Som tan lliures, que tan aviat fem coses juntes, com separades. Com diríem en llenguatge nàutic, en solitari (es diu així quan un navegant fa una regata, curta o llarga, més senzilla o més complicada, ell sol amb el seu vaixell).
Doncs sí. Una de les ànimes de Cornèlia Abril, divendres passat, va presentar en societat —amb no poques restriccions degudes a la maleïda pandèmia— el seu primer llibre de poemes.
Que sigui el primer no vol dir que hagi de ser necessàriament el darrer! (tant de bo)
Al matí ja tenia uns nervis que no me'ls podia aguantar. Els nervis hi són, tant si ets jove com si ets veterà, malaguanyat... la qüestió és que no se'n van anar fins al moment just en què vaig començar a veure arribar les persones estimades que venien a fer-me costat en un esdeveniment tan important per mi.
Un tel de tristesa sí que el tenia, ja que, com dic, per culpa del COVID19, l'aforament, a la Biblioteca de Blanes, va ser d'aproximadament el 50%.
Si, normalment, solen venir entre quaranta i cinquanta persones, aquesta vegada vam estar obligats a ser vint. I la tristesa hi era, perquè em vaig veure obligada a deixar molta gent al marge. Començant per la família. Així doncs... tot i l'alegria que no podia dissimular, que la veig fins i tot als ulls (penseu que tothom anava amb mascareta, però els ulls parlen sols. No els meus! Els de tothom!). Tot i l'alegria, doncs, hi havia aquella mica de cosa... de no tenir una bona part de les persones estimades al costat. L'altra part, hi era.
Vaig presentar, amb l'ajuda de dues Cornèlies "noves" (aquesta notícia encara no la sabíeu, eh?), la Maria Aladern i l'Elisabet Moreno, així com l'ajuda d'en Joan Salvador, que sempre és al meu costat, per allò bo i per allò dolent.
Va, no em demoro més.
El llibre es diu Espígol al jardí, i consta de cinquanta-tres poemes recollits en cinc apartats, que, tots junts, formen el que en podria dir un petit resum de la meva vida, des que era menuda, fins a l'actualitat, amb tot el que això comporta. Coses bones, coses meravelloses, coses tristes, coses normals, pensaments... vida.
Deixo una foto, perquè us en feu una idea. De fet, al facebook de C.A. ja hi ha un avançament de tot plegat, no me'n vaig poder estar...
M.Montserrat Medalla i Cufí, C.A., Blanes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada