era la d’abans.  Una vida diferent  de les altres noies.  Assistien, amb la mare, a  missa els diumenges, i a la tarda anaven al cine.  

Els dies de cada dia treballava a la fàbrica. I va ser en aquella fàbrica on va conèixer en Felip.  Era de la colla dels que havien vingut del sud i buscaven un lloc per estar-se.  I preguntant per aquí i preguntant per allà, el van guiar cap a “La de la loteria”  –li van dir.  

El noi, aviat s`hi va arrepapar. La mare i la filla en lloc de fer dinar per dos en feien per tres. Li canviaven els llençols,  li rentaven la roba i li  planxaven la ratlla dels pantalons

A  mesura  que passava el temps,  el noi se sentia cada vegada més a gust i també més lligat.  –En quin lloc estaria tan ben cuidat? –especulava.  La noia no era lletja, li reia les gracietes i, pel que havia sentit dir, tenien diners.  S’havien trobat  dues persones, mediocres, elles,    sense  gaires aspiracions. Així que  tant una com l’altre i, sobretot la mare,   van considerar que podrien fer  un bon casament.

A la  Sàlvia,  d’alguna manera,  li havia tocat la loteria!   

 

MARIA ALADERN

per Cornèlia Abril

 

 

Ha nascut una estrella

El motor de la fantasia-1

Ha nascut una estrella

 

La Meritxell s’ha empolainat com quan, de petita, la feien mudar-se per anar a missa, i després, anar amb la família a fer el vermut. Es mira i es remira i es pregunta si cal, tanta faramalla. Però es respon que sí. L’esdeveniment s’ho val.

D’aquí a un parell d’hores estarà debutant al teatre del poble, fent una de les coses que més li agrada: cantar.

Havia treballat amb el grup habitual del poble, fent Els Pastorets, fins i tot havien fet alguna obreta de teatre fàcil, sainets, i coses així, que a ella li semblaven d’absoluta mediocritat. O potser era que el mediocre era el director del grup, que no en tenia ni idea. Un senyor ja gran, que no veia avançar el món i demanava als improvisats actors i actrius les mateixes coses que se’ls devien demanar fa cent anys, quan l’àvia de la Meritxell feia de verge Maria a Els Pastorets, limitant-se a agafar ben fort un nino de goma i a posar els ulls en blanc, mirant al cel. 

El dia en què la pròpia Meritxell va fer de verge Maria, va demanar que li deixessin tenir un nadó de veritat. El director va posar el crit al cel i tot el de dalt va baixar a baix. Ella va renunciar a fer de verge i va demanar el paper d’àngel anunciador de l’esdeveniment, cantant un Al·leluia tan reeixit, que tothom li va aconsellar que deixés el teatre i es dediqués a cantar.

Així doncs, avui és el gran dia, per ella. El que no sap la gent, que potser s’esperen un recital de cançoneta lleugera, és que el que ella canta és  del tot diferent. 

El que la gent es trobarà  és un concert on oferirà, acompanyada al piano per la seva professora de cant, un dels millors repertoris d’àries operístiques, escollides amb cura, per demostrar a tothom que, a Rocatitiua dels Apis ha nascut una estrella. 

Una estrella diferent, evidentment!

MONTSERRAT MEDALLA

per Cornèlia Abril

EL MOTOR DE LA FANTASIA

 Després d'uns quants dies de descans,les Cornèlies tornen a entrar en acció!

Gianni Rodari, en la seva Gramàtica de la Fantasia, ens endinsa en la introducció a l'art d'inventar històries.

Un dels meus exercicis preferits és l'anomenat "Binomi fantàstic". Serveix per fer galopar la imaginació, tot i que les Cornèlies mai no hem tingut cap problema perquè això passi.

I què és, el binomi fantàstic?—us preguntareu...

Doncs es tracta d'agafar dues paraules, així, a l'atzar, i proposar fer una història a partir d'aquestes dues paraules.  Així de fàcil.

La proposta, doncs, és aquesta.

Com buscaré les paraules? Com vulgui (en aquest cas, jo). I he decidit agafar el primer llibre que tingui a mà... ara mateix tinc a mà "L'herència", de Josep Pla, un llibre editat per Edicions Destino l'any 1981, ho dic perquè qui vulgui, si el té, pugui comprovar que no enganyo...

Buscaré la pàgina 6, que correspon al nombre del dia d'avui (dissabte,6 de març) i miraré la paraula nº 6  de la pàgina. Que acabarà sent la 7, perquè la 6 correspon a  la fitxa tècnica! (No hi havia comptat, jo!)

Doncs bé, la sisena paraula de la pàgina 7, és... MEDIOCRE

Ara toca buscar la segona paraula, per tal d'obtenir el binomi. Multiplicaré el nombre de la pàgina (6) per 3, que correspon al mes en curs (març). Sis per tres, divuit, si les matemàtiques no em fallen. Busco la pàgina 18 i miro la paraula número 12 (per no tornar a mirar la 6). És la paraula... DIFERENT.

Cornèlies, ja tenim el nostre binomi fantàstic!

Heu de construir un petit relat (petit, eh? com a molt, una pàgina de word) tenint en compte aquestes dues paraules:

                                                MEDIOCRE - DIFERENT

Aquestes dues paraules us han de servir de motor per començar a escriure. No cal ni que hi surtin, al relat, si no ho voleu! 

I encara, una altra proposta, a veure si hi ha algú que tingui ganes de participar...

Algú s'anima a fer el mateix que les Cornèlies, i enviar-nos el seu relat a través dels comentaris? De premi no n'hi ha, de moment, però depenent de la requesta, ens ho podríem plantejar...

Som-hi?

Quin vestit em posaré?

Quin vestit em posaré?

La Ció  va obrir l’armari,   va escampar, d’una revolada,  tots els vestits  damunt del llit i se’ls va anar emprovant d’un en un.

–Alguna cosa hauré de fer –pensava mentre, en va, feia esforços per apujar la cremallera. M’hauré de posar en mans d’un dietista o hauré de renovar el vestuari. No és qüestió de deixar perdre aquest bé de Déu de roba feta per la modista!  I és que jo no sóc d’aquelles que van a comprar  can “Penja i despenja” –solia comentar per fer denteta a les veïnes– Tinc tots  els vestits que he estrenat pels casaments. Perquè els meus fills, com ja sabeu,  s’han casat com Déu mana.  Tots quatre  per l’església. Que diguin el que vulguin, però una església ben il·luminada,  plena de flors i amb música  no té punt de comparació  amb un quarto en un jutjat  on et pot casar el pagès que viu al costat de casa, només perquè ha sortit regidor!  I no podia pas portar la mateixa roba cada vegada, cosa que el meu  Benito, pobret!,  no entenia. Deia que si ell havia dut sempre el mateix trajo, perquè no podia dur jo el mateix vestit? I ara, després d’un any d’anar de negre, sembla que el dimoni m’ha donat l’empenta  per poder gastar tot el que ell va estalviar. Faré com tothom. Aniré d’excursió i a ballar el cap de setmana i així  amortitzaré els vestits i el temps perdut.

–Pobra dona! Des que ha recuperat la llibertat, sembla que també ha perdut el senderi –comentaven les envejoses de torn.   

 A l’autocar,  amb l’excusa del mareig els va exigir d’asseure’s al davant. Enterca, movent-se tan  sols el que li  permetia el vestit –l’únic que havia pogut aprofitar– mentre contemplava el paisatge, es fixava també amb els dos homes que tenia al costat.   El xofer semblava un xic ensopit, però  el revisor  no estava malament. 

–Què tal, senyora, no l’havia vist mai per aquí, li digué tot repassant-li el vestit blau-cel de dalt a baix.

–Doncs em sembla que em veurà sovint si em tracten tan bé. –feu amb una rialleta ben estudiada.   

Tot  d’una el xofer va deixar anar una paraulota.      Un municipal se li havia  plantat al davant amb la mà dreta alçada.  Era la festa del poble i desfilaven les Majorettes.

–No sé pas a quina hora arribarem, avui!

–Què li ploren les  criatures? –li digué la Ció que petava de satisfacció dins el seu vestit ajustat.

El xofer la mirava amb uns ulls  que semblava que s’havia despertat de cop.

–Només em faltava aquesta –murmurava.

Quan les majorettes acabaven  de passar i ja havia posat la primera,  va aparèixer la banda infantil que a tocs de trompeta semblava que volien acabar d’animar la festa.

La Ció, a primera fila,  mirava de cua d’ull els dos homes.   Amb quin dels dos em  quedaria? –pensava.

–Sembla que estic a la llotja, comentà sense poder amagar la seva satisfacció– qui m’ho havia de dir!

El revisor mirava les cares de l’un i de l’altre.

–Calma, calma! Que això ja s’acaba, li anava dient al xofer que encara mig ensopit no parava de murmurar.   Au va! prosseguí: ja pots arrencar! Que no veus que el policia t’ha fet la senyal?

De sobte, la Ció no sabia que havia passat. El que sí tenia clar és que els  pensaments s’havien convertit en  realitat. Tot d’una  es va veure embolicada entremig del revisor i del xofer. L’espant va ser majúscul. Amb el sotrac, la cremallera li va petar amb tanta energia  que se li va obrir  la costura  de dalt a baix. A sota, va aparèixer la combinació vermella amb tirants negres. Havia passat del cel a l’infern.

LA BICICLETA

La bicicleta es va  esclafar a terra i el noi que la conduïa va saltar per l’aire anant a parar a l’altre cantó del carrer. Per sort, duia el casc posat i el cop de cap el va notar minso, però tenia una fiblada a la cama dreta i al posar-se dempeus es va desplomar, mort de dolor.  

Un moment inoportú per caure i fer-me mal, va pensar.

Era dilluns i al vespre marxava amb la Gemma a Cadaqués. L’única oportunitat que tenien d’estar sols,  perquè el dijous vinent ella viatjava a Dinamarca a fer un Erasmus. 

Tímid que era, fins al darrer moment  no s’havia decidit a demanar-li per passar uns dies junts, i ara no podia recolzar el peu a terra i no tenia clar que poguessin marxar.

Estava irritat amb el món. Havia comprat aquella bicicleta amb els estalvis aconseguits fent classes  particulars, amb la convicció que era un bé pel medi ambient i alhora per a la humanitat. S’havia promès a si mateix de no anar en cotxe ni en moto per no contaminar la ciutat i  ara s’havia quedat sense bicicleta i sense el seu viatge per encisar o encisar-se de la Gemma. 

En mig de tot l’enrenou que hi havia al carrer, dos cotxes, una camioneta i la seva bicicleta en col·lisió, els mossos feien l’atestat policial i un munt de gent baixava de l’autobús amb alguna ferida. 

El darrer que va sentir va ser la sirena de les ambulàncies que anaven a corre-cuita per atendre les persones que necessitaven ajut sanitari. 

Es va despertar al box d’un hospital amb la cama enguixada fins a l’engonal i només podia pensar que la Gemma l’estava esperant en un punt de la ciutat i ell no hi podia fer res.

I-M'ho dius seriosament?

Caminava per la platja. Els meus peus nus rebien l'escalfor suau de la sorra que anava trepitjant amb estudiada i buscada lentitud. Per dues raons. Una, perquè tenia por de lesionar-me,si anava massa de pressa.I l'altra, perquè ja feia una estona que m'havia adonat que alguna cosa inquietant s'esdevenia unes passes darrere meu.

M'havia girat tres o quatre vegades, molt seguides, per fer una ullada. No havia vist res.

L'aire, transparent. El cel, d'un blau de pintura hiperrealista. El mar, com un full de paper de cel·lofana. Un pèl blanquinós. Aquell aspecte lletós em va fer pensar, així, com qui no vol la cosa, en les teories de la física més elemental, o en la teoria del color. Pensaments d'aquells breus, ràpids, que de la mateixa manera que entren a la ment, se'n van.

Vaig travessar la platja —uns tres-cents metres— que em servia, habitualment, per fer les meves caminades diàries, amb un neguit que no havia tingut mai abans. Un neguit que em feia girar-me cada deu o dotze passes. Vaig poder comprovar que darrere meu hi havia quelcom invisible que jo no podia veure, però hi era.

Vaig treure el mòbil de la butxaca del xandall i vaig obrir la tapa. Llavors va ser quan ho vaig veure: una de les icones de la pantalla s'encenia i apagava intermitentment, com si em volgués avisar d'alguna cosa. No era una trucada entrant, no era un missatge, no era un whatsapp, no era cap mena de marca coneguda!

Era una icona nova, que jo no havia vist mai...

Vaig començar a espantar-me!