dissabte, de desembre 17, 2016

Salamandra, el teu nom

El teu nom, salamandra, evoca aigua neta entre rocam i herbes d'aigua. Evoca l'olor de la molsa i del boix, d'arrels blanques entre terra negra, on hi niuen bolets sucosos, àlbers, libèl.lules iridiscents; cent-peus, flors invisibles, l'aroma de la vida xica que s'amaga. Quant de temps i per a qui evocarà encara, tot aquest bosc primigeni, salamandra, si l'aigua recula i la terra es fa erma...? Si l'aire és tòxic i abandonem tota esperança...?

La salamandra pertany al grup deliciós dels amfibis, uns animals que han tret el cap des de l'aigua primerenca i han volgut explorar els indrets a prop del riu. Viuen en l'aigua i no obstant tenen pulmons. També respiren per la pell. Són bèsties metamórfiques: els ous eclosionen dins l'aigua, i d'ells en surten uns cadells com peixos, amb brànquies i cua de nedador. Paulatinament, els creixen ( miracles ) quatre potes, se'ls dessenvolupen bosses pulmonars. En algun cas ( granotes, gripaus ) se'ls perd la cua, en altres ( tritons, salamandres ) la cua és conservada i creix igual que el cos. I surten, van a fer volts, oloren falgueres amarades, s'empassen aranyetes i cuquets, larves, i després tornen a l'aigua o es colguen a la terra flonja i aromada per passar-hi el mal temps.


Les salamandres nostrades són espectaculars. De colors negre i groc, anuncien el perill ( a la natura, les combinacions negre/blanc, negre/groc, signifiquen predadors, verins, atac. Però les salamandres no són perilloses pels humans. Si de cas, ens hem de rentar les mans després de tocar.les, per si la nostra pell reacciona a la seva, un xic viscosa. Els biòlegs parlen de mimetisme defensiu: és a dir, simulen un perill que en realitat és molt minso ( les salamandres no tenen verí ni tampoc una agressivitat extremada ).

Per dir-ho aixì, aquí teniu la vespa, groga i negra, gran predadora, agressiva ( ataca primer i pregunta després ) i verinosa per si poc fos. 

A la tardor sortim a buscar llenegues i rovellons i camagrocs o almenys uns quants boníssims fredolics. Tenim competidors ferotges, perquè moltes persones surten al bosc i a més els senglars també són molt sibarites amb això dels bolets.  Afegiu-hi que tenim menys boscos i més sequera. Els rius estan força bruts, hi ha deixalles i pesticides arreu. Les salamandres han minvat, s'han mort de set, els seus ous no han prosperat, en aigua bruta. Per elles ha començat la dèbacle. S'han quedat a llogarets humits, encara no infestats de malaurança, lluny de nosaltres, amagades. 

Fotografia propietat d'Enric Armangué

Llavors, enmig d'uns pesadíssims esbarzers que ens enganxen per totes bandes mentre descobrim que la rovellonera somiada és realment un cau de lleteroles, la veiem allà, entre les fulles caigudes. L'agafem, ella llisca; els seus petits dits no fan mal, però són insistents, no paren quiets. Mirem els seus ullets petits i brillants, ella també ens mira, i de cop tot el bosc es transforma en aquesta mirada, tan viva, tan bella, tan a la vora de l'extinció. La deixem al terra amb compte, i allà va la bèstia , a entaforar-se en silenci en un altre laberint d'aromes. 

Com podria fer, què hem de fer, per no ser causa de més mort...? La vida va d'aquesta manera, és cert; uns viuen, altres moren, no hi ha més. Però sóc conscient que embrutem els rius i la terra. Per això us demano, si aneu al bosc, i trobeu salamadres, o una musaranya, o llagostes o esquirols, o veieu un gaig solitari, observeu-los amb afecte, mireu què preciosos són. No hauria de ser cert, que tota vida és sagrada...?



***

dimarts, de desembre 06, 2016

Hi ha cels mudables?




La poesia capaç és de desvetllar emocions pregones: tendresa, repulsió, indulgència, ràbia, el goig o el dolor de viure..., capaç és de transmutar la displicència en enardiment, en dúctil el tremp més rebec, d’alliberar l’esperit, de transportar-lo i fer-lo transitar per mons que no són els d’habitud. Tal és la seva potestat. D’aquest poder d’exaltació en fa gala el darrer poemari de Ricard Mirabete (el setè si no vaig descomptada), que porta per títol Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, un total de quaranta poemes, repartits en tres parts, que ens convoquen a «sadollar-nos d’alguna cosa prima i tèbia», a saber «que és tan fràgil i tènue com irreal el mateix cel de sempre», mentre «alba i vidre defugen el reflex del son», mentre «s’estremeix la llum en partícules de pell», mentre «amides la teva alçada des d’un cel estàtic».

El títol

Parade amoureuse (Francis Picabia)

El títol del poemari prové d’un vers del poema que enceta la primera part. Ambdós, primera part i poema, es titulen com una quadre de Francis Picabia: «Parade amoureuse», una pintura de 1917 que pertany al moviment dadaista, procliu a mostrar els comportaments més íntims i complexos dels humans a través d’estructures mecàniques. En el festeig de Picabia, la màquina fa al·lusió a la vida amorosa. Els nòvios estan representats per la roda (ell) i per la caixa superior (ella) i estan connectats per un mecanisme que els allunya a un de l’altre o bé els acosta, tal com passa a la vida. Que la nòvia estigui situada en un pla més elevat que el nòvio (em remet a la concepció que els poetes de l’estilnovisme tenien de la dona (donna angelicata). Aquesta sensació persisteix al llarg del deu poemes que conformen la primera part. Diu Mirabete: «Després de la nit i l’ombra del bes / he vist la teva cintura coronada / pel cel immens —palau del cos encès— / entre geometria d’ales, arborada.» I també: «Tal vegada tu, la més alta flor, / reprens la fuita del dir escapçat / per l’onada i per l’ombra besada.» A la ment em ve Petrarca i la idealització de l’amor i de l’estimada, que recull el Canzoniere. Hi ajuda la rima consonant, la musicalitat, l’ús del sonet: «Eres mirada i eres l’esclat immens / dels llavis que m’encenien les despulles: / nit transformada i de l’enyor, encens.»

L’associació de la repetició constant i invariable de la màquina amb el sentiment persistent, el desig inalterable del poeta per l’estimada, em fa pensar en l’ideal, allò que l’ésser humà concep com a màxima bellesa o perfecció. I què hi ha que pugui representar millor l’ideal de l’ésser humà que el cel? El cel com a sinònim de benestar, d’harmonia, de pau, de felicitat... El cel com el lloc meravellós on rebrem la recompensa per acarar les circumstàncies de la vida amb valentia i honestedat, on serem compensats pels patiments viscuts en aquest món terrenal. Un cel que si l’identifiquem amb el de la tradició judeocristiana resulta estàtic, sí. Però, ens parla Ricard Mirabete d’aquest cel? Juraria que no és poeta que es conformi amb un missatge únic i absolut. Més aviat esperona el lector a recórrer la senda que ell va marcant. Hi deixa molles de pa, com en el conte, per tal que ningú es perdi, però cal fer el camí fins al final per estar segurs de si el cel és a la terra, de si es troba a la passió amorosa, a la memòria, al passat o al futur o és arreu, perquè els cels són mudables, ara són aquí, ara allà, ara calen elevadors per arribar-hi o viatges a través dels porus de la pell per accedir al racó més pregó de cadascú de nosaltres.


Res de lligams incòmodes

Nu baixant l'escala (Marcel Duchamp)

Així, doncs, en els dotze poemes que constitueixen la part central, titulada «Que se m’alça a la sang», renuncia a la norma, la transgredeix, deixa de banda les majúscules, la puntuació, deixa que els versos flueixin lliures de traves... L’ordre, la perfecció poden ser lligams incòmodes. Cal estar oberts als contes i a les faules, a apedaçar odes a la sang i esculpir èglogues, al bressol de nit obscura, a la mirada que ens pot delatar, a l’oratge nu del crit, a la sal devastada per la ira, a l’alè criminal de la fera, al brogit de la sang, al to profètic de versos sàlmics, al so gèlid de la veu pedra, a l’última essència del plaer, a la memòria que ho recorda tot amb exactitud... que és com dir que cal estar oberts a sentir, a sentir, sense destorbs de cap mena, tant si és la passió com el buit o l’abisme; a concebre allò que perceben els sentits com un tot dinàmic, perquè l’ésser humà tendeix a l’evolució i el pas del temps muda irremeiablement el que creiem immutable. Molt clar ho deixa el poeta en la cita que prové d’un vers de Lluís Calvo: «Deu ser així, l’eternitat: prodigi, cendra, res» i molt bé ho il·lustra el quadre que motiva el poema de Calvo: «Nu baixant l’escala» de Marcel Duchamp.


La paraula, l’elevador idoni

Fotografia de portada de Carles Mercader Fulquet

«Tot ressonava cec» dóna títol als divuit poemes, d’una gran volada, que conformen la tercera part. Hi ha tot un seguit d’elements a destacar, des de l’eficàcia de les imatges (gotims d’aridesa sàlmica, mecànica sàdica de moreres endiumenjades, transito solsticis de prats...) a l’ús recurrent de l’al·literació que impregna el vers de melodies diverses com a: «Tothora una remor / d’incògnites remotes / que xerriquen i xiulen / pels retalls de les portes» o «Una mar brandada a l’alba / que amb badall gras ratlla mapa d’abans. / Tast d’atzar. Atzavara amagada», on juga amb la vocal a i amb la vocal neutra, per citar algun exemple. També hi trobarem una tria acurada de lèxic que posa en relleu la importància de la paraula, de la comunicació, un elevador idoni per recórrer la distància que separa el «jo» del «tu» —tal vegada de la terra al cel—, malgrat la foscor, les nits, el temps. Heus aquí una petita mostra: «La parla s’assembla a l’olfacte de flors rugoses»; «la parla dels àngels és exterior: onomatopeies espantades»; «segueixo rumiant adjectius nominals i pintant-los»; «ple de paràboles entre mosques pesants». I arreu el crit de la pell —una pell que és insaciable—, el somni als llavis, els peus descalços i l’aigua del mar, dels dolls, del torrent, dels núvols que passen amb l’aigua d’ahir... Sentim —és impossible no fer-ho— el discórrer de l’aigua, a voltes com un neguit, d’altres com un bàlsam, que ens mena cap a la fi, un dels grans temes de la literatura universal tractat per Mirabete amb encomiable exquisidesa. «Davant seu, la vida és un cel estàtic», diu el poeta, aquest cel que és com l’aigua que passa i que només podem fer que perduri a la memòria, però postil·la: «Que llunyana la vida si ens fem només grans, vora el riu». I en aquest fer-se grans, un es pregunta si tan sols es refereix a envellir, a madurar o a fer-se grans d’esperit.

Mercè Bagaria


FITXA
Ricard Mirabete
Cel estàtic d’elevadors
Editorial Gregal, setembre 2016
Fotografies: Carles Mercader Fulquet


dissabte, d’octubre 08, 2016

Sanzsoto, artista de roca y espumas

Carmen Sanzsoto. Fotografía: Mercè Bagaria

Carmen Sanzsoto ultima los detalles de In question la exposición que se inaugurará el próximo día 14 de octubre en Blanes, en la Casa Saladrigas. Además de contemplar una retrospectiva de la obra más representativa de la última década, podremos admirar cuadros, en los cuales plantea el empeño personal de ir por un lado mientras la vida insiste en llevarnos por donde a ella le apetece. La tensión que surge del «yo quiero ir por aquí» y el «tú has de ir por allá» es reflejada con carácter lúdico en telas impregnadas de luz mediterránea, del azul del mar que tanto ama. Sin embargo, Sanzsoto no consigue abstraerse de la actualidad azarosa que nos ha tocado vivir, una actualidad que la obliga a reflexionar en cada lienzo y la lleva a pintar «un cuadro para cada instante de peligro». Como en la vida, los asuntos triviales y los transcendentes encuentran su lugar en el particular universo pictórico de la artista.

El libro que da a conocer la obra de Sanzsoto
Al tiempo que se inaugura la exposición, se presentará el libro Sanzsoto, de roca y espumas, a caballo entre la biografía, la entrevista y una guía de la obra pictórica, un puzle que María Jesús Soler Fernández encaja cuidadosamente para dar a conocer más a fondo al público la figura de Carmen Sanzsoto, una mujer que pinta como vive, con valentía y pasión. Por todo ello, se imponía una charla con la artista, que se excusó diciendo que es «mujer de pocas palabras, que todo cuanto ha de decir ya lo dicen sus lienzos». Aun así, conseguimos que venciera por unos instantes su timidez y dejara asomar al exterior la mujer que, tan celosamente, guarda en su interior.

PASIÓN POR EL MAR

Le preguntamos que por qué es «de roca y espumas». Carmen asegura que, de la roca, tiene la persistencia; de la espuma, la tendencia natural a dejar fluir las sensaciones, y nos hace partícipes de su pasión por el mar, una pasión que nació ya siendo niña y que se fue acrecentando con el paso del tiempo. Fue su pareja, el pintor gallego Manolo Trallero, quien la inició en la navegación. Ambos compartían la atracción por el mar y navegaron juntos muchos años. Ahora Carmen navega por la vida en solitario, pero sigue buscando inspiración en el mar y reconoce que prefiere el mar bravío. «Me inspira la tormenta mucho más que la calma. La tormenta que azota la roca y hace volar la espuma y transmite pasión». Y tomando el mar como metáfora, asegura que le encanta bucear, sumergirse en lo más profundo, porque es en las profundidades donde se encuentra la belleza, los tesoros, donde moran los sentimientos. «No puedes contemplar el mar desde la orilla si deseas conocerlo», que equivale a decir que no se puede pintar sin poner el alma en el lienzo.


El silencio, díptico, acrílico/tela 116 x 178  cm

Y para plasmar el alma, deja la timidez a un lado y se desnuda. Recalca que para retratarse en cada una de las pinturas «es imprescindible quitarse el corsé y, sobre todo, vibrar con lo que haces. Si no te emociona lo que estás pintando, estás perdido, te quedas sin nada que decir». Reconoce que su pincelada «es pasional, casi siempre impulsiva, a menudo morbosa, idealista la mayoría de las veces, nunca contenida». La presión, cuando tiene una exposición en puertas, le sienta bien. Lejos de angustiarla, le agudiza el ingenio y la creatividad. Si algo la estimula de verdad es un reto, cuando más inasumible, mejor. Este es uno de sus puntos fuertes. Nos pide que mejor no lo mencionemos, pero ¿cómo obviarlo?


Y un mar en mi cabeza, acrílico/tela 130 x 195 cm


El color de la rabia, acrílico/papel, 40 x 50 cm

«El truco para combatir el desaliento es aprender a reírse de uno mismo. La vida es una tragedia continua que hay que tomarse con humor, porque la vida es muy, muy corta y merece la pena ser vivida intensamente, tratando de relativizar tanto lo bueno como lo malo», nos dice, y por ello, en sus momentos bajos, se cuenta chistes o se imagina situaciones absurdas. Si algún día se mira en el espejo y no se gusta, piensa en Woody Allen, por citar un ejemplo, y en sus discursos divertidos y cargados de sentido y «me enfoco de nuevo hasta que vuelvo a reconocerme».

SU PARTICULAR GUERNICA




Bataclan, acrílico/tela, 164 x 113 cm

Del trabajo realizado a lo largo de la última década se siente satisfecha. Destaca, en especial, tres proyectos importantes. Silencio, el primero de ellos, es una reflexión sobre el mundo interior que expresa en contraposición con la música y con la imagen sugerente de rejas que impiden asomarse al exterior. En Mujer tenías que ser plasma el proceso vital que surge del «silencio» previo, como el despertar a la primavera en plena madurez personal y artística, una reafirmación del rol de la mujer, un diálogo permanente entre el cosmos y el caos. En Katharsis da rienda suelta a la denuncia en solidaridad con nuestro entorno en un proceso de depuración personal y estético. La satisfacción que siente se la proporciona, por encima de todo, el hecho de ser coherente, persistente en un estilo en el que se desenvuelve con seguridad. «La ventaja de la abstracción —nos dice— es que no tiene que entenderte todo el mundo».
En su último proyecto In question narra una historia en cada pintura, historias que surgen de los momentos complicados que vivimos en este mundo cada vez más globalizado, algunas duras, trágicas, otras tiernas, entrañables, lúdicas. Dice de «Bataclan», el lienzo con el que quiere homenajear a las víctimas de la matanza acaecida en la sala de fiestas parisina, que es «mi Guernica particular». 

MIGUEL HERNÁNDEZ, ESTROFA A ESTROFA




Páginas del libro de artista Compañero del alma compañero 
sobre el poema de Miguel Hernández "Elegía", 39 x 35 cm
 





La exposición también incluye una muestra de los «libros de artista» que Carmen elabora artesanalmente de principio a fin. Nos explica que poco después de perder a su compañero «en pleno duelo, me tropecé con Miguel Hernández y su “Elegía a Ramón Sijé”. Me vi retratada en el poema, absolutamente identificada. Mientras leía: ‘Quiero minar la tierra hasta encontrarte y besarte la noble calavera y desamordazarte y regresarte… que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero’, crecía en mí el deseo de pintar el dolor, la desventura, las amapolas, las aladas almas de las rosas… Cada estrofa del poema se convirtió en una imagen». Fue la pintora quien se encargó de diseñar, maquetar y encuadernar el libro. Así nació su primer libro de artista. Un ejemplar único, como único es un cuadro. Y uno no le bastó. Carmen acababa de enamorarse del poeta de Orihuela, y ya nos hemos referido a su vehemencia. El siguiente poema que eligió para convertirlo en libro fue «Nanas de la cebolla» con la mujer morena, el niño, el hielo negro, la cuna del hambre, la escarcha de azúcar, cebolla y hambre… Y a este le siguieron otros. Más de treinta ha pintado estrofa a estrofa y tiene el firme deseo de llevar a la plástica toda la obra del poeta. Lo hace por gusto, por fidelidad a sí misma, por gratitud a los poemas que la han acompañado y que, a su vez, la han empujado a escribir los propios. Un libro de artista, no da dinero. «Por supuesto que no. Son muchas horas de dedicación, de elaboración minuciosa. Un proyecto como este solo se hace por satisfacción personal». En cada una de las exposiciones de su obra, incluye alguno de los libros que ha atesorado hasta la fecha. En la exposición que abrirá sus puertas el día 14 de octubre, también será así. En el futuro, piensa cederlos a la Fundación Cultural Miguel Hernández. «¿Dónde estarían mejor?», nos dice.


CORNÈLIA ABRIL, PROYECTO COLECTIVO




Carmen Sanzsoto trabajando en su estudio

Como no le asustan los retos, Carmen dijo «sí» de inmediato a la propuesta de formar parte del colectivo literario Cornèlia Abril. Por entonces, a finales de 2013, el colectivo aún no tenía nombre, pero sí ocho integrantes femeninas, ocho formas de pensar y de ver la vida, ocho almas distintas —Carmen define a la suya como etérea— y un objetivo inmediato: un libro de relatos, que se publicó en octubre de 2015. Carmen Sanzsoto aportó, con su estilo inconfundible, ilustraciones y poemas a las siete historias que conforman He d’anar-me’n.

¿Por qué dijo «sí» a un proyecto colectivo?, le preguntamos. Nos dice que le motiva todo aquello que, de entrada, le parece difícil. Cuanto más difícil, más estimulante le resulta, y asegura que «lo bonito es tener ante ti un camino por recorrer, lo interesante siempre es hacer el camino». Y en ese camino de la vida, Carmen ha aprendido que «no puedes juzgar a los demás según los sentimientos propios, para entender al otro hay que meterse en sus zapatos, sentir lo mismo». Asegura que se explica mejor con la paleta y la tela que con las palabras. «Lo importante no es la forma de comunicarse sino el deseo de hacerlo». Y a modo de sentencia añade: «Y no hay comunicación sin empatía. He aquí la cuestión». Y nos deja claro que cuestionarse cuanto le rodea está en su ADN, en su temperamento sutil como la espuma y persistente como la roca.


Mercè Bagaria
Escritora y periodista

Podéis ampliar información en el blog de Carmen Sanzsoto

dijous, de setembre 22, 2016

Tim Burton: macabre i poètic


Tim Burton és autor del llibre 'La melancólica muerte de Chico Ostra'. Cineasta de professió, es dedica també a la literatura, aprofitant la prolífica creativitat que desenvolupa en la doble versió com a escriptor i com a dibuixant. El volum que tinc a les mans data del 1997, va ser publicat a Nova York i en una versió bilingüe.


Oyster Boy - Chico Ostra

Tim Burton crea un món particular que es pot reconèixer en les figures, en les frases, en el conjunt equilibrat. En aquest cas, presenta nens solitaris, exclosos, diferents; una barreja d'emocions i de sentiments, de riotes.

Per exemple:




OJOS DE CLAVO

El niño de ojos de clavo
terminó de montar su árbol
de estaño en un solo día.
Pero se veía muy raro
pues él mismo no se veía.


THE BOY WITH NAILS IN HIS EYES

The Boy with Nails in His Eyes
put up his aluminum tree.
It looked pretty strange
because he couldn't really see.


O també:


Mas en cuestión de minutos
(no llegaron a ser diez)
manchas de grasa i esputos
se formaron otra vez

But in a few minutes
(no longer than ten)
those wet, greasy stains
started forming again.



Divertit, agosarat, lubricant, crític. Potser es fa necessari, vist els temps que ens toca viure.


Cornèlia Abril - Matilde Nuri i Espona
Setembre 2016

dimecres, de setembre 14, 2016

Una peculiar llibreria de vell

Aquest estiu he visitat la part de França que toca al Canal du Midi. Concretament, des de Narbonne, cap a una banda, fins a Argens-Minervois, si haguéssim d'anar en direcció Carcassonne. I, cap a l'altra banda, fins a Béziers.

Aproximadament al mig, entre Argens-Minervois i Béziers, hi ha un poble encantador, que es diu Le Somail, on hi ha una base de bateaux de lloguer.

I és precisament a Le Somail on vaig trobar aquesta meravella, que no té a veure amb la geografia física, sinó amb la geografia humana, emocional, literària.

Sobta, trobar-te  una llibreria d'aquestes característiques...

Al vídeo que podeu veure si cliqueu l'enllaç, expliquen que la llibreria la visiten,  bàsicament, els navegants que recorren el Canal du Midi,  com jo mateixa, però no solament aquests. Hi ha gent que hi va des de París,  i també des de qualsevol lloc del món, perquè la seva fama s'ha anat estenent al llarg dels anys.

Jo m'atreveixo a comparar-la amb la llibreria Shakespeare, de Paris, tot i que aquesta es troba en un lloc d'estiueig, ple de turistes que lloguen vaixells...

Si no és per gaudir-ne tant com del mateix paisatge, digueu-m'ho, que potser és que jo estic molt malalta!

Tant, potser, com la senyora vestida de verd, que, al reportatge, diu que treballar allà ve a ser passionant*!


* apassionant, en francès

LE SOMAIL



UNA LLIBRERIA DE VELL, però en francès!


Entremig d'altres llibres, Un vagabond des mers du sud, de Bernard Moitessier, el gran gurú dels navegants


NOVEL·LA NEGRA


DIVERSOS IDIOMES (tot i que el gran gruix és en francès)


ORDRE I PULCRITUD


LLIBRES INFANTILS


UNA TROBALLA (de petita, havia llegit Las niñitas modelo, de la Condesa de Ségur) una bona antigalla, però em va portar records...


SENSACIONS LITERÀRIES MERAVELLOSES


TAMBÉ HI HA UN "DALT" (la llibreria ocupa el que havia estat una cava antiga)


LLIBRES I MÉS LLIBRES


I ENCARA MÉS LLIBRES, I PÒSTERS I QUADRES


VA, PAREM, JA, NO?

Deixeu-me dir que, mentre hi vaig ser, hi havia un silenci de biblioteca. La gent que hi treballa parla, però delicadament. Igual que els que compren. Una delícia. En un moment donat, van posar música barroca, i encara va ser més deliciós!

Ànima apassionada de Cornèlia Abril.
Librairie Ancienne. 
Le Somail.