Deixeu-me en pau

Deixeu-me en pau

Una senyora del meu carrer professa una religió molt insistent. Quan em veu, ve a fer-li festes a la Tati i després em vol adoctrinar en les seves creences. Em vol regalar uns fulls amb uns dibuixos acolorits que parlen de la fi del món, de la misericòrdia de déu i dels àngels de la guarda. No recorda que jo cada vegada refuso la revista i faig el possible per assegurar-li que no sóc creient. Però ella té la consigna que ha de guanyar ànimes per a la seva causa i no es tira enrere. Volia saber si crec en l'àngel de la guarda, i m'ha recitat la lletania tan maternal que portem al subconscient:

Àngel de la guarda

dolça companyia

no em desemparis

ni de nit ni de dia...

I sí que la trobo maca la cançoneta, però això no vol dir que me la cregui. Com que faig cara de moniato, o sigui que semblo més amable del que soc, m'ha tingut encara una estona recordant passatges de la bíblia, i al final m'ha deixat anar la pregunta definitiva, la que posa els pèls de punta a la gent com jo:

Però tu creus que Jesucrist va donar la seva vida per salvar-nos, oi...!

I li he dit que no, és clar. Llavors ha mogut el cap a banda i banda i m'ha mirat amb els ulls brillants.

"Quina llàstima! " ha dit, com si pogués destriar, amb els ulls fervorosos de la il·luminació, tot un infern de flames amb dimonis vermells fent-me passar una nefasta vida eternal. M'ha contemplat amb una gran compassió mentre em despedia, tibada per la corretja de la Tati, que desitjava olorar una merda situada mig metre enllà de la vorera. Però em sembla que la pròxima vegada que ens trobem, intentarà convertir-me, un altre cop. 

Pregadéus - Sílvia Armangué

La seva bellesa em desmarca.

Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...

 Mantis religiosa

Silvia Armangué, 27/07/17

Morfos - Sílvia Armangué

Si heu vist Alien, sabreu que la trama es va inspirar en el cicle biològic dels insectes i els aràcnids, particularment en el de les vespes. Els insectes tenen uns estils de vida força espantosets. Si son vegetarians o nectarífers (isòpodes, papallones, abelles, abellots...) es limiten a xuclar les flors o arreplegar detritus del terra, Quan son carnívors (vespes, marietes- sí, l'animalet rodanxó és un voraç depredador del que sigui, pugons sobretot- mantis, i un llarg etcètera) usen estratègies més o menys complexes per fer els seus àpats.

Fa uns dies vaig tenir un patatxap dels grans.Veureu. Els pugons, aquests animalons rodanxons que molesten bastant a les plantes tendres però que si en mires quatre o cinc de prop tenen una aparença tota innocent, allà amb els seus ullets petiiiits i sempre escortats per formigues, i que hom creia que donaven gratament la seva dolça melassa a les seves protectores ( les formigues allunyen les marietes assassines i acompanyen als pugons al seu formiguer perquè descansin ) i que certament s'ha constatat aquest mutualisme en moltes espècies (tan de pugons com de formigues), de manera que els himenòpters allunyen als predadors i donen cau als pugons i aquests "a canvi" evacuen un líquid dooolç que gormandeja tot el formiguer, ben cert és, però té una història de terror paral·lela que he descobert i que ara escriuré, amb les mans tremoloses.

Una gent que no devien saber on dar-la, uns científics tots guapos, es van passar hores i dies i anys observant les relacions cordials entre pugons i formigues. I de tant mirar i fer vídeo, van descobrir una trama subterrània que els va gelar la sang a les venes.

Resulta que les formigues tenen els seus fills-larva en cambres fortament custodiades per grups para-militars,i res no entra allà si ells no volen.

S'ha descobert que els pugons, a partir d'un mateix ADN, poden créixer en almenys dues aparences diferents que s'anomenen Morfos. Una aparença és la que coneixem: groga o verda, rodonets, amb potes fines. L'altra aparença és aplanada, amb una textura i olor característiques. Característiques de què? direu.

Doncs característiques, tatxaaan, de les petites larves de formiga. Amb aquest aspecte i olor passen els controls i es mesclen amb les larves de la guarderia. No s'acaba aquí. Amb els estilets xucladors que empren per alimentar-se de les tiges, aquests morfos els hi claven a les larves i els xuclen l'hemolinfa, la "sang" dels insectes. Curt i ras. I les formigues no saben- almenys no ho han descobert a hores d'ara- que tenen l'enemic dins de casa. 

Estic segura que queden tantes coses per descobrir, entrellucar o aprendre, que tenim feina per estona. De moment, aquesta trama a l'estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens apunta que no sabem un borrall de les relacions entre animals, plantes, bacteris i fongs. Però que ens agrada saber noves coses...encara que facin paüra. 

Per més informació:

http://www.abc.es/natural-biodiversidad/20150115/abci-pulgon-hormiga-drjekyll-mrhyde-201501151148.html

Així vivim

Així vivim; amb força, amb dolor, així creixem, lligats a l'ànima interior, ferotgement, lligats a minsos esclats de rauxa i llum, marcats, dolguts, amb l'esperança de sobreviure al mal temps, de trobar el llac blau entre les roques. Que els vents ens siguin bons, i l'aigua fresca. Per molts anys.

Silvia Armangué

Calders, 12 juny 2017

NO ETS

Avui estaves amb mi, però no hi eres

sense raó raonaves l'impostura

per tots els que no hi són i un dia eren

campanes de vidre dono als vents

campanes vistes des de la meva talaia

on el record mora i l'oblit aguaita

campanes que anuncien noves vides

campanes que sonen pels morts

En quin lloc es guarden les paraules?

En quin moment les va suplantar el silenci?

en aquesta incertesa que és la vida

amb la mort que espera el seu moment

Cap a la mort caminem tots

deixant enrere el mar d'incerteses

dels que amb les seves presses van deixant

oblidada la vida en l'intent.

-Sanzsoto