12.- Sempre més

 

Les noies preparaven les comandes d'estiu. Encaraven la feina sense massa convicció, "I què farem...?". Mentrestant la carta del senyor Smith quedava al fons d'un calaix, oblidada, dormint alguna mena de son. Tot agafava una inèrcia nova deixant al descobert l'ordre natural de les coses. No hi ha dues realitats, per més que es vulgui fer-ho creure, i la carta ho demostra. És un escrit massa repolit, pensat en excés. No té el to íntim que definiria una relació de dues persones properes. 

La Vicky no en tenia cap mena de dubte: respon als impulsos de revenja i frustració d'un individu amb l'ego pujadet i en hores baixes, però que mai ho admetria. Les expressions de sensibilitat no son un tret característic de la personalitat d'en Jhonny. Ni quan era un nen ni després essent un adult. Més aviat al contrari. Per exemple, a la taula del despatx hi tenia una foto seva, es veia repenjat en el tronc d'un arbre. Posava estupend, de braços creuats, ben relaxat per a la camera, altiu, amb intenció de deixar clara una idea: amb el seu cos evitava la caiguda de l'arbre.

El senyor Smith no hi troba cap inconvenient en fer-se veure gegantí entre línies.: "desitjaria felicitar-te", "tan diferent de mi", "vaig acabar muntant l'empresa...", "acabo d'iniciar una relació", "m'acomiado de tu per sempre més", inhabilitant així la possibilitat real de que es demostrés la mentida. 

Com així va ser: res era cert. Tampoc el "sempre més" final. 

.

7.- BUDI

 

7- S’havia familiaritzat amb el sobrenom de Woody perquè era així com la gent l’anomenava. En canvi, si parlaven d’un tal Joan Estruch i Dolcet gairebé ningú l’identificava amb la seva pesona. Tampoc ell mateix. Per això es va retolar el frontal del camió amb aquest nom: Budi. Tal qual. 

No sap res de cel·luloides ni de clarinets i molt menys d’actors de comèdia. Té berrugues negres a l’orella dreta, i llueix amb orgull tres dits groguejant molt fort a causa del tabac. Canta malament i esquitxa saliva quan parla. Per guanyar-se la vida es dedica a transportar noies d’aquí cap allà. Les enreda sempre que pot, però en els fons és una ànima de càntir.

̶ Com s’entén, això? Si és ànima de càntir no pot ser un enredaire!

És tan burro que es trepitja a cua. I com que fa la feina en camins de ronda, no li calen gaires refinaments. A més, les noies venen tan necessitades... “Sou com bestioles”, els diu ell a la cara, rient. Les busca de tant en tant després de descarregar el camió, quan se sent sol o si té ganes de companyia. Sempre n’hi ha alguna que s’hi posa bé. Llavors, es fa el pinxo.

Però amb tot, encara li és difícil de comprendre l’abast real de la Carmen o de la Vicky, dues dones massa estridents per un matat com ell.

Propagar

   

    Tu què penses quan algú personifica els animals? Que és ridícul fabular fins l'extrem del diàleg, oi? Tant com quan algú pregunta què hi havia quan no hi havia res i acaba explicant el buit, els bacteris o els dinosaures.

    Mira, avui mateix li han preguntat a un home per què es posava barret. I a una noieta quantes vegades al mes acostuma a comprar flors. I a una familia de tres persones si va al cinema els diumenges a la tarda. I a una colla de jubilats com els agrada viatjar.

    Trobo que son preguntes que no venen d'enlloc i que tenen una destinació poc definida. Tot és propaganda. Perquè, en general, la gent fa el que pot i el que vol i com li ve més de cara. I perquè és molt difícil convencer d'alguna cosa a les persones que hi tenen el sou en joc.

El peu és de noia

El peu és de noia, però la petjada no. Queda una marca que podria ser l'empremta d'un animal, potser d'un tigre, fins i tot d'un aligot. Ella no se'n sorprèn. Porta posats els auriculars i escolta la cançó Can the can, de Suzi Quatro. La percussió és forta, els anys 70 es lliurava una lluita potent. Ara la noia camina sense mullar-se més amunt dels turmells. Un home de mitjana edat espolsa la tovallola i es protegeix la pell amb un oli sedós que accelera el bronzejat. Hi ha poca gent a la platja, és dimecres a mitja tarda, segona quinzena de setembre. Dos gossos deslligats empaiten l'escuma de l'aigua, i amb cabrioles nervioses corren fins a les dunes. En una batussa juganera espanten una parella d'avis. La dona feia un sudoku, l'home llegia un llibre. Tant l'un com l'altra de seguida recriminen que els gossos no vagin lligats. L'amo diu: No patiu, no us faran res, son molt bons. Les papereres son buides, les dutxes funcionen amb normalitat.

                                                 Matilde Nuri Espona

                                              amb Cornèlia Abril

Vacances d'estiu

Un home té la mirada capciosa. En l’altre home la pell de la cara és aspra. Un i altre mantenen un intercanvi de preguntes, sense massa interès. I tu, a què et dediques? Respon l’altre Faig de comissari durant la setmana i soc pregoner de la festa major del meu poble. Jo també, i vaig a totes les poblacions que sol·liciten la meva presència. Es miren mútuament buscant un senyal d’aprovació que no troben. Per passar l’estona, comenten que al capdavall tot es resumeix a parar la mà i esperar que algú te l’ompli. Ho diuen rient, desenfadats. Ara sí que han aconseguit un punt d’acord, i ho reblen amb No ens enganyem, qui més qui menys fa el que pot, oi? Així que no ens obliguem a més. Per cert, tu saps què hi fem aquí? No, no ho sé. Un dels dos s’equivoca venint aquí, si no els dos. O cap dels dos. I és una idea que potser els resulta divertida perquè s’enriolen. Tranquil, diu el que preguntava primer, no hi fa calor. I l’altre, llàstima perquè aviat farem vacances. 

 V A C A N C E S 

Bon estiu a tothom

Viatjar

 

Comença la temporada d'estiu. Al cap no hi té res més atractiu que dur a terme aquell viatge. Sí, un viatge en concret. Fa temps que se'l prepara. 

Ben acompanyada, amb un programa complet però no abassegador. Que son vacances! Ho sap de sobres, la resta de l'any pot anar de bòlit, a l'estiu no.

Anirem aquí, visitarem tal monument, no em voldria perdre allò, a peu, a cavall. Ens reservarem també alguns espais per no fer res en tot el dia. 

Per molt que sigui un esclat de bogeries turístiques, ara és moment de moure fitxa: contra els fanàtics, veure món. Però veure el món real.

                                                   

Matilde Nuri Espona

amb Cornélia Abril

El diari vermell

 

Ha trobat un quadern de cobertes vermelles, imitació de pell, amb un petit forrellat, que ha obert amb un clip. Santíssima innocència, quan pensava que allò era impenetrable! Era en una vella capsa, rònega i empolsegada. El diari de quan tenia quinze anys. 

Inicia una cerimònia: es prepara un te, encén una espelma blanca, que fa olor de vainilla. Erik Satié desgranarà les seves gymnopèdies per ella sola, en aquest petit homenatge que es pensa regalar. S’asseu a la butaca més còmoda que hi ha al seu apartament i comença a llegir.

Durant un parell d’hores, li passa aquella part de l'adolescència per davant, colpejant-la. Se sent alhora commoguda i divertida. S’esfereeix amb les faltes d’ortografia i les maldestres expressions. Fins i tot li sembla que, quan els seus propis fills van passar per aquella edat, no va ser prou capaç de comprendre’ls. Però no se’n sent culpable. La vida és així. 

Vivim, sentim, aprenem, oblidem, rememorem i, potser també som capaços de perdonar-nos. 

Fiat Lux

Pedalo. És una bicicleta normal, ni urbana ni de muntanya, blava. L'espai, pla com el palmell de la mà. La mirada se'm perd en el confí d'un paisatge que propicia la reflexió i el repòs. Fa sol i un airet fresc em rebaixa l'escalfor a la cara.

Deixo anar les preguntes recurrrents que, amb insistència, em feien durant la jornada laboral. No calia buscar respostes perquè son preguntes trampa.

No hi ha res abans del principi, no hi havia res quan encara no hi havia alguna cosa. Sembla obvi, no cal rumiar-hi gaire. 

La incicativa de fer aquesta mena de preguntes, de qui és? del més simpatic i jovial? 

Callo i penso, precisament, ara: Fiat Lux.

 

   Matilde Nuri - Cornèlia Abril

 

Orgnitzador de cables

 

Fa dies que dedico la curiositat a fotografiar nusos de cables a les parets del carrer. N'hi ha per tot arreu, i per això mateix he decidit fer-ne col·lecció. Ja en tinc uns quants i fan força goig, la veritat, tot i que son ostentosos i lletjos. I per què m'hi entretinc, doncs? Potser podria dir que dibuixen una determinada estética urbana, o que segons com formen figures geomètriques, però també que sempre fan nosa. No ho sé. A casa, que en tinc molts, de fils de televisó i cables d'Internet, m'he comprat una mena de capseta que em fa d'organitzador. I llestos. 

Era carnaval

                             

 

                     Era carnaval i van decidir treure a passejar la rua de les vergonyes.

                     Un se les tapava. L'altre, sense pudor, les mostrava.

 I, mútuament, es deien:

-Vostè no va despullat.

                  

                        Matilde Nuri

                          Cornèlia Abril

 

Jocs, joguets i joguines

Tenien uns quants jocs de sobretaula. Si eren macabres, millor. Al final de cada partida feien recompte de punts. Quan trobaven més caps que barrets, no rectificaven. L'equívoc amb el número de baixes els produïa calfreds d'angoixa, però era l'excusa perfecta per continuar: "tornem-hi", deien. Es passaven les hores mortes removent el flamant misteri escrit per la vida mateixa. No distingien què era el joc, què era el joguet i què era la joguina. Amb la mateixa lleugeresa ignoraven qui, de debò, a la feina de cada dia salva vides a punt de morir.

¿A o B?

 

Sense reserves, apel·lo a la dissidència conceptual. És l’armilla antibales que tinc, i la faig servir quan topo amb la pregunta binària ¿A o B? Gairebé sempre contesto C, si no D, E, F, G, H...  totes les lletres son alternatives vàlides. A vegades canvio de registre, i llavors les emprenc amb els números, potser parells dos, quatre, sis... o potser imparells u, tres, cinc... fins l’infinit.

 —¿A o B?

—7

                                                                                     

                           Matilde Nuri

                                      amb Cornèlia Abril

Interferències

Un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte, busca la víctima ideal. L’aconsegueix un dia qualsevol i de seguia fa saber que no mourà un dit per salvar-li la vida.

Amb una formació de paraules vanes, l'exèrcit proclama la ineptitud de la víctima ideal. Es veu que no vol posar el cos a recer de cap malastre.

Donat que la víctima ideal no busca protecció en refugis idonis ¿què podria fer per ella un exèrcit armat de raons, però farcit de secretes voluntats de culte?

                                                        Matilde Nuri

imatge: Viquipèdia

Història d'amor

La Maria havia nascut en un temps en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments. Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre cuidava la família.

Un dia  va aparèixer, esplendorosa, rejovenida. Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat amb seda blanca. A dins un anell de brillants.

S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.

Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.

 

Monòleg de foc i fum

 

Dos amics inseparables fan consideracions davant del mirall. Lentament ell es treu una peça de roba, després una altra, a continuació una tercera, fins quedar-se del tot despullat. Ella no pot sinó bellugar-se amb ell, amunt, avall, pel davant, pel darrere, perquè és l'ombra i per força segueix la inèrcia.

Quan el mirall duplica les imatges, ell veu quatre figures. Si ha begut en veu sis. Sovint delira i aleshores en veu vuit. Mútuament les ombres s'interpel·len per descobrir qui és jo, tu, ell o ella, nosaltres, vosaltres, ells o elles.

L'amic s'observa i de nou comprèn que el pèl massa fosc li empastifa la pell. D'una embranzida pren el tul de ras i, com qui vesteix la nina de drap, s'empolaina el cos viril. L'ombra riu, ho troba enginyós. Però a ell no li fa gràcia i engega contra el mirall la lletania habitual: hedonista renegat, transvestit moral. I què? Què n'has de fer tu si, per saber qui soc, mantinc monòlegs folls amb les ombres? 

Els vius t'esperen repenjats a les cantonades on has deixat pèl. Avui, amb un misto a la mà, calaran foc als trastos vells. 

I jo, purificat, m'esfumaré. 

                                                                    Bona revetlla de sant Joan a tothom. 

                                                                    Matilde Nuri - Cornèlia Abril

Quin fil

Encara el més fràgil, afegí, és el fil prim; aquell fil vulnerable que separa l'oprobi de l'adulació. Parlava amb to de veu contundent i no hi havia dubtes en la seva constatació. De fet deixava poc marge per a més d'una interpretació. 

Quin fil? El de seda? L'espinós? L'argumental? 

En el joc del pèndol, l'oscil·lació no sol ser un consol. Perquè la mesura de la distracció del tedi és el drama afegit. Com un pegat.  

                                    Matilde Nuri

                                      Cornèlia Abril

Tots els perquès

 

                                                                       imatge: Google

No cal sempre fer moviments estranys i contorsions. Tampoc cal dur a terme pràctiques forçades o al límit de la resistència. Amb un exercici bàsic i domèstic sents  com un flux et recorre la columna vertebral i no es detura fins arribar al cap. 

Posa en línia els dos peus i obre els braços fent l'avió, després tanca els ulls. Constata la reacció del cos. Oscil·la? No oscil·la? 

La relació que s’estableix amb l’estabilitat és el resum de tots els perquès.

                                                                                                    Matilde Nuri Espona

                                                                                                     

El bric

 

Tu tens clar on has de llençar el bric de la llet? Al contenidor del cartró? O al del plàstic? Jo tinc dubtes perquè representa que és un envàs mixt multicapa i, quan en desmunto un, puc extreure amb certa facilitat el tap de rosca blanc, que és de polietilè, però mai aconsegueixo separar les làmines de paper Kraft i les d’alumini. A l’envàs diu ecològic, per bé que cap d'aquests materials son biodegradables. Ah, quin embolic! Cada dia bec llet vegetal i no sé com he de reciclar el bric. Per això agafo una bossa, l’omplo d'envasos doblegats i sense aire i la llenço a un contenidor. En última instància, si funciona la reutilització, d’aquests materials se’n faran pistes esportives...

 

Cel·luloide

 

 

  

Donat que la pel·lícula era muda, la gesticulació dels actors havia de substituir les paraules que mai no es pronunciarien en el film. Però, si algun punt se’m feia estrany, era veure com els comediants representaven alhora més d’un personatge, i que, per altra banda, la llista de noms a la pàgina de crèdits es feia interminable. Tants esforços de tanta gent... Han passat un parell d’hores i jo he fet una migdiada.

.

L'OBSERVADOR CAMUFLAT

Vam sortir del restaurant. Era mitja tarda. Feia temps que no ens havíem vist i no donàvem l’abast amb els nostres parlaments.

Després d’un bon dinar, havíem compartit taula de treball amb sofàs a un cantó i a l’altre tot estirant el coll per poder parlar. No podíem aixecar la veu per no cridar l’atenció. Gestos, alguna rialla discreta… silencis… En cap moment vam pensar que ningú estigues pendent de nosaltres.

Va ser a la sortida quan un jove, amb camisa i pantaló negre, semblava que ens esperés a la porta. Nosaltres continuàvem la xerrada, ara ja més distesa, tot acomiadant-nos,  mentre el noi, infiltrat en el grup, ens va seguir sense baixar de la vorera.

Pendents del tren, de la multitud, de buscar seient, se me’n va anar del cap aquesta aventura, fins a l’endemà al matí.

Seria un espia?, vaig pensar. És que potser nosaltres fem cara de conspiradores?

Llavors vaig recordar: Ben segur que ja estava pendent de nosaltres quan érem a dins del restaurant. Devia sospitar quan un amic nostre va entrar un moment a buscar una bossa de color negre, ben tancada, amb una nansa. Era el dinar que li havia portat, de casa, la seva mare.