Havia dinat poca cosa. Es notava
ple i amb les cames embotides. Eren seqüeles del cap de setmana. Tenia els
polsos bategant fort a l’alçada dels turmells. Toca’t, li deia el company
revisor mentre li assenyalava el tou de la cama. Aquí, fes-te un massatge
circular amb el dit, veuràs com se t’afluixa la sensació de pulsació
desagradable.
- On dius?
- Aquí. És un punt neuràlgic. Si t’hi fas fregues
se’t normalitzarà la circulació de la sang. Et farà gustet de genolls en avall,
sobretot als dits dels peus.
Però el conductor feia posat
d’escoltar descregut, no mirava la cara de l’altre; sols movia el cap com qui
explora el cel i, tot marxant, xiulava cançons antigues. No li preocupava gaire
conduir mig ensonyat, ni li feia por que un dia arribés el desastre.
- Hi havia un sot?
- No n’hi ha cap, de sot. Has llescat la vorera
cantelluda.
- Ah.
L’autobús anava carregat de gent, com sempre a primera hora
de la tarda dels dilluns. De sobte, grinyols, crits i gemecs, i després un breu
silenci condensat en a penes un parell de segons. Dos segons de res és un lapse
inacabable, llarg i precís en la quietud posterior a un accident brusc.
A l’interior, patacades, cops, queixes, ais i ois. Al
carrer una bicicleta esclafada, dos cotxes i una camioneta arrugats com
acordions per la frenada en sec que volia evitar una col·lisió en cadena,
vianants espantats, el semàfor vinclat.
I els renecs del conductor mentre es revoltava contra els
passatgers. I el revisor que, flegmàtic, encenia una cigarreta.
- Ja t’ho deia, jo, que portaves les rodes
gastades.
L’infern era allò. Aquell home endimoniat remugant contra tot
i tothom, i l’altre que se'n fotia enllà de tota coordenada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada