divendres, d’octubre 30, 2026

Sensacions de tardor

 

La claror es va tornant tímida, deixant pas a la foscor. La llum s’apaga i els pensaments se m’enfosqueixen. Al meu voltant no passa res; ningú s’adona que està arribant la nit. Tothom camina d’un lloc a l’altre esperant un destí incert o, potser, un camí del tot cert. I jo espero el meu torn, realment sense un futur veritable.

A la terrassa del bar on estic, la taula amb estovalles grises, tovallons de vellut i cadira granat forma una unió òptima amb la resta de taules i cadires. Totes, perfectament alineades, tenen al centre una espelma de color de rosa amb una flama que, quan està a punt d’apagar-se, treu de les seves entranyes unes espurnes i reapareix amb tota la seva força, revivint una vegada i una altra la mateixa situació.

Rondejant aquestes taules, homes i dones ben diversos parlen de les seves vides amb la mateixa sintonia i intensitat que les flames i les seves espurnes. Aquests homes i dones estan integrats en el conjunt de taules i cadires; les seves robes, de colors tardorencs, es confonen amb les fulles daurades i taronges caigudes dels arbres del voltant, formant una harmonia perfecta. Algunes dones porten grans fulards al voltant del coll per protegir-se d’aquest aire que tant s’agraeix després d’un estiu calorós.

El cel ara ja està plenament adormit i, discretament entre els arbres, es veu la lluna, que amb una llum tènue i innocent enlluerna algunes taules i els fa perdre la intimitat. Ja ha arribat la nit. Es respira un aire agradable. La sensació és de calma, i la plàcida olor de cafè amarg, enmig de converses afables i d’altres de tortuoses, ho envolta tot. Només caldria una música suau per acabar d’arrodonir la bonança de l’entorn.

Jo segueixo esperant que arribi el meu torn. No sé quan serà, però aquesta quietud m’endinsa en el meu interior, em convida a fer un passeig per la vida i a digerir que alguna cosa ha de canviar en el meu recorregut rutinari per retrobar-me i viure el moment amb satisfacció i plenitud, sense creure que els temps passats van ser millors.

 


dijous, d’octubre 22, 2026

La periodista II

La periodista-II

 

—Bon dia, senyora X.

—Bon dia, senyor, digui’m!

—Vostè està satisfeta, amb l’article de la setmana passada?

—I tant, senyor. Molt satisfeta. Per què m’ho pregunta?

—Perquè si torna a escriure un article tan poc sucós i amb tan poca substància, potser haurem de canviar les seves condicions de treball.

—No l’entenc, senyor Z. Vostè em va dir que sortís al carrer i plasmés la vida tal com és. I això és el que vaig fer, ni més, ni menys.

—Doncs aquesta setmana hauria de fer el mateix, però bé.

—No entenc què vol dir “bé”, Sr. Z.

—No em puc creure que no m’entengués la setmana passada i no em puc creure que no m’entengui avui.

—Jo... Jo... Què vol que faci, exactament, senyor?

—Vostè és una ingènua. Què es pensa, que la vida consisteix a comptar formiguetes i a esperar que els fills se’ns facin grans? 

—Bé, doncs, en certa manera, sí. Aquesta és la meva idea del que és la vida.

—Llavors, vostè no mereix ocupar un lloc en aquesta empresa.

—Perdoni, pensava que aquesta empresa era un diari, sap? I que el més important, en aquesta vida de què estem parlant, eren les persones. Totes les persones.

—Vostè no ha entès res. Li donaré una altra oportunitat. Vull merda. Molta merda. Tota la que pugui recopilar. La vida en si mateixa no m’interessa. No interessa a ningú. Volem conflictes. Baralles. Destrucció. Enveges. Marro! Ho ha entès?


imatge trobada a google


—Senyor Z, ho entenc tan bé, que presento la meva dimissió al seu diari. Moltes gràcies per tot. Li desitjo que trobi allò que busca, però també li dic que jo, si tinc alguna cosa, a part de la ingenuïtat de què parla vostè, és dignitat. Bon dia tingui.


Montse Medalla

dijous, d’octubre 15, 2026

La periodista


imatge generada amb IA


La periodista ha d’escriure un article per demà mateix. Li han demanat que faci com es feia abans: que surti al carrer i descrigui allò que veu.

 

Fins ara tot el que havia de fer era llegir les xarxes socials, sobretot, els grups on es critica tot: des dels polítics, que sempre surten malparats, merescudament o no, fins als personatges més amagats, que pretenen fer la seva vida en pau, i que són passats per una trituradora implacable que els fa pols. Els likes es multiplicaven. I era molt fàcil. 

 

La periodista es llança al carrer, contempla la vida al seu voltant i pensa que potser no és necessari que tot allò que descrigui al seu article sigui greu, diabòlic, o que hi hagi sang i fetge. No cal.

 

Aquella nena que, asseguda a la vorera, compta les formigues que li passen pel davant, mentre la mare, endinsada en les falses notícies de les xarxes, no s’adona que un dia ja no podrà contemplar la seva filla comptant formigues, perquè la noia emularà el que la mare fa en aquests moments... Alerta! Per què no deixem de mirar la vida des d’una pantalla, per centrar-nos a veure el que tenim davant?


Corre cap a casa i escriu el seu article. 

 

El que no sabem és si el seu cap la felicitarà o li dirà que allà hi falta morbo.


Montse Medalla

dijous, d’octubre 08, 2026

Socialitzar


 Socialització

       —T’has de socialitzar!  —li deien les veïnes a la senyora Emilia. No pots estar sempre tancada. Et posaràs malalta! 

       —Si fins i tot quan va a comprar i quan passeja, va sempre sola. No  sé on deu anar —comentaven— perquè de vegades no la veiem en tot el dia.  Sembla que camina per llocs deserts on ni tan sols hi ha cafeteries! I no  hi podem fer res! Des que vam intentar regalar-li aquell gosset, tan bufó que era! que ens va engegar a passeig. Ni ens parla!    

    —I va tan ben arreglada —insistien— que podria molt bé venir amb nosaltres, però sembla que s’amagui. Més aviat se’n va cap a l’ermita de Sant Pau o al poble del costat, no sé...  

       —Si, ja  hem intentat d’anar a prop d’ella . Fins i tot, un dia va tenir la barra de tractar-nos  de xafarderes. Justament a nosaltres, que no tenim de qui parlar i no tenim res a amagar.

              I no és que fossin tafaneres.  Les senyores, l’únic que pretenien era fer una obra de caritat. Ajudar. Que no s’avorrís com els passava a elles.  

               Fins que una tarda, ara que ja  s’havia allargat el dia , es van decidir per la   ruta que sospitaven que seguia la veïna.

       —Goita, no és el teu nebot aquell que condueix pel descampat? 

      —Ei, Peret! El van envestir. Per què no ens portes a fer un volt?

       —És que estic fent pràctiques, respongué. 

       —Però si aquí no ens ha de veure ningú, si això és un desert!

       —I cap on voleu anar?

       –Tu comença. Ja t’ho direm.

      I el noi, que era bonifaci de mena, es va deixar convèncer.

       Camí de l’ermita de St. Pau,  van veure  un cotxe  que hi havia estacionat a la vora d’un marge.  

          El nebot, com que no sabia on anava, passava  de llarg.  —No corris, li cridaven—. No tindrien temps per  vigilar! El van posar tan nerviós que el cotxe se li va calar. Justament quan acabava d’avançar. 

       Des de la finestra del darrere, tres caps encastats  en el vidre van veure un senyor de cabell blanc, barbeta i ulleres daurades que obria la porta i ajudava a pujar la senyora Emilia, content com un pèsol.

        —Mira! La mosqueta morta! I nosaltres vinga a patir! –exclamaven,  acalorades. Ens haurà vist? Deien tot apressant  el nebot que, avergonyit , només pretenia sortir  del embús. 

       —Els haurem de donar un cop de mà. Aquest noi sembla que no se’n sortirà,  deia el xofer de l’altre cotxe tot fent el gest de sortir!

       —Hola bona tarda! Saludà a les senyores. Si volen que els ajudi, hauran  de baixar, per favor, només perquè  no hi hagi tant de pes... —els pregà.

       —Es veu que no tens gaire pràctica –li digué al noi—Jo em posaré al volant i vosaltres l’haureu d’empentar.   

             I aquí  tenim el senyor, intentant posar en marxa el motor   mentre  el noi, amb les iaies, empenyien amb tota la força que els permetien els seus ossos ja gastats.      

    

           

—Quina casualitat! On anàveu? Sort que ens hem trobat! A la veïna  se li escapava el riure, mentre les altres tres no sabien cap a on  mirar. —Ja veuen que no m’avorreixo!  —afegí— i a veure si espavilen, eh? Les advertí la senyora Emilia amb tota la picardia.

 

Maria Aladern

divendres, d’octubre 02, 2026

Salt endavant

El salt tècnic: dels relats a la novel·la de veïns


"L'evolució del grup demostra maduresa tècnica. Escriure relats independents sota un mateix llibre és un repte de coordinació, però el salt a la novel·la col·lectiva, centrada en una escala de veïns, és un repte d'orfebreria literària.

    En aquest projecte, les autores han de coordinar personatges i trames que s'entrellacen en una línia temporal comuna.

    El format d'escala de veïns els permet dur a terme allò que millor saben fer: observar la societat de prop, retratar la solitud urbana, posar de manifest les hipocresies diàries però, també, la solidaritat que neix entre desconeguts."


INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL