EL NOSTRE GRAN VIATGE
Era el nostre gran viatge. Estàvem emocionats perquè era la primera vegada que sortíem del país per anar a un altre continent. Feia anys que a l’estiu marxàvem set famílies, durant una setmana o deu dies, a qualsevol racó. El més important era ser-hi tots. Cercàvem albergs, cases de colònies, refugis... No ens calien luxes. Ens agradava rodar món d’una manera senzilla i malgrat que érem trenta, ens organitzàvem força bé.
Aquell any l’itinerari seria més llarg. Alguns dels nostres fills entraven a l’adolescència i d’altres ja eren joves. Ens vam aventurar a dirigir-nos cap a l’Àfrica. Els nois i noies eren quasi adults i consideràvem que tindrien l’oportunitat de recordar les noves vivències i nosaltres, els pares, gaudiríem plenament sense el patiment de si era arriscat viatjar amb canalla cap aquell indret.
Ens traslladàvem amb dos camions, un de pares i l’altre de fills. Els xicots estaven contents perquè tenien la percepció que viatjaven sols i els feia molta il·lusió.
A l’hora dels àpats es creava un ambient excel·lent. Ens assèiem en cadires de càmping, en rotllana, tots barrejats com una gran família. Eren moments màgics perquè amb les diferents d’edats que hi havia, sorgien converses força interessants.
Els menús dels àpats no eren per commemorar. Des de llavors no he tornat a prendre la col crua que ens servien per dinar i sopar, acompanyada amb pollastre o alguna altra carn, com per exemple cabra, que generalment era dura com una pedra. Sort en vam tenir d’uns embotits envasats al buit, que va portar un de la colla, i d’algunes ampolles de vi que havia amagat a la maleta.
Al vespre dormíem en tendes de campanya que havíem muntat nosaltres, amb la cremallera ben tancada, no fos cas que hi hagués algun animal rondant pels voltants.
Un dels nostres entreteniments, que es va allargar durant tot el viatge, era el joc de l’assassí. Fins i tot ens arribava a estressar. Es repartien paperetes en blanc i només una, portava el nom “assassí”. A qui li tocava fer aquest personatge, a poc a poc anava matant a la resta de membres del grup simbòlicament. S’acostava a l’orella d’un integrant de la colla dient-li «Estàs mort».
Al llarg dels anys divertint-nos amb aquest joc, ens vam especialitzar en la forma de morir, fent unes actuacions dignes de qualsevol actor o actriu. Algun cop ens agafava per sorpresa i ens espantàvem pensant que allò que estaven interpretant era real. Quan sospitaves qui era l’assassí no t’hi volies apropar i es creava una tensió còmica entre tots.
De tots els viatges, ens queda a la memòria un paisatge que ens va encisar, o una situació viscuda que ens va impactar. De Tanzània tenim una barreja d’emocions, imatges, situacions que han fet que quan ens reunim tots els que érem allà, ho recordem.
Visitàvem el Parc Nacional del Serengueti, meravellats pel paisatge, de la llum d’Àfrica, i dels lleons, elefants, hienes, zebres , nyus, rinoceronts, i d’altres espècies que descobríem mentre fèiem el trajecte pel Parc. El cel estava ennuvolat, a punt de tempesta segura. Eren les quatre de la tarda i el trajecte ja ens portava a la sortida del Parc perquè aviat es faria fosc i el campament era lluny.
De sobte davant nostre hi havia milers de nyus travessant el riu Mare, en migració a Kenia, a la recerca de pastura. Allà al riu, els esperaven cocodrils i hipopòtams per atacar-los. Era una visió emocionant i alhora de sofriment, observant com alguns nyus se salvaven i d’altres queien en mans dels seus depredadors.
Vam contemplar l’espectacle com si es tractés d’una pel·lícula d’aventures. No vam escoltar al xofer i guia, dient-nos que havíem de tocar el dos, perquè en qualsevol moment es posaria a ploure i tancarien el Parc. I així va ser. Va començar el diluvi, vam haver de marxar a corre cuita. Trons, llamps i pluja torrencial. El terreny es va enfangar i van embarrancar els dos camions. Estàvem clavats al camí, a les fosques, i el Parc Nacional tancat.
Vàrem haver de sortir dels camions, que estaven a punt de bolcar i agafar les tendes de càmping imprescindibles i els sacs per passar la nit a les portes del Parc. Érem allà dempeus sense moure’ns, percebent quantitats d’ulls de diferents animals que ens observaven.
Els “Rangers” van recollir-nos amb dos cotxes quatre per quatre fent uns quants trajectes per deixar-nos a tots a les portes del Parc.
Ja rendits de tantes emocions vam muntar les tendes, vestits i sense sopar ens ficàrem a dins dels sacs. Sabíem que no podíem sortir de les tendes no fos cas que alguna bèstia salvatge estigués esperant que algú de nosaltres tingues la bufeta plena.
L’endemà ens vam llevar recordant l’emoció que havíem viscut el dia abans i esperant que els nostres camions ens recollissin per seguir amb el nostre gran viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada