Vam sortir del restaurant. Era mitja tarda. Feia temps que no ens havíem vist i no donàvem l’abast amb els nostres parlaments.
Després d’un bon dinar,
havíem compartit taula de treball amb sofàs a un cantó i a l’altre tot estirant
el coll per poder parlar. No podíem aixecar la veu per no cridar l’atenció.
Gestos, alguna rialla discreta… silencis… En cap moment vam pensar que ningú
estigues pendent de nosaltres.
Va
ser a la sortida quan un jove, amb camisa i pantaló negre, semblava que ens
esperés a la porta. Nosaltres continuàvem la xerrada, ara ja més distesa, tot
acomiadant-nos, mentre el noi, infiltrat
en el grup, ens va seguir sense baixar de la vorera.
Pendents
del tren, de la multitud, de buscar seient, se me’n va anar del cap aquesta
aventura, fins a l’endemà al matí.
Seria
un espia?, vaig pensar. És que potser nosaltres fem cara de conspiradores?
Llavors vaig recordar: Ben segur que ja estava pendent de nosaltres quan érem a dins del restaurant. Devia sospitar quan un amic nostre va entrar un moment a buscar una bossa de color negre, ben tancada, amb una nansa. Era el dinar que li havia portat, de casa, la seva mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada