divendres, 24 de juliol de 2020

L'infern de veritat és que no fem servir la memòria!



L’infern de veritat és que no fem servir la memòria

Havia intentat esquivar l’accident, produït, li semblava, per un ciclista, o per un autobús –encara no estava clar- o, qui sap, per anar mig badant amb l’escot d’aquella dona que, encara que ja granadeta, feia molt de goig, dins del seu vestit massa estret per amagar tota la seva corpulència.

Els homes sou tots iguals—li deia la seva dona, amb massa freqüència— Per una pitrera us deixaríeu matar!

A ell no li sembla tan clara, aquesta afirmació. La naturalesa, caram! Ni més, ni menys.


Per sort, l’autocar, ple de dones que anaven al Museu Picasso, no havia sortit gaire mal parat. Posà el fre de mà, mentre, de cua d’ull, observava que a la dona li havia petat el vestit. Amagà una rialla que ja li sortia, i que va poder dissimular amb una ganyota, amb la complicitat del revisor, que anava a ajudar la dona, envoltada ja d’unes quantes amigues que la tapaven amb tot de fulards i jaquetes.

—Tranquil·la, Ció— deia una d’elles— que no se t’ha vist res!

El xofer baixà de l’autocar i anà fins al lloc dels fets. Es veu que l’autobús havia ficat la roda en un sot, prou gros com per deixar-hi una roda clavada. La bicicleta, feta pols. I això que era bastant bona! Un noi ploriquejava mentre intentava trucar per un mòbil que no responia, sembla que la patacada havia estat important, per ell, i el telèfon li havia quedat clavat. Només feia que cridar “Gemma, Gemma!”, una dona li preguntava qui era la Gemma i ell li va respondre amb evasives i paraules inconnexes, amb quatre renecs, més gemegats que cridats. Tant, que la bona dona li va dir si volia trucar la Gemma amb el seu, de mòbil.

El conductor de l’autobús també li oferí el seu, per al mateix menester. I el xofer, amb els ulls plorosos per la desgràcia del pobre ciclista, va fer el mateix.

En pocs minuts, el noi es veié rodejat de persones implicades a l’accident múltiple—sort que no hi havia hagut més ferits que el ciclista— tot i que cops i contusions,  uns quants!

Hauríem de posar una querella contra l’Ajuntament, per tenir aquest sot al mig de la calçada, deia un.

Jo conec un advocat que es dedica a aquestes coses. Encara en traurem un bon pico, deia un altre.

Us heu begut l’enteniment, feia un tercer. Que us penseu que som als Estats Units?

La desgràcia, el vertader infern, però, el continuava patint el pobre noi de la bicicleta, quan, desolat, mirava els mòbils que li oferien i deia:

—Agraeixo la vostra solidaritat, però no la puc trucar. No em sé el número!

Cap comentari:

Publica un comentari