imatge de Google
La vorera
Volia trobar el carrer de la Creu. Que si a mà dreta, que si a mà esquerra, tombant la cantonada o passada la carretera. Tothom li ho deia diferent i la Katy no s’aclaria. Quan més s’allunyava menys gent trobava per preguntar. Dones amb el carretó que venien de la compra, no en veia ni una. Algun home, però no gosava.
No és que la Katy els tingués por als homes, al contrari, fins i tot alguna vegada havia somniat amb algú a la seva mida. Atractiu, culte, encara que fos per fer un cafè, pensava. Tenir una conversa i per què no? Un xic d'il·lusió... Però si no tenia valor per acostar-se a un home ni per preguntar una adreça!
Mira! Aquest mateix, que aguanta el mòbil, no està tan malament, ni tampoc en aquestes circumstàncies no es pot triar gaire... I mentre divagava es va atrevir:
–És aquí mateix tombant la cantonada. Però no es preocupi, jo porto el mateix camí.
I així, un darrere l’altre, seguint la vorera, la Katy pensava en com acabaria tot plegat.
Quan de sobte, l’home s’atura, se la queda mirant, obre la boca tot somrient... La Katy va pensar, ara!
–Senyora, ja hem arribat! És aquí al davant mateix. I amb cara de bon jan, afegí: Vagi amb compte, que aquesta vorera està molt trencada.
Maria Aladern - Cornèlia Abril
