UNA NIT DE PRIMAVERA
Era en plena pandèmia. Acabava el meu torn a l’hospital i frissava per anar-me’n cap a casa. Havien estat unes hores terribles. Aquella nit El Covid 19 havia fet estralls. I per acabar-ho d’adobar, a la sortida plovia a bots i barrals. Cansada i encongida baixava per aquell carrer de balcons florits que tot just la lluna deixava entreveure. Jo pensava que com hi podia haver tant de color quan nosaltres estàvem tan tristos?
Les ombres agafaven mil formes i el silenci només era interromput per la pluja. Més enllà sentia el soroll d’unes passes.
El vaig veure venir de cara avançant per la mateixa vorera. Era una figura extremadament alta. Les cames no em portaven i tampoc tenia valor per fer-me enrere. No podia fer res. Si apressava el pas encara ens trobaríem abans.
La distància era cada vegada més curta i la figura s’anava fent més gran.
Tot d’una, quan estava gairebé a la meva alçada va aixecar el braç i el va deixar caure amb una estrebada al mateix temps que se m’atansava...
Paralitzada, sense respiració, vaig tancar els ulls...
El gegant havia estirat un tros de planta enfiladissa que penjava d’un balcó i me la va oferir, gairebé, tímidament. No sé si li vaig poder somriure.
L`he plantat al meu jardí. Son geranis de color de rosa amb espurnes vermelles. Cada vegada que el miro em commou l’únic record agradable d’aquells dies en que el món es va aturar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada