L'abraçada
Cada dia es lleva a la mateixa hora, pren un cafè, es calça les sabatilles d’esport, prepara el seu gos, i surt a caminar durant una hora. Cada dia, des de fa quinze anys, el temps que fa que va recollir aquell gos abandonat. Al cap d’uns quinze minuts que dona i gos caminen, se solen creuar amb una noia.
Fa uns quants anys —la noia en devia tenir quinze — se saludaven amb un cop de cap.
Ara, la noia ha crescut, ella ja blanqueja de cabells, el gos ja no és un gínjol, i han començat a saludar-se. No és una amistat, són unes carícies al gos i certa simpatia, que es transmet a través de les mirades i amb dues paraules: bon dia.
Un divendres del mes de març de l’any 22 del segle XXI, la noia, des d’uns ulls blaus profunds i més madurs, va passar pel costat d’ella i del gos, mirant a terra, en silenci, i amb llàgrimes als ulls. No va respondre a la seva salutació. Només plorava.
L’endemà, la dona i el gos es van parar al seu davant
Si et puc ajudar, va dir la dona...
La noia li explicà, en dos minuts, que, tot i que ella havia nascut a Catalunya, sa mare és russa. Una turista que s’havia enamorat d’un català, vet-ho aquí. I que aquells que fins aleshores havien estat uns bons veïns, ara feien el buit a la seva família.
Llavors es van acostar en silenci. El gos es va asseure, esperant que passés alguna cosa.
Bon dia, noia russa, digué ella, i es van abraçar.
Montse Medalla, per Cornèlia Abril
