Allò nostre i allò altre

D'un article d'opinió que es troba a la darrera revista Vèrtex, revista  de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (federació Catalana d'Alpinisme i escalada) (FEEC), escrit per Eliseu T.Climent, n'extrec una frase, de fet, la frase que la mateixa redacció subratlla com a -més o menys- reclam.

L'article en qüestió es diu "Construint realitats".

Bé, sembla que ja s'han donat totes les dades que es poden donar per tal que quedi constància d'allò de "Al Cèsar el que és del Cèsar", que tant agrada a les ànimes Cornèlies.

Però no divaguem. La frase és aquesta:

"Quan ens tornem runners, en comptes de corredors, ens deixem atrapar per un discurs consumista i una èpica de fireta".

Fa reflexionar, aquesta frase. Per què no podem/volem dir, senzillament, que ens agrada sortir a córrer?

Per què hem de dir que som runners?

Què passa?
Que tot allò que ve de fora ens fa més savis?
Més divertits?
Més entenimentats?
Més cool?

Pensem-hi una mica.

En quin moment vàrem decidir que allò forani era millor que allò nostre?

Per què no podem continuar cantant ben fort allò de "Visca la claror del foc, visca sa claror"? sense haver-nos d'amagar darrere d'altres mots?

Allò nostre: ermita de Santa Bàrbara, des del castell de Sant Joan (Blanes)

Calor o destrucció constant? . Montserrat Medalla

Els essers humans som capaços d'acomodar-nos, més lentament o més ràpidament, segons ens convé o segons la nostra intel·ligència ens indiqui/acompanyi/permeti, a qualsevol mena d'estat, a qualsevol mena de medi que ens envolti.

Ja fa uns quants anys que parlem a bastament del canvi climàtic, de l'escalfament del planeta, del que convé fer i del que convé no fer, per tal que aquest canvi sigui més progressiu i menys agressiu. El que està clar és que ja no el podem aturar. O potser sí. Aturar-lo, frenar-lo, però no podem anar enrere.

I malgrat tot, encara hi ha polítics al món que neguen uns fets tan evidents com aquest.

Durant el passat mes de juny ha fet unes calors que, en termes vulgars, dels que fem servir en el llenguatge quotidià "no són normals". En som conscients, tots plegats? Som conscients que necessitem l'escalforeta del sol, però que no podem consentir que aquesta mateixa escalfor ens acabi matant de sequera, que acabi amb el desastre per a nosaltres, per als animals que conviuen amb nosaltres, ue destrueixi la vegetació?

Dient "això no és normal" ens quedem tan amples... i continuem amb la nostra vida de sempre, consumint tot allò que ens fa feliços (o que ens sembla que ens fa feliços).

Què ens aporten, els polítics que votem? panem et circensis. Futbol, mals programes de televisió per distreure'ns, vacances low cost i una tranquil·litat descafeïnada. I tanmateix, no fem res!

Quina mena de revolució hauríem de fer? O no n'hauríem de fer cap i continuar destruint passivament tot el que ens envolta, incloses les nostres ànimes, que hem acabat venent al diable de la modernitat mal entesa?

Una reflexió, la meva, pobra d'arguments i pobra d'esperit, si voleu. Però ens cal reaccionar, ens cal posar solucions, si no volem que acabi passant allò que tantes vegades hem sentit a dir: "la destrucció de l'home per l'home".

No em ve de gust, ara mateix, parlar de teeories malthussianes i similars, però n'hi ha per pensar i reflexionar.

Volem escalforeta del sol. No volem destruir la terra. Però ho dissimulem força bé!

Montserrat Medalla
Sant Carles de la Ràpita
juliol,2017