divendres, 24 de juliol de 2020

L'infern de veritat és que no fem servir la memòria!



L’infern de veritat és que no fem servir la memòria

Havia intentat esquivar l’accident, produït, li semblava, per un ciclista, o per un autobús –encara no estava clar- o, qui sap, per anar mig badant amb l’escot d’aquella dona que, encara que ja granadeta, feia molt de goig, dins del seu vestit massa estret per amagar tota la seva corpulència.

Els homes sou tots iguals—li deia la seva dona, amb massa freqüència— Per una pitrera us deixaríeu matar!

A ell no li sembla tan clara, aquesta afirmació. La naturalesa, caram! Ni més, ni menys.


Per sort, l’autocar, ple de dones que anaven al Museu Picasso, no havia sortit gaire mal parat. Posà el fre de mà, mentre, de cua d’ull, observava que a la dona li havia petat el vestit. Amagà una rialla que ja li sortia, i que va poder dissimular amb una ganyota, amb la complicitat del revisor, que anava a ajudar la dona, envoltada ja d’unes quantes amigues que la tapaven amb tot de fulards i jaquetes.

—Tranquil·la, Ció— deia una d’elles— que no se t’ha vist res!

El xofer baixà de l’autocar i anà fins al lloc dels fets. Es veu que l’autobús havia ficat la roda en un sot, prou gros com per deixar-hi una roda clavada. La bicicleta, feta pols. I això que era bastant bona! Un noi ploriquejava mentre intentava trucar per un mòbil que no responia, sembla que la patacada havia estat important, per ell, i el telèfon li havia quedat clavat. Només feia que cridar “Gemma, Gemma!”, una dona li preguntava qui era la Gemma i ell li va respondre amb evasives i paraules inconnexes, amb quatre renecs, més gemegats que cridats. Tant, que la bona dona li va dir si volia trucar la Gemma amb el seu, de mòbil.

El conductor de l’autobús també li oferí el seu, per al mateix menester. I el xofer, amb els ulls plorosos per la desgràcia del pobre ciclista, va fer el mateix.

En pocs minuts, el noi es veié rodejat de persones implicades a l’accident múltiple—sort que no hi havia hagut més ferits que el ciclista— tot i que cops i contusions,  uns quants!

Hauríem de posar una querella contra l’Ajuntament, per tenir aquest sot al mig de la calçada, deia un.

Jo conec un advocat que es dedica a aquestes coses. Encara en traurem un bon pico, deia un altre.

Us heu begut l’enteniment, feia un tercer. Que us penseu que som als Estats Units?

La desgràcia, el vertader infern, però, el continuava patint el pobre noi de la bicicleta, quan, desolat, mirava els mòbils que li oferien i deia:

—Agraeixo la vostra solidaritat, però no la puc trucar. No em sé el número!

divendres, 17 de juliol de 2020

Quin vestit em posaré?

Quin vestit em posaré?

La Ció  va obrir l’armari,   va escampar, d’una revolada,  tots els vestits  damunt del llit i se’ls va anar emprovant d’un en un.
–Alguna cosa hauré de fer –pensava mentre, en va, feia esforços per apujar la cremallera. M’hauré de posar en mans d’un dietista o hauré de renovar el vestuari. No és qüestió de deixar perdre aquest bé de Déu de roba feta per la modista!  I és que jo no sóc d’aquelles que van a comprar  can “Penja i despenja” –solia comentar per fer denteta a les veïnes– Tinc tots  els vestits que he estrenat pels casaments. Perquè els meus fills, com ja sabeu,  s’han casat com Déu mana.  Tots quatre  per l’església. Que diguin el que vulguin, però una església ben il·luminada,  plena de flors i amb música  no té punt de comparació  amb un quarto en un jutjat  on et pot casar el pagès que viu al costat de casa, només perquè ha sortit regidor!  I no podia pas portar la mateixa roba cada vegada, cosa que el meu  Benito, pobret!,  no entenia. Deia que si ell havia dut sempre el mateix trajo, perquè no podia dur jo el mateix vestit? I ara, després d’un any d’anar de negre, sembla que el dimoni m’ha donat l’empenta  per poder gastar tot el que ell va estalviar. Faré com tothom. Aniré d’excursió i a ballar el cap de setmana i així  amortitzaré els vestits i el temps perdut.
–Pobra dona! Des que ha recuperat la llibertat, sembla que també ha perdut el senderi –comentaven les envejoses de torn.   
 A l’autocar,  amb l’excusa del mareig els va exigir d’asseure’s al davant. Enterca, movent-se tan  sols el que li  permetia el vestit –l’únic que havia pogut aprofitar– mentre contemplava el paisatge, es fixava també amb els dos homes que tenia al costat.   El xofer semblava un xic ensopit, però  el revisor  no estava malament. 
–Què tal, senyora, no l’havia vist mai per aquí, li digué tot repassant-li el vestit blau-cel de dalt a baix.
–Doncs em sembla que em veurà sovint si em tracten tan bé. –feu amb una rialleta ben estudiada.   
Tot  d’una el xofer va deixar anar una paraulota.      Un municipal se li havia  plantat al davant amb la mà dreta alçada.  Era la festa del poble i desfilaven les Majorettes.
–No sé pas a quina hora arribarem, avui!
–Què li ploren les  criatures? –li digué la Ció que petava de satisfacció dins el seu vestit ajustat.
El xofer la mirava amb uns ulls  que semblava que s’havia despertat de cop.
–Només em faltava aquesta –murmurava.
Quan les majorettes acabaven  de passar i ja havia posat la primera,  va aparèixer la banda infantil que a tocs de trompeta semblava que volien acabar d’animar la festa.
La Ció, a primera fila,  mirava de cua d’ull els dos homes.   Amb quin dels dos em  quedaria? –pensava.
–Sembla que estic a la llotja, comentà sense poder amagar la seva satisfacció– qui m’ho havia de dir!
El revisor mirava les cares de l’un i de l’altre.
–Calma, calma! Que això ja s’acaba, li anava dient al xofer que encara mig ensopit no parava de murmurar.   Au va! prosseguí: ja pots arrencar! Que no veus que el policia t’ha fet la senyal?
De sobte, la Ció no sabia que havia passat. El que sí tenia clar és que els  pensaments s’havien convertit en  realitat. Tot d’una  es va veure embolicada entremig del revisor i del xofer. L’espant va ser majúscul. Amb el sotrac, la cremallera li va petar amb tanta energia  que se li va obrir  la costura  de dalt a baix. A sota, va aparèixer la combinació vermella amb tirants negres. Havia passat del cel a l’infern.

divendres, 10 de juliol de 2020





LA BICICLETA


La bicicleta es va  esclafar a terra i el noi que la conduïa va saltar per l’aire anant a parar a l’altre cantó del carrer. Per sort, duia el casc posat i el cop de cap el va notar minso, però tenia una fiblada a la cama dreta i al posar-se dempeus es va desplomar, mort de dolor.  
Un moment inoportú per caure i fer-me mal, va pensar.
Era dilluns i al vespre marxava amb la Gemma a Cadaqués. L’única oportunitat que tenien d’estar sols,  perquè el dijous vinent ella viatjava a Dinamarca a fer un Erasmus. 
Tímid que era, fins al darrer moment  no s’havia decidit a demanar-li per passar uns dies junts, i ara no podia recolzar el peu a terra i no tenia clar que poguessin marxar.
Estava irritat amb el món. Havia comprat aquella bicicleta amb els estalvis aconseguits fent classes  particulars, amb la convicció que era un bé pel medi ambient i alhora per a la humanitat. S’havia promès a si mateix de no anar en cotxe ni en moto per no contaminar la ciutat i  ara s’havia quedat sense bicicleta i sense el seu viatge per encisar o encisar-se de la Gemma. 
En mig de tot l’enrenou que hi havia al carrer, dos cotxes, una camioneta i la seva bicicleta en col·lisió, els mossos feien l’atestat policial i un munt de gent baixava de l’autobús amb alguna ferida. 
El darrer que va sentir va ser la sirena de les ambulàncies que anaven a corre-cuita per atendre les persones que necessitaven ajut sanitari. 
Es va despertar al box d’un hospital amb la cama enguixada fins a l’engonal i només podia pensar que la Gemma l’estava esperant en un punt de la ciutat i ell no hi podia fer res.

divendres, 3 de juliol de 2020

El sot


Havia dinat poca cosa. Es notava ple i amb les cames embotides. Eren seqüeles del cap de setmana. Tenia els polsos bategant fort a l’alçada dels turmells. Toca’t, li deia el company revisor mentre li assenyalava el tou de la cama. Aquí, fes-te un massatge circular amb el dit, veuràs com se t’afluixa la sensació de pulsació desagradable.

       - On dius?
     - Aquí. És un punt neuràlgic. Si t’hi fas fregues se’t normalitzarà la circulació de la sang. Et farà gustet de genolls en avall, sobretot als dits dels peus.

Però el conductor feia posat d’escoltar descregut, no mirava la cara de l’altre; sols movia el cap com qui explora el cel i, tot marxant, xiulava cançons antigues. No li preocupava gaire conduir mig ensonyat, ni li feia por que un dia arribés el desastre.

       - Hi havia un sot?
   No n’hi ha cap, de sot. Has llescat la vorera cantelluda.
      - Ah.

L’autobús anava carregat de gent, com sempre a primera hora de la tarda dels dilluns. De sobte, grinyols, crits i gemecs, i després un breu silenci condensat en a penes un parell de segons. Dos segons de res és un lapse inacabable, llarg i precís en la quietud posterior a un accident brusc.

A l’interior, patacades, cops, queixes, ais i ois. Al carrer una bicicleta esclafada, dos cotxes i una camioneta arrugats com acordions per la frenada en sec que volia evitar una col·lisió en cadena, vianants espantats, el semàfor vinclat.

I els renecs del conductor mentre es revoltava contra els passatgers. I el revisor que, flegmàtic, encenia una cigarreta.

              - Ja t’ho deia, jo, que portaves les rodes gastades.

L’infern era allò. Aquell home endimoniat remugant contra tot i tothom, i l’altre que se'n fotia enllà de tota coordenada.