divendres, de juliol 17, 2020

Quin vestit em posaré?

Quin vestit em posaré?

La Ció  va obrir l’armari,   va escampar, d’una revolada,  tots els vestits  damunt del llit i se’ls va anar emprovant d’un en un.
–Alguna cosa hauré de fer –pensava mentre, en va, feia esforços per apujar la cremallera. M’hauré de posar en mans d’un dietista o hauré de renovar el vestuari. No és qüestió de deixar perdre aquest bé de Déu de roba feta per la modista!  I és que jo no sóc d’aquelles que van a comprar  can “Penja i despenja” –solia comentar per fer denteta a les veïnes– Tinc tots  els vestits que he estrenat pels casaments. Perquè els meus fills, com ja sabeu,  s’han casat com Déu mana.  Tots quatre  per l’església. Que diguin el que vulguin, però una església ben il·luminada,  plena de flors i amb música  no té punt de comparació  amb un quarto en un jutjat  on et pot casar el pagès que viu al costat de casa, només perquè ha sortit regidor!  I no podia pas portar la mateixa roba cada vegada, cosa que el meu  Benito, pobret!,  no entenia. Deia que si ell havia dut sempre el mateix trajo, perquè no podia dur jo el mateix vestit? I ara, després d’un any d’anar de negre, sembla que el dimoni m’ha donat l’empenta  per poder gastar tot el que ell va estalviar. Faré com tothom. Aniré d’excursió i a ballar el cap de setmana i així  amortitzaré els vestits i el temps perdut.
–Pobra dona! Des que ha recuperat la llibertat, sembla que també ha perdut el senderi –comentaven les envejoses de torn.   
 A l’autocar,  amb l’excusa del mareig els va exigir d’asseure’s al davant. Enterca, movent-se tan  sols el que li  permetia el vestit –l’únic que havia pogut aprofitar– mentre contemplava el paisatge, es fixava també amb els dos homes que tenia al costat.   El xofer semblava un xic ensopit, però  el revisor  no estava malament. 
–Què tal, senyora, no l’havia vist mai per aquí, li digué tot repassant-li el vestit blau-cel de dalt a baix.
–Doncs em sembla que em veurà sovint si em tracten tan bé. –feu amb una rialleta ben estudiada.   
Tot  d’una el xofer va deixar anar una paraulota.      Un municipal se li havia  plantat al davant amb la mà dreta alçada.  Era la festa del poble i desfilaven les Majorettes.
–No sé pas a quina hora arribarem, avui!
–Què li ploren les  criatures? –li digué la Ció que petava de satisfacció dins el seu vestit ajustat.
El xofer la mirava amb uns ulls  que semblava que s’havia despertat de cop.
–Només em faltava aquesta –murmurava.
Quan les majorettes acabaven  de passar i ja havia posat la primera,  va aparèixer la banda infantil que a tocs de trompeta semblava que volien acabar d’animar la festa.
La Ció, a primera fila,  mirava de cua d’ull els dos homes.   Amb quin dels dos em  quedaria? –pensava.
–Sembla que estic a la llotja, comentà sense poder amagar la seva satisfacció– qui m’ho havia de dir!
El revisor mirava les cares de l’un i de l’altre.
–Calma, calma! Que això ja s’acaba, li anava dient al xofer que encara mig ensopit no parava de murmurar.   Au va! prosseguí: ja pots arrencar! Que no veus que el policia t’ha fet la senyal?
De sobte, la Ció no sabia que havia passat. El que sí tenia clar és que els  pensaments s’havien convertit en  realitat. Tot d’una  es va veure embolicada entremig del revisor i del xofer. L’espant va ser majúscul. Amb el sotrac, la cremallera li va petar amb tanta energia  que se li va obrir  la costura  de dalt a baix. A sota, va aparèixer la combinació vermella amb tirants negres. Havia passat del cel a l’infern.