Bum

 

 

 

—Odio la química. No sé per què hem d’estudiar tot aquest rotllo. Ja està tot inventat, ja se sap tot. Per què hem de repetir els experiments que ja han fet cinc-cents milions d’estudiants abans? —va murmurar l’adolescent mig estirat sobre la taula. Va acabar de desmuntar el bolígraf, el tap per aquí, la tinta per allà, la canya transparent i hexagonal entre els dits, i va enfocar la professora de química a través del tub buit—. Si torna a dir «coeficient estequiomètric» m’explotarà el cap.

I, sí, li va explotar el cap enmig de la classe de Ciències.

Llavors va pensar que més li hauria valgut tenir la boca tancada; i automàticament es va adonar que ja no tenia boca, ni tampoc cervell, que devia estar escampat en partícules subatòmiques per tot el laboratori.

Després d’un microsegon de desconcert, va comprendre que era l'únic ens viu al món que podia donar fe que els pensament no es generen al cervell. Però ara ja no ho podria explicar a ningú. 

 

 

Núria Farràs Giol per a Cornèlia Abril

Un poema per al Dia Internacional de la Poesia

(foto trobada a google)

LXXIII

La Nandina domestica, també dit bambú sagrat,

és una planta amb flor de formes orientals

i gamma de tonalitats de tardor

a les fulles canviant.

                           

                             La flor ara és blanca

però pels volts de Nadal serà vermella.

Resistent a les plagues,

com els poetes,

com les poetes.

 

                                         Matilde Nuri i Espona 

                                         Del llibre Un botó per cada trau (Ònix poesia)

Pantalles de plasma

 

La imatge no és gaire clara. De lluny, es veu la prolongació d’una part i prou. Podria ser una mà? O el dit d’una mà? Un membre de carn i ossos? O potser una extremitat ortopèdica? No se sap. El cas és que, de lluny, s’aprecia un moviment constant del que podríem anomenar elongació. Ve a ser un possible allargament del cos, masculí o femení, que això tampoc no es reconeix amb exactitud. Però en tot cas la susdita part extensible belluga com l’utensili fidel que és, i busca un piu i el prem. L'execució és fàcil i precisa. El botó sancionador regula el soroll, la temperatura, la claror, l’encesa i l’apagada d’algun aparell electrodomèstic, com ara el forn, la cafetera, la ràdio, l’ordinador, el mòbil, l’intèrfon. De tant en tant, prolongació i estri entren en conflicte i, aleshores l’atzar dobla l’atzar. Llavors, de prompte, la situació domòtica es veu alterada de tal manera que, no és difícil d’imaginar, pot passar qualsevol cosa absurda. Anit, sense anar més lluny, un objecte contundent va sortir volant pels aires. De la finestra més elevada del sobreàtic en va sortir en ejecció una pantalla de plasma, i va anar amunt i més amunt cap a la volta del cel nocturn. Coses estranyes, les que vulguis, i amb menys passàvem. Ara ningú sap quin és el piu que caldria prémer per preservar o enjogassar-se amb les pantalles de plasma; com tampoc ningú s’estranya del que en última instància seria el més insòlit: que en aquell precís instant hi hagués algú al carrer preparat per fer la fotografia i enregistrar la imatge, prou singular, d’aquest fenomen paranormal. Que hi hagués algú capaç de dir Olé o Oled, no se sap tampoc. 

L'abraçada

 

L'abraçada

Cada dia es lleva a la mateixa hora, pren un cafè, es calça les sabatilles d’esport, prepara el seu gos, i surt a caminar durant una hora. Cada dia, des de fa quinze anys, el temps que fa que va recollir aquell gos abandonat. Al cap d’uns quinze minuts que dona i gos caminen, se solen creuar amb una noia.

Fa uns quants anys —la noia en devia tenir quinze — se saludaven amb un cop de cap.

Ara, la noia ha crescut, ella ja blanqueja de cabells, el gos ja no és un gínjol, i han començat a saludar-se. No és una amistat, són unes carícies al gos i certa simpatia, que es transmet a través de les mirades i amb dues paraules: bon dia.

Un divendres del mes de març de l’any 22 del segle XXI, la noia, des d’uns ulls blaus profunds i més madurs, va passar pel costat d’ella i del gos, mirant a terra, en silenci, i amb llàgrimes als ulls. No va respondre a la seva salutació. Només plorava.

L’endemà, la dona i el gos es van parar al seu davant

Si et puc ajudar, va dir la dona... 

La noia li explicà, en dos minuts, que, tot i que ella havia nascut a Catalunya, sa mare és russa. Una turista que s’havia enamorat d’un català, vet-ho aquí. I que aquells que fins aleshores havien estat uns bons veïns, ara feien el buit a la seva família.

Llavors es van acostar en silenci. El gos es va asseure, esperant que passés alguna cosa.

Bon dia, noia russa, digué ella, i es van abraçar.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

L’endemà del #8M

 Ahir, 8 de març de 2022, #8M Dia Internacional de la Dona, Cornèlia Abril va fer un acte literari al Casal Cívic de Can Borell de Blanes gràcies al Grup de Dones Emprenedores, amb la Isabel Forcada al capdavant que ha formalitzat la trobada.

Plovia.

Vam fer un tomb pels voltants, Jardins d’esbarjo pels gossos, Parc de Xon Ferrer, Blanes i la mar a l’horitzó.

                              

Les sis components del grup literari vam exposar una breu pinzellada de les nostres biografies, les respectives trajectòries en l’àmbit laboral així com la dedicació a l’escriptura. També vam fer referència al relat que cadascuna ha escrit per al llibre Marques de trinxera publicat a finals de l’any passat. 

                    

En acabat, vam obrir tertúlia. Va ser viva i amena, vam rebre la visió del món d’unes dones implicades de manera activa en la gestió i acompanyament de dones que pateixen violència de gènere. A la sala, que és peculiar per l’estructura d’embarcació que té, també hi havia homes. Ens van deixar sentir la seva veu: a la societat, la feina és i ha de ser compartida: educació a casa, formació a les escoles, a tot arreu i sempre.

Blanes és per a Cornèlia Abril un destí habitual. Jo, que no soc local, tinc la impressió que la ciutat ens rep sempre amb interès. Parlaríem d’uns quants actes, la presentació de quatre llibres de Cornèlia Abril i també presentacions de llibres que les blanenques escriuen i publiquen i promouen sota el seu nom propi

Benvinguda, Eva Ariza, nova integrant del grup. 

  Gràcies, a la ciutat que ens acull amb estima. 

I gràcies als nens i nenes que ens van fer l'obsequi d'aquesta manualitat: una flor i un pin en record del #8M: la lluita integra a tothom.

La dama blava

Soc vella i antiga. Tant, que ningú se’n recorda del temps que fa que vaig néixer. Soc seductora, temperamental, intuïtiva i una preciositat tant si estic en calma com si se m’emporten els dimonis. M’han volgut col·locar uns quants marits, amants i nuvis, però estic soltera i sense compromís. No obstant, soc mare d’un nombre infinit de fills i filles que neixen i moren deixant el seu alè entre els meus braços. Des de les entranyes de la germana terra, m’arriben tots els camins líquids que viatgen amb un únic propòsit; abocar-se’m i diluir-se entre els meus fluids. 

Soc immensa. Tant, que els homes es perden entre les meves línies blaves si són massa agosarats. Estimo les veles que em suren, empeses per qualsevol dels pretendents que em volen fer l’amor. Ric quan els rems dels que em passegen em fan pessigolles. Observo les roques esculpides per un temps gandul, que mai acaba la seva feina i entro sense permís en les seves entranyes ombrejades. Llepo platges inacabables, blanques o negres, platges de còdols o de sorra fina, platges de neu i de fum, platges menudes...

Soc profunda. Tant, que ni jo mateixa sé on s’acaba la meva alçada. Potser és infinita i per això puc sorprendre’m, encara, de trobar vides que em són desconegudes. Si que sé on comença: allà on la germana lluna s’emmiralla cada nit abans de sortir de festa. Aleshores soc negra, però puc ser verda quan estic de bon humor, grisa si estic enfurismada, taronja quan la tarda se’n va, de plata quan vull anar mudada...Però quan més m’agrado és quan em vesteixo de blau.

Eva Ariza, per Cornèlia Abril