divendres, de juny 11, 2021

El temps en contra

El temps en contra

 

L’Estel salta del llit, es vesteix en tres minuts, es renta la cara, va a la cuina, posa una rentadora, es fa un te, menjoteja una torrada amb melmelada sense sucre —això és el que diu al pot—, va al bany, surt del bany, mira el rellotge: 18 minuts exactes per tot. Agafa la bossa, que té preparada al davant de la porta des de la nit anterior, pren  les claus del cotxe, amb moviments mecanitzats, puja al cotxe, engega i es dirigeix al gimnàs.

 

Avui toca tonificació de cames i glutis. Li agrada més que quan toca braços, perquè ja fa temps que es nota les espatlles molt carregades. En Pere li diu que s’esforça massa al gimnàs amb les maleïdes peses,  que té l’edat que té i que, per molt que s’hi esforci, els anys fan la seva feina i no hi ha res a pelar. Ella ho nega. Fa molts anys que va en contra del pas del temps. Juga una lliga que, en el seu interior, ja sap que té perduda. Sobretot quan, en arribar al gimnàs, va veient cada curs les noves remeses de noietes que també s’hi apunten. És estrany, pensa ella, quan —no fa pas tant—jo era de les joves! 

 

Se sent  lleugerament molesta, pel que té de traïció, d’engany, de sensació que tot va massa de pressa, que aquella vida que tenia al davant s’ha esmunyit ràpidament i continua fonent-se dia rere dia.  Es penedeix de moltes de les coses que ha fet o que no ha fet amb la seva vida. Els seus amors són en Pere , els fills i els dos nets. De la resta de la família, diria que amb qui se sent millor és amb la família nuclear: els seus pares, quan hi eren,  els tres germans, homes, ja que ella va ser la quarta i la petita. Però els pares fa temps que es van morir i ara només li queden els tres germans, que, tot i que se l’estimen molt, van a la seva. Com ella, al capdavall. Li agradaria que es reunissin més, tots plegats, cadascú amb la seva família, però les coses són com són i després, quan estan junts, s’adona que les coses en comú no són tantes com a ella li agradaria.

 

L’Estel ha tingut dos amors més, al llarg de la vida. Un d’ells, abans de casar-se, tot i que ja estaven promesos amb en Pere, un afer que la va neguitejar un temps, fins que se’n va acabar oblidant. No li va arribar a dir mai, a ell, perquè algú li havia aconsellat que s’ho quedés a dins, o començaria el matrimoni amb mal gust de boca, si ell no ho entenia, que era el més probable.  L’altre embolic va ser quan en Pere i ella van tenir aquella crisi... perquè ell s’havia embolicat amb la secretària tendra, bonica i amb ganes de satisfer el seu cap en tot el que aquest li demanés. En aquell moment dolorós, ni s’ho va plantejar. Es va embolicar amb el professor de tennis de la seva filla. Va ser una mena de venjança, per part seva, sense recordar que, en qualsevol cas, era en Pere qui s’estava venjant, sense ser-ne conscient, del seu engany a pocs dies de casar-se.  Va durar poc, perquè allò només era un desfogament. Però el seu ego va pujar com l’escuma i va ser quan va començar a fer-se tractaments i també quan més intensament es deixava les hores al gimnàs.

 

Les coses van tornar al seu lloc quan en Pere va anunciar que havia trencat amb tot i va canviar d’empresa. Tant l’afer de l’un com el de l’altra van durar dos mesos, a tot estirar. Quatre polvos, la sensació, tant per ell com per ella, que encara podien atraure algú i una reconciliació gens forçada, on tots dos van recuperar la salut mental que ja començaven a perdre. I que els va servir, també, per recuperar la calma. Era massa esforçat, voler quedar bé amb unes parelles més joves que ells i que donaven peu a tot tipus de comentaris, quan sortien a prendre alguna cosa, perquè es veia d’una hora lluny que allò era artificial. La noia joveneta amb el seu cap i la dona madura amb el jove que li apuja la moral. Assumptes repetits i recurrents al llarg de la història de la Humanitat. Ara ja no en parlen, però durant força temps, quan ho feien, no es retreien res. Només reien dels seus afers, i es burlaven de qui queia en el mateix parany, amb el convenciment que aquest tipus de paranys duren de Nadal a Sant Esteve, per regla general.

 

I està clar, molt clar, que ni el botox, ni l’àcid hialurònic, ni els excessos al gimnàs, podran competir mai amb els anys.

 

Per això l’Estel, avui que no té gens de boira al cap, abans d’aparcar a prop del gimnàs, decideix continuar avinguda avall, fins a la platja, que no li queda gaire lluny. I camina, respirant l’aire suposadament pur de la vora del mar, fins que el cos reacciona i li diu que ja n’hi ha prou.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

 

 

1 comentari:

Ma-Tilda ha dit...

M'agrada! Fas passar tota una vida en un passejar vora mar, senzill, com un núvol d'estiu.

M'agradaria publicar algun relat breu a corneliaabril ,puc?
Sóc la Núria Niubó