INFERN?

INFERN?

Ja fa dies que tornem a sortir al carrer. La dona que pidolava, ha desaparegut, com si se l’hagués empassat la terra. 

L’home del balcó del davant, ja no surt, assedegat d’una mica d’aire. Ara ja no li cal. 

Però a l’autobús ja no veig les mateixes cares que abans. D’una manera estúpida, ens fan tornar a les feines, però als transports públics, fins fa ben poc, hi havíem d’anar d’un en un, als seients. I amb la mascareta. 

Res no serà mai més igual.

La Carme i jo ho hem deixat. Dos mesos i mig de clausura ens ha fet decidir: no ens estimem prou. O potser sí, però necessitem moure’ns, no viure enllaunades l’una al costat de l’altra i per sempre. Les coses, sovint, semblen altres coses. Però un dia, la veritat surt a la llum. Quan ha tornat això que en diuen nova normalitat, que és un contrasentit, no hem sabut què dir-nos més. Valia més deixar-ho ara, abans que es podrís el nostre amor. I així, potser algun dia, amb el temps...

A més, em va passar allò del gegant... perquè aquell home era un gegant! O potser era la seva ombra? O la meva imaginació? O el fet del desencant amb la Carme, que jo necessitava un punt de tendresa, com la que vaig sentir en veure aquella colla de jubilats jugant a la petanca? I els geranis que creixen al meu jardí del balcó, fruit d’un desig momentani i espontani... Ai! Aquelles espurnes vermelles són prometedores... me’l tornaré a trobar?

Només sé que tot ha canviat i que res no torna a ser normal. I que aquest maleït virus ha trencat mil històries i n’ha fet sorgir mil més.

L’única nosa, ara per ara, són els turistes que van tornant, com aquells ocellots de la pel·lícula, i ho van envaint tot una altra vegada. Com abans, però emmascarats.

Aviat deixarem de veure aus que es pensen que han tornat al paradís, peixos als que els semblava que podien passejar-se per la voreta de l’aigua sense que els agredissin, senglars afamats de contacte humà, que mai no podrem deixar viure a casa amb els nostres gossos i gats... 

Aviat tornarem a l’infern, ho veig a venir!