dimecres, de juny 29, 2016

mirava (2)


sabem que som lliures quan coneixem el nostre deure

mirava les figures movent-se a l'escenari de les platges: un escarabat piloter fa piruetes amb el cap i amb les potes del darrere empeny una bola de femta que ha arreplegat a la sorra fins que l'entafora dins del cau: serà aliment sempre que el cos li digui fam o, ai las!, serà matriu que rebrà de la femella els ous en època de posta; escarabats de sang; escarabats del cuir i de les pells; escarabats de nit, escarabats bum bum.



pensem en les ombres i en la relativitat de les coses, no tant per allò de què tot és relatiu i depèn de com es miri, sinó per, a l'empara de la raó científica, de manera directa, fer l'anàlisi tenint en compte les dues variables que vam heretar del segle XX: un punt concret de l'espai en un instant determinat del temps. 

com quan una estructura metàl·lica ha aterrat a la superfície rocosa d'un meteorit, tot i que amb la dissort doble d'haver clavat poc els ancoratges i de fer-ho en un dia ennuvolat; però potser l'èxit rau en haver aterrat i en poder recollir dades, perquè tot hauria de ser informació: un retruc, una vigilància, un possible enviament de dades. 

pensem en el poeta Blai Bonet i en la poesia, en els pròlegs que ell va escriure per als reculls de poemes 'Evangeli segons un de tants' i 'Els fets'; 

sabem, com se saben les veritats íntimes, aquelles veritats que no precisen taxació dels apologistes de l'anècdota ni valoració dels detractors de les veritats virtuals, -perquè no em refereixo ni a l'una cosa ni a l'altra, sinó més aviat a tot el que li és contrari- sabem que hi ha un ordre creixent i nou i que les veus fortes fortes són;

  

fem memòria si volem fer història
.

Matilde Nuri i Espona - 29 juny 2016


.

dijous, de juny 23, 2016

Anguis Fragilis

Anguis Fragilis

Avui m'agradaria parlar-vos d'un animalet que tenim aquí a Catalunya i que es deixa veure poc. Es diu Anguis fragilis i té forma de serpent petita, unes escates fines, uns colors que van del gris clar amb una ratlla fosca a tons més marronosos i fins i tot blavencs suaus. Pot atànyer el mig metre però en general és mes petita. Viu a prop de l'aigua- és una excel.lent nadadora- i en general en llocs baixos i humits, tot i que necessita l'energia del sol per accelerar el metabolisme.


És una bestiola bonica, innocua per nosaltres, que té una "gràcia" que les serps no ténen però sí els llargandaixos i altres petits rèptils com sargantanes i dragonets: si es veu en perill, es després d'un tros de cua, que es mou una bona estona encara i distreu a l'agressor, mentre ella fuig. La cosa és que està considerada un llargandaix, no una serp. Té parpelles dobles com els llangardaixos, i sobretot, un tret que es troba a dins, a l'esquelet: a banda i banda de la columna, té vestigis del que fóren les extremitats inferiors. És a dir, aquest animal fa milions d'anys tenia potes, però l'adaptació a un medi cambiant, com poden ser canvis climàtics o adequació a l'aigua, o el què fos a que s'havia d'adaptar per sobreviure, el van fer perdre- no de patacada, sinó poc a poc- les extremitats: tal vegada a l'aigua hi havia més aliment i les potes li feien més nosa que servei...la cosa és que tenim la certesa que va canviar el seu físic i la forma de moure's.

No en tots els animals es poden trobar tan evidents pistes del què foren en altres temps, i per això aquest animaló el considero molt especial. Menja mosquits i altres petits insectes, a banda de cucs de terra i de caragols; podem dir que és un aliat dels horts i de la pagesia. Els seus noms són diferents, però tots al.ludeixen a la finesa i la lluentor: Vidriol, Nina, Llisona, Lliseta, Lluenta, Noia de serp, Serp de vidre. Si us en trobeu una, no la mateu ; és una riquesa més en la nostra fauna. Tampoc li heu de tenir por, ja que no us pot fer cap mal. 
Espero que aquest petit post sobre la serp de vidre us fagi estimar-la una mica; si no podeu estimar-la, la podeu posar al grup de Coneguts o Saludats. Bon dia!

dimarts, de juny 21, 2016

Companys i aliens

Companys i aliens vol significar la presència de tota la vida que ens envolta, animals, plantes, fongs i virus. El tema m'és molt volgut per moltes raons. La primera, que a casa meva em van ensenyar el respecte per la natura, i quan dic respecte vull dir que hom pot respectar una cosa si la coneix, si l'ha tocada, si ha sentit un batec en tenir un animaló emplomallat a la mà. Si ha vist aixecar-se els abellerols que xisclen. Si ha relliscat a dins del riuet i, amb tot el cap dins de l'aigua, ha entrevist, per un instant, les algues verdes, el cranc, els peixets, el raig de llum que els travessa. Els meus pares solien portar-nos al camp, a qualsevol racó d'ombra i d'arbres; el meu pare treia una gran manta del cotxe i l'estenia a terra; sempre a prop d'una bassa o d'un corrent d'aigua. Una vegada, travessant el riuet per un lloc rocallós, vam observar una filera de canyes joves que, de banda a banda de l'aigua, no deixava veure més enllà. Cotxe parat, nens de peus a l'aigua. Vam apartar les cànyes amb certa prevenció.

Es veia un tros de riu de marges ufanosos de verd, un lloc petit que semblava un altre món. Els xappps d'alguna carpa ens saludá, com les vint granotes que es llençaren a l'aigua graciosament; uns espiadimonis de colors blaus i verds batien les ales sobre la corrent i els sabaters, que caminen sobre la superfície. Algún ocell ocult va donar veus, i línies de llum retallades per les branques dels pollancres ens deixaren veure com un polssim daurat que dançava. Érem nens encara delicats, impressionables de les coses petites. No ens posem d'acord sobre qui va batejar el llogaret: jo crec que fou el meu germà petit, ell diu que va ser el pare. Què més dóna. Penso que tots vam sentir el mateix goig, la mateixa dolcesa del descobriment i l'aventura. " Semblen les portes del Cel", va dir qui fos. Buscàvem tresors, voliem una cabana, ser capitans, pujar per dins del riu sense guia, entre tots aquells animals i plantes. Encara ho volem ara. 
Vull escriure petits posts que parlin d'animals i plantes, de la natura, de les bèsties que conec, que tenim a casa nostra. Del món espantós dels insectes. De les mares aranyes, dels dragonets, de les larves i la metamorfosis. Dels gossos i guineus, dels picots i dels cucuts. De tot això que em fascina. Esperant que també un xic a vosaltres.



dimecres, de juny 15, 2016

Josep-Ramon Bach, setanta anys de poesia



Avui, 15 de juny, un dels poetes amb majúscules de casa nostra compleix setanta anys. Els amics, escriptors novells i de llarga trajectòria, rapsodes, seguidors incondicionals, lectors sensibles... li han preparat una festa d’aniversari. Són molts anys d’escriure poemes i són molts poemes els que ha escrit. Pensant en aquest aniversari, el grup literari Cornèlia Abril vol retre un merescut homenatge a Josep-Ramon Bach.
 
Vam demanar al poeta de fer-li unes preguntes i ell va acceptar de rebre’ns al seu estudi. El vam trobar absolutament absort en un text. L’espai que l’envolta traspua calidesa: llibres, records, fotografies, portades de llibres, figuretes i màscares africanes... De fons, molt suaument, sonava una selecció de música clàssica. De seguida vaig reconèixer el famós cor dels esclaus de Nabucco. Li preguntem si ho porta bé, això de fer-ne setanta. I ens respon amb una declaració de principis: «A mi m’agradaria viure sempre. Em passa com a unes tietes, solteres i velles, que tenien noranta-tres anys i que pensaven que no es moririen mai.. Quan un dia la gran no es va despertar, la més jove ens va dir que com podia ser que es morís si no estava malalta». Mirem de convèncer-lo que el set és un número màgic, però no amaga que li fa un cert respecte entrar en la nova dècada. I és llavors quan li demanem que expliqui qui és Josep-Ramon Bach, que ho expliqui per a tots aquells que encara no tenen el gust de conèixer-lo. I ens diu que va néixer sota el signe de l’escriptura, que a l’adolescència —com passa a molts joves— se sentia desgraciat i incomprès, amb la sensibilitat a flor de pell, que volia canviar el món i com que era una proesa inassequible se’n va inventar un de nou, de món. I no es va limitar a imaginar-lo sinó que va voler donar-li vida sobre el paper. Va ser així que es va posar a escriure. «I escriure —ens assegura— s’ha tornat una malaltia incurable. Em trobo malament si no escric. M’arribo a obsessionar si no ho faig. Ara estic enderiat en una cosa llarguíssima. I estic provant un estil i una mètrica diferents».
Es queda uns segons pensant, com si busqués el fil. Ara, la peça que sona de fons és una ària de La flauta màgica. En Josep-Ramon Bach ens diu que és una persona amable, afectuosa, tendra, amb un sentit de l’alegria permanent. Justifica aquest sentit de l’alegria explicant-nos que «quan s’ha patit molt, el sofriment deixa una mena de pòsit que et torna valent i ja res pot tombar-te, passi el que passi. Aquells poetes que no han patit, que han après als llibres més que a la vida, se’ls nota. Els falta tremp». Li preguntem que què és per a ell la poesia. I ens diu que la poesia l’allibera. Explica que la vida l’ha fet patir molt i «quan pateixes, quan et posen al límit, la reflexió que fas és tan profunda que t’arribes a conèixer a tu mateix, saps on és la teva força, saps per què lluites. Jo era molt diferent de la gent del meu entorn. Potser encara ho sóc. De vegades, ser diferent et fa desembocar en una crisi, sobretot quan et ronda massa la solitud. Si superes la crisi, la vida s’encarregarà de donar-te la coherència necessària perquè ningú pugui amb tu. Res ja no et podrà tombar».
 Poesia, què és la poesia?
«A més de ser alliberadora, la poesia també representa la vitalitat. Mentre n’aprenia sempre em sentia sol. És cert que vaig conèixer una mica Foix, Ferrater, Oliver... Els vaig anar a conèixer, però no vaig tenir oportunitat d’aprendre d’ells. Vaig anar aprenent-ne tot sol, fixant-me com s’havien d’utilitzar les paraules, com s’havien d’ajuntar els versos, quines idees volia reflectir. Va ser amb l’observació, amb l’experiència que m’oferia l’entorn, la pròpia vida, que vaig anar-ne aprenent. No sóc un intel·lectual ni vull ser-ho. Quan es fa la poesia des de l’intel·lecte i no des del sentiment no commou. I la poesia, al meu entendre, ha de commoure», ens diu. El seu discurs ha agafat embranzida. Gairebé no cal que preguntem res. Té tantes coses per explicar! I un to ple de determinació. «Ara puc explicar coses —diu— que abans no hauria explicat mai. Ara veig injustícies escandaloses que s’han de denunciar i no me n’estic...». No afegeix que aquest és un dels avantatges de fer-se gran, però podria jurar que ho pensa mentre ens acompanya de fons «O fortuna», el cant més famós de Carmina Burana de Carl Orff.
Diria que en Bach s’ha proposat deixar-nos molt clar què és per ell la poesia. No en té prou de dir que és alliberadora i que representa la vitalitat. Especifica que «hi ha dies que em llevo i és una cosa i hi ha dies que és una altra. Depèn de l’humor, de l’estat d’ànim. No és gens fàcil definir-la». No hi fa res que el diccionari digui que és l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. Aquesta és una definició que en Josep-Ramon Bach trobaria massa encotillada. Se li escau més dir que «la poesia és pouar un món que és rere la realitat, que la poesia és la mateixa vida».

 Mirada que radiografia
Volem saber d’on li prové la imaginació, tot i que ja hauríem d’haver previst la resposta: «La pròpia vida m’inspira», ens diu i ens explica que sempre va amb una llibreta, on hi apunta les primeres imatges, unes imatges o una idea que pot sorgir a qualsevol lloc, anant pel carrer, mentre travessa una vorera. Es refia sempre del primer impuls i reconeix que «l’instint és el motor de la seva vida».  A l’instint, en Josep-Ramon Bach hi suma la mirada. «Sovint, la mirada i el poema —assegura— són una mateixa cosa. La mirada és el fet més essencial que ha de tenir un escriptor de poesia». De la seva, de mirada, se’n sent molt orgullós, perquè és una mirada que radiografia, que traspassa la pell i arriba al punt més pregó de nosaltres. Veure tan endins comporta que, de tant en tant, es trobi amb algun esquelet, però aquest fet no l’espanta.

Josep-Ramon Bach amb Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra de Cornèlia Abril
S’ha acabat la selecció de música. Trobo a faltar els sons que conjuguen tan bé amb les paraules. Quan va sentir, interiorment, que era poeta?, preguntem. Ell matisa: «Escriptor de poesia, perquè poeta és un títol que no es pot posar un mateix, que te l’ha d’atorgar el poble, tal com deia García Lorca». Després ens explica que tot va començar amb L’ocell imperfecte, un poemari avui esgotat, que va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Crítica Cavall Verd, i que el va identificar amb els poemes de transmissió oral, aquells d’arrels tel·lúriques que abunden a l’Àfrica i també amb aquells delicats, subtils, que provenen del continent asiàtic. D’ençà, que se’l van prendre seriosament en aquest món cultural nostre, sovint immobilista. Vint anys han passat i, en el darrer any, ha rebut dos reconeixements importants: el Premi Octubre per Secreta Dàlia i, novament, el Premi Crítica Serra d’Or per Caïm, un poemari que tothom li ha dit «que és collonut; fins i tot m’han fet un munt de crítiques. Tal vegada, perquè és una proposta diferent. La veritat és que intento que cada poemari sigui diferent de l’anterior. La diferència consisteix en la manera de dir les coses.  El tema triat condiciona la manera de dir-les. A Caïm, per exemple, li esqueia la senzillesa, l’expressió directa, l’absència de floritures. Res de lírica. En canvi, altres et demanen de treballar la imatge, la metàfora, els dobles sentits... Cal trobar el to que un creu més adequat en cada cas».
De Caïm ens podríem passar estona parlant-ne. Podríem parlar dels éssers humans convertits en cruels i salvatges, en destructors, botxins, assassins, cràpules, usurers, taurons, vampirs... insensibles davant els desarrelats, els nàufrags, els dèbils, els difunts... «La debilitat és perillosa —exclama— i també negativa. No es pot ser dèbil davant l’atemptat als drets i a les llibertats. No es pot permetre que els sàtrapes s’aprofitin de la debilitat dels altres, que se n’aprofitin sense escrúpols. La majoria som «abels» que hem de conviure amb «caïms» i ens hem de transformar en «davids» que no tinguin por d’enfrontar-se als «goliats» d’aquest món». Al final, però, hi ha alguns poemes que criden a l’esperança. En Josep-Ramon Bach ens aclareix: «Són poemes que fugen de la realitat i abracen el desig». Res millor que els seus versos per deixar-ho ben clar:


PROPÒSIT
aiguada sobre cotó fluix
Avui que la ràbia
va de bracet
amb la malenconia
i que sento com els mots
han pres la lleugeresa
de l’instint i les ganes
de viure, avui, tinc
un altre llibre per escriure
i un amor per conquerir.
I l’esperança
D’una nova mirada.
(Caïm, Poesia 3i4, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

Volem acabar aquest homenatge incloent-hi un petit tast dels seus poemes.

37
—La naturalesa és tan generosa —argumentava
Kosambi als seus seguidors—, que, a la llacuna
de la Vall de Simaco, els ocells s’hi ofeguen
perquè creuen que sota les aigües cristal·lines
el cel no s’ha d’acabar mai.
(L’ocell imperfecte, Columna, 1996, Premi de la Crítica Serra d’Or)


89
Em claven agulles de silenci per fer callar les veus del dolor.
228
A certa edat, la vida inicia el diàleg permanent amb la tendresa.
466
Cada cop que escric un poema, una hiena em mossega el cor.
622
Sé que em faig vell, perquè, cada dia que passa, hi ha més coses que em fan nosa.
(L’enunciat, Labreu Edicions, 2011)

17
Amb els ulls enllorats,
la sang brolla
pels traus de la massacre.
Crims sense llei
sota bandera amarga.
Coloms que fugen
per la gorja del llop.
Una pedregada infausta.
La mort, que viu
(a l’aire lliure)
entre geranis vermells
i crucificades malves.
(Secreta dàlia, Poesia 3i4, 2016, Premi Octubre 2015)

Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra, del grup literari Cornèlia Abril
(Barcelona, 13 de juny de 2016)