divendres, de juny 18, 2021

QÜESTIÓ D’OUS

 

 

Molt bé, Bartomeu, et felicito perquè finalment has aconseguit que jo, militant antixarxes socials sense Instagram ni Twitter, m’hagi creat un perfil fals a Meetic en menys de cinc minuts. I tot per comprovar que, tal com m’havia advertit la Marga, el Tommy de Bescanó que pul·lula per aquí és el cabronàs del meu marit. Mira’t. Amb la foto de família que ens vam fer per Nadal, aquella que et vaig dir que havies sortit guapo. L’has retallat tan malament que si fas zoom es veu un rínxol meu a la dreta i un tros de la cara del nen a baix, a l’esquerra. Molt propi de tu. Com quan em vas dir que marxaves al Mundial de Sud-àfrica. “Però des de quan t’agrada a tu el futbol? O Espanya?” “No, si no és pel futbol: volem animar el Ramon, que s’acaba de separar.” I és clar, l’animeu entre tots portant-lo tres setmanes, diguem-ho clar, tres setmanes de putes. Quin sacrifici! “Ara que hem arribat a la Final, ens hem de quedar. Això només passa un cop a la vida...” Doncs també passa un cop a la vida que visquis al costat del millor restaurant del món i no m’hi has portat mai! És tan, tan propi de tu... O com allò altre del Gros Mercat, que no m’ho trec del cap. Tres trucades perdudes a les dues de la matinada. “És que soc un proveïdor molt important!” “Bartomeu, els vens ous i prou.” “Sí, però s’han quedat sense ous de guatlla i això és gravíssim. Tu no entens el que és una ruptura d’estoc!” I jo, que no m’ho empasso, t’arreplego el mòbil d’amagat (perquè estava morta de ràbia, Bartomeu), i em surt aquella veu de gata maula: “hooooolaaaaa....” Però tu, encara, negant-ho tot: que és la cap de compres, que jo estic boja i veig fantasmes. Doncs sí, mira, ara mateix n’estic veient un de quaranta-sis anys que busca... a veure com ho has posat, això... noies solteres entre vint i trenta-cinc. Que maco! Quin goig! Ben mirat, no surts tan guapo a la foto: més aviat fas cara de gamarús. Com la que faràs quan arribis a casa i et demostri que t’he enxampat. Què em diràs, aleshores? Què se t’acudirà? Ah, sí, que et volies donar d’alta a LinkedIn com a “Egg Supplier” però et vas equivocar. Molt propi de tu.



Elisabet Moreno per Cornèlia Abril

 

divendres, de juny 11, 2021

El temps en contra

El temps en contra

 

L’Estel salta del llit, es vesteix en tres minuts, es renta la cara, va a la cuina, posa una rentadora, es fa un te, menjoteja una torrada amb melmelada sense sucre —això és el que diu al pot—, va al bany, surt del bany, mira el rellotge: 18 minuts exactes per tot. Agafa la bossa, que té preparada al davant de la porta des de la nit anterior, pren  les claus del cotxe, amb moviments mecanitzats, puja al cotxe, engega i es dirigeix al gimnàs.

 

Avui toca tonificació de cames i glutis. Li agrada més que quan toca braços, perquè ja fa temps que es nota les espatlles molt carregades. En Pere li diu que s’esforça massa al gimnàs amb les maleïdes peses,  que té l’edat que té i que, per molt que s’hi esforci, els anys fan la seva feina i no hi ha res a pelar. Ella ho nega. Fa molts anys que va en contra del pas del temps. Juga una lliga que, en el seu interior, ja sap que té perduda. Sobretot quan, en arribar al gimnàs, va veient cada curs les noves remeses de noietes que també s’hi apunten. És estrany, pensa ella, quan —no fa pas tant—jo era de les joves! 

 

Se sent  lleugerament molesta, pel que té de traïció, d’engany, de sensació que tot va massa de pressa, que aquella vida que tenia al davant s’ha esmunyit ràpidament i continua fonent-se dia rere dia.  Es penedeix de moltes de les coses que ha fet o que no ha fet amb la seva vida. Els seus amors són en Pere , els fills i els dos nets. De la resta de la família, diria que amb qui se sent millor és amb la família nuclear: els seus pares, quan hi eren,  els tres germans, homes, ja que ella va ser la quarta i la petita. Però els pares fa temps que es van morir i ara només li queden els tres germans, que, tot i que se l’estimen molt, van a la seva. Com ella, al capdavall. Li agradaria que es reunissin més, tots plegats, cadascú amb la seva família, però les coses són com són i després, quan estan junts, s’adona que les coses en comú no són tantes com a ella li agradaria.

 

L’Estel ha tingut dos amors més, al llarg de la vida. Un d’ells, abans de casar-se, tot i que ja estaven promesos amb en Pere, un afer que la va neguitejar un temps, fins que se’n va acabar oblidant. No li va arribar a dir mai, a ell, perquè algú li havia aconsellat que s’ho quedés a dins, o començaria el matrimoni amb mal gust de boca, si ell no ho entenia, que era el més probable.  L’altre embolic va ser quan en Pere i ella van tenir aquella crisi... perquè ell s’havia embolicat amb la secretària tendra, bonica i amb ganes de satisfer el seu cap en tot el que aquest li demanés. En aquell moment dolorós, ni s’ho va plantejar. Es va embolicar amb el professor de tennis de la seva filla. Va ser una mena de venjança, per part seva, sense recordar que, en qualsevol cas, era en Pere qui s’estava venjant, sense ser-ne conscient, del seu engany a pocs dies de casar-se.  Va durar poc, perquè allò només era un desfogament. Però el seu ego va pujar com l’escuma i va ser quan va començar a fer-se tractaments i també quan més intensament es deixava les hores al gimnàs.

 

Les coses van tornar al seu lloc quan en Pere va anunciar que havia trencat amb tot i va canviar d’empresa. Tant l’afer de l’un com el de l’altra van durar dos mesos, a tot estirar. Quatre polvos, la sensació, tant per ell com per ella, que encara podien atraure algú i una reconciliació gens forçada, on tots dos van recuperar la salut mental que ja començaven a perdre. I que els va servir, també, per recuperar la calma. Era massa esforçat, voler quedar bé amb unes parelles més joves que ells i que donaven peu a tot tipus de comentaris, quan sortien a prendre alguna cosa, perquè es veia d’una hora lluny que allò era artificial. La noia joveneta amb el seu cap i la dona madura amb el jove que li apuja la moral. Assumptes repetits i recurrents al llarg de la història de la Humanitat. Ara ja no en parlen, però durant força temps, quan ho feien, no es retreien res. Només reien dels seus afers, i es burlaven de qui queia en el mateix parany, amb el convenciment que aquest tipus de paranys duren de Nadal a Sant Esteve, per regla general.

 

I està clar, molt clar, que ni el botox, ni l’àcid hialurònic, ni els excessos al gimnàs, podran competir mai amb els anys.

 

Per això l’Estel, avui que no té gens de boira al cap, abans d’aparcar a prop del gimnàs, decideix continuar avinguda avall, fins a la platja, que no li queda gaire lluny. I camina, respirant l’aire suposadament pur de la vora del mar, fins que el cos reacciona i li diu que ja n’hi ha prou.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

 

 

divendres, de juny 04, 2021

EL NOSTRE GRAN VIATGE

 EL NOSTRE GRAN VIATGE

 

Era el nostre gran viatge. Estàvem emocionats perquè era la primera vegada que sortíem del país per anar a un altre continent. Feia anys que a l’estiu marxàvem set famílies, durant una setmana o deu dies, a qualsevol racó. El més important era ser-hi tots. Cercàvem albergs, cases de colònies, refugis... No ens calien luxes. Ens agradava rodar món  d’una manera senzilla i malgrat que érem trenta, ens organitzàvem força bé. 

 

Aquell any l’itinerari seria més llarg. Alguns dels nostres fills entraven a l’adolescència i d’altres ja eren joves.  Ens  vam aventurar a dirigir-nos cap a l’Àfrica. Els nois i noies eren quasi adults i consideràvem que tindrien l’oportunitat de recordar les noves vivències i nosaltres, els pares, gaudiríem plenament sense el patiment de si era arriscat viatjar amb canalla cap aquell indret.

 

Ens traslladàvem amb dos camions, un de pares i l’altre de fills. Els xicots  estaven contents perquè tenien la percepció que viatjaven sols i els feia molta il·lusió. 

 

A l’hora dels àpats es creava un ambient excel·lent. Ens assèiem en cadires de càmping, en rotllana, tots barrejats com una gran família. Eren moments màgics perquè amb les diferents d’edats que hi havia, sorgien converses força interessants. 

 

Els menús dels àpats no eren per commemorar.  Des de llavors no he tornat a prendre la col crua que ens servien per dinar i sopar, acompanyada amb pollastre o alguna altra carn, com per exemple cabra, que generalment era  dura com una pedra. Sort en vam tenir d’uns embotits envasats al buit, que va portar un de  la colla, i  d’algunes ampolles de vi que havia amagat a la maleta.

 

Al vespre dormíem en tendes de campanya que havíem muntat nosaltres, amb la cremallera  ben tancada, no fos cas que hi hagués algun animal rondant pels voltants.

 

Un dels nostres entreteniments, que es va allargar durant tot el viatge, era el joc de  l’assassí.  Fins i tot ens arribava a estressar. Es repartien paperetes en blanc i només una,  portava el nom “assassí”. A qui li tocava fer aquest personatge, a  poc a poc anava matant  a la resta de membres del grup simbòlicament.  S’acostava a l’orella d’un integrant de la colla dient-li «Estàs mort».

 

Al llarg dels anys divertint-nos amb aquest joc,  ens vam especialitzar en la forma de morir, fent unes actuacions dignes de qualsevol actor o actriu. Algun cop ens agafava per sorpresa i ens espantàvem pensant que allò que estaven interpretant era real. Quan sospitaves qui era l’assassí no t’hi volies apropar i es creava una tensió còmica entre tots.

 

    De tots els viatges, ens queda a la memòria un paisatge que ens va encisar, o una situació viscuda que ens va impactar. De Tanzània tenim una barreja d’emocions, imatges, situacions que han fet que quan ens reunim  tots els que érem allà, ho recordem.

Visitàvem el Parc Nacional del Serengueti, meravellats pel paisatge, de la llum d’Àfrica, i dels lleons, elefants, hienes, zebres , nyus, rinoceronts, i d’altres espècies que descobríem mentre fèiem el trajecte pel Parc. El cel estava ennuvolat, a punt de tempesta segura. Eren les quatre de la tarda i el trajecte ja ens portava a la sortida del Parc  perquè aviat es faria fosc i el campament era lluny.

 

De sobte davant nostre hi havia milers de nyus travessant el riu Mare,  en migració a Kenia, a la recerca de pastura. Allà al riu, els esperaven cocodrils i hipopòtams per atacar-los. Era una visió emocionant i alhora de sofriment, observant com alguns nyus se salvaven i d’altres queien en  mans dels seus depredadors. 

 

Vam contemplar l’espectacle com si es tractés d’una pel·lícula d’aventures.  No vam escoltar al xofer i guia, dient-nos que havíem de tocar el dos, perquè en qualsevol moment es posaria a ploure i tancarien el Parc. I així va ser. Va començar el diluvi, vam haver de marxar a corre cuita. Trons, llamps i pluja torrencial. El terreny es va enfangar i van embarrancar els dos camions. Estàvem clavats al camí, a les fosques, i el Parc Nacional tancat.  

 

Vàrem haver de sortir dels camions,  que estaven a punt de bolcar i agafar  les tendes de càmping imprescindibles i els sacs per passar la nit a les portes del Parc. Érem allà dempeus sense moure’ns, percebent quantitats d’ulls de diferents animals que ens observaven. 

 

Els “Rangers” van recollir-nos  amb dos cotxes quatre per quatre fent uns quants trajectes per  deixar-nos a tots a les portes del Parc.

Ja rendits de tantes emocions vam muntar les tendes,  vestits i sense sopar ens ficàrem a dins dels sacs.  Sabíem que no podíem sortir de les tendes no fos cas que alguna bèstia salvatge estigués esperant que algú de nosaltres tingues la bufeta plena. 

 

L’endemà ens vam llevar recordant l’emoció que havíem viscut el dia abans i esperant que els nostres camions ens recollissin per seguir amb el nostre gran viatge.