Avui, 15 de juny, un dels poetes amb majúscules de casa
nostra compleix setanta anys. Els amics, escriptors novells i de llarga trajectòria,
rapsodes, seguidors incondicionals, lectors sensibles... li han preparat una
festa d’aniversari. Són molts anys d’escriure poemes i són molts poemes els que ha
escrit. Pensant en aquest aniversari, el grup literari Cornèlia Abril vol
retre un merescut homenatge a Josep-Ramon Bach.
Vam demanar al poeta de fer-li unes preguntes i ell va
acceptar de rebre’ns al seu estudi. El vam trobar absolutament absort en un
text. L’espai que l’envolta traspua calidesa: llibres, records, fotografies,
portades de llibres, figuretes i màscares africanes... De fons, molt suaument,
sonava una selecció de música clàssica. De seguida vaig reconèixer el famós cor
dels esclaus de Nabucco. Li preguntem si ho porta bé, això de
fer-ne setanta. I ens respon amb una declaració de principis: «A mi m’agradaria
viure sempre. Em passa com a unes tietes, solteres i velles, que tenien noranta-tres
anys i que pensaven que no es moririen mai.. Quan un dia la gran no es va
despertar, la més jove ens va dir que com podia ser que es morís si no estava
malalta». Mirem de convèncer-lo que el set és un número màgic, però no amaga
que li fa un cert respecte entrar en la nova dècada. I és llavors quan li
demanem que expliqui qui és Josep-Ramon Bach, que ho expliqui per a tots
aquells que encara no tenen el gust de conèixer-lo. I ens diu que va néixer
sota el signe de l’escriptura, que a l’adolescència —com passa a molts joves—
se sentia desgraciat i incomprès, amb la sensibilitat a flor de pell, que volia
canviar el món i com que era una proesa inassequible se’n va inventar un de
nou, de món. I no es va limitar a imaginar-lo sinó que va voler donar-li vida
sobre el paper. Va ser així que es va posar a escriure. «I escriure —ens
assegura— s’ha tornat una malaltia incurable. Em trobo malament si no escric.
M’arribo a obsessionar si no ho faig. Ara estic enderiat en una cosa llarguíssima.
I estic provant un estil i una mètrica diferents».
Es queda
uns segons pensant, com si busqués el fil. Ara, la peça que sona de fons és una
ària de La flauta màgica. En Josep-Ramon Bach ens diu que és una persona
amable, afectuosa, tendra, amb un sentit de l’alegria permanent. Justifica
aquest sentit de l’alegria explicant-nos que «quan s’ha patit molt, el
sofriment deixa una mena de pòsit que et torna valent i ja res pot tombar-te,
passi el que passi. Aquells poetes que no han patit, que han après als llibres
més que a la vida, se’ls nota. Els falta tremp». Li preguntem que què és per
a ell la poesia. I ens diu que la poesia l’allibera. Explica que la vida
l’ha fet patir molt i «quan pateixes, quan et posen al límit, la reflexió que
fas és tan profunda que t’arribes a conèixer a tu mateix, saps on és la teva
força, saps per què lluites. Jo era molt diferent de la gent del meu entorn.
Potser encara ho sóc. De vegades, ser diferent et fa desembocar en una crisi,
sobretot quan et ronda massa la solitud. Si superes la crisi, la vida
s’encarregarà de donar-te la coherència necessària perquè ningú pugui amb tu.
Res ja no et podrà tombar».
Poesia, què és la
poesia?
«A més de ser alliberadora,
la poesia també representa la vitalitat. Mentre n’aprenia sempre em sentia sol.
És cert que vaig conèixer una mica Foix, Ferrater, Oliver... Els vaig anar a
conèixer, però no vaig tenir oportunitat d’aprendre d’ells. Vaig anar
aprenent-ne tot sol, fixant-me com s’havien d’utilitzar les paraules, com s’havien
d’ajuntar els versos, quines idees volia reflectir. Va ser amb l’observació,
amb l’experiència que m’oferia l’entorn, la pròpia vida, que vaig anar-ne
aprenent. No sóc un intel·lectual ni vull ser-ho. Quan es fa la poesia des de
l’intel·lecte i no des del sentiment no commou. I la poesia, al meu entendre,
ha de commoure», ens diu. El seu discurs ha agafat embranzida. Gairebé no cal
que preguntem res. Té tantes coses per explicar! I un to ple de determinació.
«Ara puc explicar coses —diu— que abans no hauria explicat mai. Ara veig
injustícies escandaloses que s’han de denunciar i no me n’estic...». No afegeix
que aquest és un dels avantatges de fer-se gran, però podria jurar que ho pensa
mentre ens acompanya de fons «O fortuna», el cant més famós de Carmina
Burana de Carl Orff.
Diria que en Bach s’ha proposat
deixar-nos molt clar què és per ell la poesia. No en té prou de dir que és
alliberadora i que representa la vitalitat. Especifica que «hi ha dies que em
llevo i és una cosa i hi ha dies que és una altra. Depèn de l’humor, de l’estat
d’ànim. No és gens fàcil definir-la». No hi fa res que el diccionari digui que és
l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes,
una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i
universal alhora. Aquesta és una definició que en
Josep-Ramon Bach trobaria massa encotillada. Se li escau més dir que «la poesia
és pouar un món que és rere la realitat, que la poesia és la mateixa vida».
Mirada que radiografia
Volem saber d’on li prové la imaginació, tot i que ja
hauríem d’haver previst la resposta: «La pròpia vida m’inspira», ens diu i ens
explica que sempre va amb una llibreta, on hi apunta les primeres imatges, unes
imatges o una idea que pot sorgir a qualsevol lloc, anant pel carrer, mentre
travessa una vorera. Es refia sempre del primer impuls i reconeix que
«l’instint és el motor de la seva vida».
A l’instint, en Josep-Ramon Bach hi suma la mirada. «Sovint, la mirada i
el poema —assegura— són una mateixa cosa. La mirada és el fet més essencial que
ha de tenir un escriptor de poesia». De la seva, de mirada, se’n sent molt
orgullós, perquè és una mirada que radiografia, que traspassa la pell i arriba
al punt més pregó de nosaltres. Veure tan endins comporta que, de tant en tant,
es trobi amb algun esquelet, però aquest fet no l’espanta.
 |
| Josep-Ramon Bach amb Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra de Cornèlia Abril |
S’ha acabat la selecció de música. Trobo a faltar els
sons que conjuguen tan bé amb les paraules. Quan va sentir, interiorment,
que era poeta?, preguntem. Ell matisa: «Escriptor de poesia, perquè poeta
és un títol que no es pot posar un mateix, que te l’ha d’atorgar el poble, tal
com deia García Lorca». Després ens explica que tot va començar amb L’ocell
imperfecte, un poemari avui esgotat, que va guanyar el Premi Crítica
Serra d’Or i el Premi Crítica Cavall Verd, i que el va identificar amb els
poemes de transmissió oral, aquells d’arrels tel·lúriques que abunden a
l’Àfrica i també amb aquells delicats, subtils, que provenen del continent
asiàtic. D’ençà, que se’l van prendre seriosament en aquest món cultural
nostre, sovint immobilista. Vint anys han passat i, en el darrer any, ha rebut
dos reconeixements importants: el Premi Octubre per Secreta Dàlia
i, novament, el Premi Crítica Serra d’Or per Caïm, un poemari que
tothom li ha dit «que és collonut; fins i tot m’han fet un munt de crítiques. Tal vegada, perquè és una proposta diferent. La veritat és que intento
que cada poemari sigui diferent de l’anterior. La diferència consisteix en la
manera de dir les coses. El tema triat
condiciona la manera de dir-les. A Caïm, per exemple, li esqueia
la senzillesa, l’expressió directa, l’absència de floritures. Res de lírica. En
canvi, altres et demanen de treballar la imatge, la metàfora, els dobles
sentits... Cal trobar el to que un creu més adequat en cada cas».
De Caïm ens podríem passar estona
parlant-ne. Podríem parlar dels éssers humans convertits en cruels i salvatges,
en destructors, botxins, assassins, cràpules, usurers, taurons, vampirs...
insensibles davant els desarrelats, els nàufrags, els dèbils, els difunts... «La
debilitat és perillosa —exclama— i també negativa. No es pot ser dèbil davant
l’atemptat als drets i a les llibertats. No es pot permetre que els sàtrapes
s’aprofitin de la debilitat dels altres, que se n’aprofitin sense escrúpols. La
majoria som «abels» que hem de conviure amb «caïms» i ens hem de transformar en
«davids» que no tinguin por d’enfrontar-se als «goliats» d’aquest món». Al
final, però, hi ha alguns poemes que criden a l’esperança. En Josep-Ramon Bach
ens aclareix: «Són poemes que fugen de la realitat i abracen el desig». Res millor
que els seus versos per deixar-ho ben clar:
PROPÒSIT
aiguada sobre cotó
fluix
Avui que la ràbia
va de bracet
amb la malenconia
i que sento com els mots
han pres la lleugeresa
de l’instint i les ganes
de viure, avui, tinc
un altre llibre per escriure
i un amor per conquerir.
I l’esperança
D’una nova mirada.
(Caïm,
Poesia 3i4, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)
Volem
acabar aquest homenatge incloent-hi un petit tast dels seus poemes.
37
—La naturalesa
és tan generosa —argumentava
Kosambi als
seus seguidors—, que, a la llacuna
de la Vall
de Simaco, els ocells s’hi ofeguen
perquè
creuen que sota les aigües cristal·lines
el cel no
s’ha d’acabar mai.
(L’ocell
imperfecte, Columna, 1996, Premi de la Crítica Serra d’Or)
89
Em claven
agulles de silenci per fer callar les veus del dolor.
228
A certa
edat, la vida inicia el diàleg permanent amb la tendresa.
466
Cada cop que
escric un poema, una hiena em mossega el cor.
622
Sé que em
faig vell, perquè, cada dia que passa, hi ha més coses que em fan nosa.
(L’enunciat,
Labreu Edicions, 2011)
17
Amb els
ulls enllorats,
la sang
brolla
pels traus
de la massacre.
Crims sense
llei
sota bandera
amarga.
Coloms que
fugen
per la gorja
del llop.
Una
pedregada infausta.
La mort, que
viu
(a l’aire
lliure)
entre
geranis vermells
i
crucificades malves.
(Secreta
dàlia, Poesia 3i4, 2016, Premi Octubre 2015)
Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra, del grup literari Cornèlia
Abril
(Barcelona, 13 de juny de 2016)
