divendres, de juliol 01, 2022

UN DIA QUALSEVOL

 


S’ha llevat a les sis del mati. Des de fa un temps dorm a l’inrevés. Els peus al coixí i el cap a on normalment descansen els peus. No ha jagut despullada com altres nits. Duu una samarreta vella i un neguit al cor.

L’aire condicionat li bufa al clatell mentre obre la persiana i estira la mirada fins al riu. Les canyes que el custodien, empeses per una brisa calenta, ballen una dansa repetitiva, monòtona.

Voldria obrir la finestra, però a aquestes hores les orenetes voletegen juganeres, es fiquen a l’habitació i després no encerten la sortida.

Ella tampoc no l’encerta. Atrapada, captiva d’aquest neguit, segueix amb la mirada el vol lliure de les orenetes ara amunt, ara avall. Una tórtora ve a trencar l’encís del moment aturant-se a sobre de la reixa. L’ocell la mira durant uns moments i arrenca a volar fins anar a trobar-se amb la seva companya que l’espera damunt del codonyer.

Pot ser no necessita ales per escapar-se de la seva presó, tan sols obrir la porta. Tan fàcil i tan difícil com això.

divendres, de juny 24, 2022

L'ADREÇA


La senyora Braulia s’enfilava per les parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar enganyar per qualsevol pelandusca! Això no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la dona el va deixar.

I no en va tenir prou amb una vegada, no! Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al seu fill­­­­– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!

I tan que era seva, era el fruit del seu amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una criatura acabada de néixer?

Al final, potser la sogra no era tan dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça. En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien del seu problema.

divendres, de juny 17, 2022

MATINAR


 

 

A dos quarts de set m’alço del llit,  em poso les vambes, em vesteixo d’esport i a tres quarts ja estic al passeig marítim preparada per córrer. 

El mar està tranquil i pel carrer tan sols hi ha quatre o cinc bojos anant a tota velocitat.

Em fa mandra arrencar. És tan relaxant caminar... però em decideixo i les sabatilles comencen a  trotar. No necessito música. Només cal que m’impregni d’olor de mar i observar els joves fent “paddle Surf”. No vull que se m’escapi res de les diferents imatges que veig. Un regal pels que ens llevem aviat -penso. Però sense adonar-me'n el meu cap comença a rutllar sense descans, ordenant els meus pensaments. Les cames van fent metres i el cervell també.

Quan constato que ja he fet deu kilòmetres. Un altre dia sense gaudir plenament del camí. Els pensaments m’han traït. 

Tanmateix, ara ve el millor del matí. Entro a la platja, em trec les vambes i em fico a aquesta aigua que sembla que l’hagin posat només per a mi.  

Aigua salada, suor, mar.


divendres, de juny 10, 2022

¿I tu?




Com que sabia de tot, opinava. Jo soc callat de mena, i avaluo les persones mentre la conversa deriva cap a punts d’interès o no tant, sobretot ho faig quan algú em parla com un tertulià. ¿I tu a què et dediques?, penso. ¿Com et guanyes la vida? 

Hi ha individus que et responen de seguida i amb pudor: ‘¿Què vols dir?’ Llavors jo els dic: ‘És força clar, oi? ¿I tu, què fas per portar un sou a casa?’. No trobo que la qüestió sigui ambigua ni que representi una amenaça, però quan les paraules tenen caire d’amonestació, sé que hauré de vigilar o em tocarà pagar totes les rondes.


dijous, de juny 02, 2022

Ultreia!


Va apagar el llum, aquesta fou l’última cosa que va fer abans de sortir de casa. I un cop a fora, mentre feia la volta a la clau, es va adonar que s’havia deixat una gran part del que sempre anava amb ell: un munt de pensaments negatius, problemes de feina, noses quotidianes, la vista d’aquells desperfectes que la seva dona li repetia constantment que calia arreglar... i la possibilitat de prémer el botó que el connectava del tot amb la societat. Es carregà la motxilla a l’esquena i començà a caminar. Des de zero. No era religiós, però faria el Camí de Sant Jaume mirant el cel i la terra des de la perspectiva del caminant solitari. Una passa, i una altra, i una altra...

Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

divendres, de maig 27, 2022

PRIMAVERA 2022

 

En sortir de l’habitació, la llum espatarrant del sol deixat anar després de un munt de dies segrestat, inunda el passadís llarg i estret que dona la volta a tota la planta. Surto al carrer, després d’avisar a la noia de seguretat que tornaré a entrar d’aquí a deu minuts, que la mare és a dalt, enganxada a una bossa que conté exactament 287 ml de sang com una drogoaddicta a una dosi d’heroïna, i que quan torni, m’ha de deixar passar.

Vaig a fumar. Vaig a escampar la boira. Vaig a cridar en silenci al camp de margarides salvatges que envolten l’hospital.

Dependents d’alguna cosa, tots estem enganxats al vici de la vida. Per que ens costa tant deixar-ho?




divendres, de maig 20, 2022

Visió nocturna


En el barri solitari només es veia la claror que venia de la botiga. Faltava poc per tancar, i al donar l’última ullada a la porta vaig quedar clavada al terra. Tot pujant els escalons de l’entrada, veia venir dues samarretes blanques, amb màniga curta, que s’anaven atansant... atansant... No, no m’ho podia creure! Fins que els vaig tenir al davant no me’n vaig adonar que la pell d’aquells homes era del color de la nit!


divendres, de maig 13, 2022

PAPALLONES


Foto trobada a google

 



La Joana percep que avui serà d’aquelles nits que tocarà llegir fins que els ulls li diguin prou. Ell ja s’ha cansat de veure la televisió i de manera rutinària ha anat a l’habitació sense  dir-li bona nit.  

Al cap d’una estona d’estar asseguda al sofà mirant fixament un punt indeterminat,  la Joana decideix anar al llit. La nit serà llarga —pensa—. 

Ell s’està amb els auriculars posats mirant a la tauleta una d’aquelles sèries que li fan agafar el son en un no res.  Ella pren  el llibre de la calaixera i es posa a llegir, però els ulls se li acluquen de sobte i apaga el llum. En aquell moment és quan li venen els fantasmes al cap, i se li posen a la panxa aquelles bestioles que no pot dominar i el cervell li va a mil per hora, preocupant-se d’una manera descabellada de tot el que passa en el seu món més proper. Comença a fer voltes al llit, a tapar-se, destapar-se, i ja  torna a estar  desvetllada. Agafa  el llibre i llegeix, els ulls se li tanquen una altra vegada i  aprofita a quedar-se a les fosques. Però els animalons tornen a venir. 

Ell ja fa estona que dorm. Amb els auriculars posats i la tauleta engegada, fa aquella cara de felicitat que tant enveja la Joana  Quan entra un raig de llum per la finestra, les papallones de la panxa es relaxen i sent una llosa a cada ull, i per fi es  tanquen i queda rendida. Al cap de mitja hora sona el despertador i aquelles lloses no la deixen obrir els ulls, però ell la crida 

—Joana, Joana, mira que n’ets de dormilega! alça’t,  que arribaràs tard a la feina!

 

divendres, de maig 06, 2022

MITEMA




La pregunta podria ser fins i tot inoportuna perquè prenem apunts i em distreu. Cop de colze quan em demana "Què ha dit?", com si no fes un trimestre llarg que treballem el mateix concepte. Amablement li contesto: "mitema", i veig que en el full en blanc escriu: TEMA: MI TEMA. Jo renuncio a més explicacions i em dedico a desenvolupar un aspecte concret del tema general. MITEMA: elements del mite que es poden permutar amb un altre sense variar l'estructura d'aquest mite. La narració fabulosa.


                                                              Matilde Nuri, per a Cornèlia Abril

.

dijous, d’abril 28, 2022

Addiccions


Passeja com una ànima en pena per la seva ciutat, però ni els aparadors de les botigues, ben il·luminades i atractives en aquella hora, ni l’anar i venir dels altres vianants, ni la brillantor de la lluna, que fa poc que ha tret el cap per damunt les teulades i que els turistes, tot i l’hora trardana, fotografien fent filigranes per copsar-ne la intensitat, res de tot això l’atreu tant com la idea fixa que du al cap.


Quan va deixar de fumar, també va passar un calvari. Res no el distreia, res no li interessava i només pensava  en allò que acabava de perdre, en lloc de veure-ho des del cantó bo: acabava de guanyar la llibertat de no dependre tot el sant dia d’un paquet de tabac. I ho va aconseguir.


Avui, el psiquiatre ha estat molt més cruel que el dia del tabac: li ha dit que, per viure tranquil, per deixar de tenir atacs d’ansietat, ha de fer un primer exercici. Ha de deixar el mòbil, que ell mateix li guardarà en un calaix fins a la propera cita, al cap de tres dies.


No sap si ho podrà suportar…



Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril



dijous, d’abril 21, 2022

Casa meva és casa vostra...

A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, que diu la cançó.

Darrere el reixat negre, un camí de travesses i fanalets de joguina. Sota la terra humida, ossos d’un passat recent i cendres. Per sobre, l’herba xopa de rosada. El jove magraner amagat al racó de pensar, resta mut al costat del compostador que amb la boca oberta badalla d’avorriment. No així els cinc tarongers que mouen les branques carregades de taronges tardanes, reclamant l’atenció d’unes tórtores atalaiades al pi botifler del veí. A la teulada, una de les tres xemeneies, verge encara, es mira amb aires de reina les altres dues, brutes d’una negror incrustada pel fum dels anys. El gall creuat de fletxes que es deixa portar pel vent, se’n riu. Un graó i un altre i encara dos més abans d’obrir la gastada porta que deixa passar el fred esmolat de març per les petites escletxes. 

Un cop a dins, el caliu d’un somriure i el xup xup deliciós de la cassola que deixa anar una estela de quotidianitat ben rebuda. 

A taula!


Dibuix: Claudi Ribas Torres

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

dissabte, d’abril 16, 2022

FELICITAT CONJUGAL

 



En Joan es va mirar la punta de les sabates i va pensar que havia deixat d’anar a fer la cervesa amb els amics perquè a ella no li agradava que arribés tard a casa, que ja no es parlava amb la seva pròpia germana d’ençà que li va dir allò de la mà foradada, que havia comprat el dúplex perquè el pis era massa petit i havia hagut de canviar el cotxe a causa del seu olfacte agudíssim (tot i que feia un any que estava divorciat, ella notava que la tapisseria havia quedat impregnada del perfum de l’altra). Però ara la nena (que ja no era tan nena) li havia etzibat una diatriba tan grossa i terrible, que l’afer exigia prendre una decisió veritablement difícil. Va inspirar aire, i després d’exhalar-lo amb  els ulls tancats, li va preguntar:

—De debò vols que la faci fora de casa?

—És amb la seva mare amb qui ha d’estar; no amb nosaltres.

L’home es va enfilar a l’altell i va baixar la maleta buida feixugament, com si estigués plena de pedres. Mentre l’arrossegava cap a l’habitació de la seva filla, va mussitar:

—Cada cop em costa més fer-te feliç.



ELISABET MORENO per a CORNÈLIA ABRIL


dijous, d’abril 14, 2022

UN TASTET DEL 8 D'ABRIL

 


Com ja han dit altres Cornèlies, divendres 8 d’abril vam presentar el llibre MARQUES DE TRINXERA. 


Hem d’agrair al Casal Transformadors la predisposició que van tenir en tot moment perquè tot anés rodat. 


Acte entranyable i proper,  envoltades de familiars i amics que estimen la cultura.


En acabar, totes ens vam sentir molt contentes perquè va ser dinàmic i àgil gràcies a la Núria Farràs que va conduir la presentació.  I si aquests actes van acompanyats de bona música, l’èxit és assegurat.  




Em va sorprendre que l’endemà mateix, alguns amics em van enviar un missatge dient-me: Ja he llegit el teu relat.  I jo pensava:  amb el que  costa d’escriure, com es pot llegir tan de pressa?

dimarts, d’abril 12, 2022

Crònica breu d'una presentació

fotografia: @CTransformadors a Twitter

Adjunto la fotografia que Casal de Barri Transformadors publica a Twitter @CTransformadors. És una imatge des de dins, testimoni de gentilesa: Gràcies per la perspectiva! Si presentar novetat editorial a  Barcelona és motiu de celebració, imagineu el plus quan ja flairem l’essència del 23 d’abril.

El divendres dia 8 Cornèlia Abril donava veu a les autores que hem participat en el llibre de relats Marques de trinxera. En l’àmbit de la comunicació escrita, la veu és un valor absolut. En aquesta línia, la Núria Farràs ens convidava a explicar les respectives trajectòries, a definir el procés creatiu de cadascuna; ens preguntava quins son els referents, els temes, els al·licients, i què ens estimula o què ens inspira en el moment d’escriure. Vam respondre per torns, a la Sala d’actes tota folrada de fusta clara.

 

Sovint, en els actes de presentació o tertúlies que fem, els assistents ens pregunten com es va formar el grup Cornèlia Abril i per què. El grup es va formar per una necessitat d’anar més enllà de l’escriptori, també més enllà de les xarxes socials, amb la legítima ambició de publicar relats en català. Divendres passat, en el torn de preguntes, un amic —precisament a qui hem d’agrair la referència del Casal de Barri Transformadors— ens va demanar què havíem après les unes de les altres en aquesta vivència d’escriure i publicar en grup. Jo vaig respondre: creativitat.


Escric la crònica sentint la música de Robin Secret.

Bona lectura!

                                                                                           Matilde Nuri Espona


diumenge, d’abril 10, 2022

Petita crònica d'una presentació

Divendres passat, dia 8 d'abril, com ja havíem anunciat a bastament, Cornèlia Abril va fer la presentació del seu quart llibre «Marques de trinxera», a la sala d'actes del Casal de Barri Transformadors de Barcelona.

La prèvia ens va fer passar els nervis propis dels esdeveniments que emocionen i que venen de gust. Sobretot,  a la Neus, única Cornèlia que actualment viu a Barcelona. Totes estàvem pendents que tot sortís bé, això està clar. Però la Neus encara més. Quan fas una festa a casa, és lògic que vulguis que tot vagi sobre rodes. 

I va sortir bé. No, em quedo curta: va sortir molt i molt bé.

Els familiars i amics de les Cornèlies hi eren presents, malgrat que el dia no era gaire propici, just el dia que començava l'operació sortida de la Setmana Santa. I tanmateix, tothom era allà. És en aquestes ocasions, i no solament quan passen coses greus, que les persones ens abracem simbòlicament (i física, si podem) i comprovem, una vegada més, com estimem els nostres i com els nostres ens estimen. 

La Sarai i la Georgina van cantar dues cançons, i ens en van regalar una tercera. Elles formen part del grup musical Robin Secret, que us animo a escoltar, perquè val la pena.



Cada Cornèlia va respondre a les preguntes proposades per la Núria, amb la qual cosa, crec que vam donar una visió bastant exacta del mosaic que ara mateix conforma Cornèlia Abril. 


Aquí us deixo un enllaç a la cançó que ens van regalar al final, un «bis» que forma part de la creació pròpia del grup. Escolteu-la i gaudiu-ne! Queda't amb mi.

Segurament, alguna alta Cornèlia també farà la crònica des del seu punt de vista. Jo només us he deixat una pinzellada de tot el conjunt d'emocions...

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

dijous, d’abril 07, 2022

Malson



Foto*: treta d'aquí

Malson

Plovia a bots i barrals. La senyora Càndida, amb compte, va posar el peu a l’andana i va obrir el paraigua, corrent per poder agafar l’autobús. 

Va  treure el tiquet  que duia en una butxaqueta  al forro de l’anorac i va  buscar un lloc, al més a prop possible a la porta de sortida. Era el penúltim seient a mà esquerra. Al darrer seient a mà dreta hi havia una dona, rabassuda, vermella de cara,  d’uns  seixanta anys, que semblava observar-la. 

Quan, en  arribar a la parada, la senyora Càndida va intentar baixar l’escaló que la conduïa a la plataforma, va sentir uns braços que l’agafaven amb força, i no se’n   podia desempallegar de cap manera. No es podia moure. Era com si la plataforma estigués tan abarrotada  com el metro a l’hora punta.  

La porta de sortida es va obrir, però ella no hi podia arribar. Només sentia els crits d’aquella dona  que li repetia que així no es baixava, com volent-la ajudar, com si ella fos una pobreta que no es podia valdre. Fins que, agafada al darrere dels  seients,  se’n va poder desfer i  arribar a la barra vertical,  al costat de  la porta. Va sortir sense girar-se.  Darrere seu, ningú més.  

Venia cansada. En arribar a casa i posar-se còmoda, va pensar que potser sí,  que d’ara  endavant hauria d’anar més amb compte i no ho va explicar a ningú.  Explicar-ho era reconèixer la seva debilitat i això no ho podia consentir. Fins ara no se n’havia estat de res. Anava i venia, família i entorn la tractaven igual que sempre, i ella ho celebrava. 

No va reaccionar fins que,  al  cap de quatre o cinc  dies, un llampec li va creuar l’enteniment. Sí, aquella dona la tenia clissada! Vés a saber si des del tren. La volia robar!!!  Com no se n’havia adonat! Llavors la senyora Càndida va pensar que no era tan dèbil com li havia volgut fer  creure.  No, si havia estat capaç de  vèncer, cos a cos, a una lladre de camins. No obstant això, la ferida ha quedat.  D’ara endavant, de dia o de nit, mirarà l’entorn amb altres ulls.


Maria Aladern, per Cornèlia Abril.


*La foto s'ha trobat a Google i s'especifica el lloc exacte d'on s'ha tret, així com que no se'n fa ús comercial, sinó que només serveix per il·lustrar el microrelat.


divendres, d’abril 01, 2022

LA FELICITAT

 



En Saud és africà. El seu nom significa bona sort.  Viu al mig del no-res en una casa de fang, feta pels seus pares. És un nen feliç, se sent estimat. No li donen capricis materials perquè no tenen diners per fer-ho, però ell no els necessita els capricis, perquè no els coneix. El seu tresor és una roda de bicicleta que es va trobar al mig del camp quan tornava de l’escola.  Amb això ja en te prou. Cada dia acompanya la  mare a rentar roba al riu.  Mentre ella fa la bugada, en Saud juga amb altres nens que també  viuen al mig del no-res en cases fetes de fang i que han acompanyat les seves mares a rentar la roba.

 

A l’altra costat de l’oceà viu en Joan. Els seus pares van apadrinar un nen africà que es diu Saud. En Joan és més gran que en Saud i de tant en tant li escriu una carta, però cada cop ho fa menys sovint, perquè no sap què dir-li. Quan surt de l’escola va cap a casa i no es relaciona gairebé amb ningú. Els seus millors amics són l’ordinador i la videoconsola. Els pares treballen fins molt tard. Arriben a casa gairebé a dos quarts de nou del vespre. Confien en el seu fill. És molt responsable i estan tranquils perquè treu bones notes i ja no necessita que el vigili ningú. 


Neus Cereijo, per Cornèlia Abril.

 

divendres, de març 25, 2022

Bum

 


 

 

—Odio la química. No sé per què hem d’estudiar tot aquest rotllo. Ja està tot inventat, ja se sap tot. Per què hem de repetir els experiments que ja han fet cinc-cents milions d’estudiants abans? —va murmurar l’adolescent mig estirat sobre la taula. Va acabar de desmuntar el bolígraf, el tap per aquí, la tinta per allà, la canya transparent i hexagonal entre els dits, i va enfocar la professora de química a través del tub buit—. Si torna a dir «coeficient estequiomètric» m’explotarà el cap.

I, sí, li va explotar el cap enmig de la classe de Ciències.

Llavors va pensar que més li hauria valgut tenir la boca tancada; i automàticament es va adonar que ja no tenia boca, ni tampoc cervell, que devia estar escampat en partícules subatòmiques per tot el laboratori.

Després d’un microsegon de desconcert, va comprendre que era l'únic ens viu al món que podia donar fe que els pensament no es generen al cervell. Però ara ja no ho podria explicar a ningú. 

 

 

Núria Farràs Giol per a Cornèlia Abril

dilluns, de març 21, 2022

Un poema per al Dia Internacional de la Poesia



(foto trobada a google)

LXXIII

La Nandina domestica, també dit bambú sagrat,

és una planta amb flor de formes orientals

i gamma de tonalitats de tardor

a les fulles canviant.

                           

                             La flor ara és blanca

però pels volts de Nadal serà vermella.


Resistent a les plagues,

com els poetes,

com les poetes.

 

                                         Matilde Nuri i Espona 

                                         Del llibre Un botó per cada trau (Ònix poesia)

divendres, de març 18, 2022

Pantalles de plasma

 



La imatge no és gaire clara. De lluny, es veu la prolongació d’una part i prou. Podria ser una mà? O el dit d’una mà? Un membre de carn i ossos? O potser una extremitat ortopèdica? No se sap. El cas és que, de lluny, s’aprecia un moviment constant del que podríem anomenar elongació. Ve a ser un possible allargament del cos, masculí o femení, que això tampoc no es reconeix amb exactitud. Però en tot cas la susdita part extensible belluga com l’utensili fidel que és, i busca un piu i el prem. L'execució és fàcil i precisa. El botó sancionador regula el soroll, la temperatura, la claror, l’encesa i l’apagada d’algun aparell electrodomèstic, com ara el forn, la cafetera, la ràdio, l’ordinador, el mòbil, l’intèrfon. De tant en tant, prolongació i estri entren en conflicte i, aleshores l’atzar dobla l’atzar. Llavors, de prompte, la situació domòtica es veu alterada de tal manera que, no és difícil d’imaginar, pot passar qualsevol cosa absurda. Anit, sense anar més lluny, un objecte contundent va sortir volant pels aires. De la finestra més elevada del sobreàtic en va sortir en ejecció una pantalla de plasma, i va anar amunt i més amunt cap a la volta del cel nocturn. Coses estranyes, les que vulguis, i amb menys passàvem. Ara ningú sap quin és el piu que caldria prémer per preservar o enjogassar-se amb les pantalles de plasma; com tampoc ningú s’estranya del que en última instància seria el més insòlit: que en aquell precís instant hi hagués algú al carrer preparat per fer la fotografia i enregistrar la imatge, prou singular, d’aquest fenomen paranormal. Que hi hagués algú capaç de dir Olé o Oled, no se sap tampoc. 

dijous, de març 10, 2022

L'abraçada

 


L'abraçada


Cada dia es lleva a la mateixa hora, pren un cafè, es calça les sabatilles d’esport, prepara el seu gos, i surt a caminar durant una hora. Cada dia, des de fa quinze anys, el temps que fa que va recollir aquell gos abandonat. Al cap d’uns quinze minuts que dona i gos caminen, se solen creuar amb una noia.

Fa uns quants anys —la noia en devia tenir quinze — se saludaven amb un cop de cap.

Ara, la noia ha crescut, ella ja blanqueja de cabells, el gos ja no és un gínjol, i han començat a saludar-se. No és una amistat, són unes carícies al gos i certa simpatia, que es transmet a través de les mirades i amb dues paraules: bon dia.

Un divendres del mes de març de l’any 22 del segle XXI, la noia, des d’uns ulls blaus profunds i més madurs, va passar pel costat d’ella i del gos, mirant a terra, en silenci, i amb llàgrimes als ulls. No va respondre a la seva salutació. Només plorava.

L’endemà, la dona i el gos es van parar al seu davant

Si et puc ajudar, va dir la dona... 

La noia li explicà, en dos minuts, que, tot i que ella havia nascut a Catalunya, sa mare és russa. Una turista que s’havia enamorat d’un català, vet-ho aquí. I que aquells que fins aleshores havien estat uns bons veïns, ara feien el buit a la seva família.

Llavors es van acostar en silenci. El gos es va asseure, esperant que passés alguna cosa.

Bon dia, noia russa, digué ella, i es van abraçar.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril



dimecres, de març 09, 2022

L’endemà del #8M

 Ahir, 8 de març de 2022, #8M Dia Internacional de la Dona, Cornèlia Abril va fer un acte literari al Casal Cívic de Can Borell de Blanes gràcies al Grup de Dones Emprenedores, amb la Isabel Forcada al capdavant que ha formalitzat la trobada.

Plovia.



Vam fer un tomb pels voltants, Jardins d’esbarjo pels gossos, Parc de Xon Ferrer, Blanes i la mar a l’horitzó.

                              



Les sis components del grup literari vam exposar una breu pinzellada de les nostres biografies, les respectives trajectòries en l’àmbit laboral així com la dedicació a l’escriptura. També vam fer referència al relat que cadascuna ha escrit per al llibre Marques de trinxera publicat a finals de l’any passat. 
                    

En acabat, vam obrir tertúlia. Va ser viva i amena, vam rebre la visió del món d’unes dones implicades de manera activa en la gestió i acompanyament de dones que pateixen violència de gènere. A la sala, que és peculiar per l’estructura d’embarcació que té, també hi havia homes. Ens van deixar sentir la seva veu: a la societat, la feina és i ha de ser compartida: educació a casa, formació a les escoles, a tot arreu i sempre.

Blanes és per a Cornèlia Abril un destí habitual. Jo, que no soc local, tinc la impressió que la ciutat ens rep sempre amb interès. Parlaríem d’uns quants actes, la presentació de quatre llibres de Cornèlia Abril i també presentacions de llibres que les blanenques escriuen i publiquen i promouen sota el seu nom propi

Benvinguda, Eva Ariza, nova integrant del grup. 

  Gràcies, a la ciutat que ens acull amb estima. 
I gràcies als nens i nenes que ens van fer l'obsequi d'aquesta manualitat: una flor i un pin en record del #8M: la lluita integra a tothom.

dijous, de març 03, 2022

La dama blava





Soc vella i antiga. Tant, que ningú se’n recorda del temps que fa que vaig néixer. Soc seductora, temperamental, intuïtiva i una preciositat tant si estic en calma com si se m’emporten els dimonis. M’han volgut col·locar uns quants marits, amants i nuvis, però estic soltera i sense compromís. No obstant, soc mare d’un nombre infinit de fills i filles que neixen i moren deixant el seu alè entre els meus braços. Des de les entranyes de la germana terra, m’arriben tots els camins líquids que viatgen amb un únic propòsit; abocar-se’m i diluir-se entre els meus fluids. 

Soc immensa. Tant, que els homes es perden entre les meves línies blaves si són massa agosarats. Estimo les veles que em suren, empeses per qualsevol dels pretendents que em volen fer l’amor. Ric quan els rems dels que em passegen em fan pessigolles. Observo les roques esculpides per un temps gandul, que mai acaba la seva feina i entro sense permís en les seves entranyes ombrejades. Llepo platges inacabables, blanques o negres, platges de còdols o de sorra fina, platges de neu i de fum, platges menudes...

Soc profunda. Tant, que ni jo mateixa sé on s’acaba la meva alçada. Potser és infinita i per això puc sorprendre’m, encara, de trobar vides que em són desconegudes. Si que sé on comença: allà on la germana lluna s’emmiralla cada nit abans de sortir de festa. Aleshores soc negra, però puc ser verda quan estic de bon humor, grisa si estic enfurismada, taronja quan la tarda se’n va, de plata quan vull anar mudada...Però quan més m’agrado és quan em vesteixo de blau.


Eva Ariza, per Cornèlia Abril

divendres, de febrer 25, 2022

SÈRIE

 





Dues dones assassinades, una dilluns, l’altra dimarts. Avui és dimecres. L’Iris té ganes d’arribar a casa, però abans ha de passar per l’aparcament. Un cadàver a la planta -1; l’altre a la -2. Mai més es tornarà a posar talons: les passes ressonen com cops de mall a la desèrtica planta -3. Accelera la marxa seguint el ritme del seu cor. La primera dona es deia Anna, la segona Elisabet. Una ombra fonedissa li talla la respiració. Arrenca a córrer: el cotxe, el comandament, la maneta... 

De sobte, una estrebada.



Elisabet Moreno per a Cornèlia Abril




dijous, de febrer 17, 2022

La lluna



La lluna vola? —Preguntà la Gala,  fixant la vista   en aquell tros de circumferència penjada d’un núvol, allà  on veu volar els avions.  

Jo no sé què li devia contestar la seva mare.  Jo li diria que sí, que la lluna vola  igual que vola  el sol, volen els estels, els planetes i tot l’univers. Volem nosaltres, vola el temps i  volen les idees. Però  com fer-li entendre  a una xiqueta que encara no havia  fet  dos anys?


Maria Aladern, per Cornèlia Abril

(foto de l'amic Josep Valls)

divendres, de febrer 11, 2022

Seguretat-inseguretat






La Laura surt de la consulta del psicòleg trasbalsada. Des que la van despatxar de la feina, hi fa sessions setmanals. Primer anava al psiquiatre, però el còctel de pastilles que prenia la deixaven ensopida i incapaç d’aconseguir un treball qualsevol.
Els que la coneixen no se’n saben avenir que una dona decidida i preparada, que era al capdavant del Departament d’informàtica d’una empresa i  amb un èxit rotund, ara es trobi en aquesta situació.

Ella se sentia segura, qualificada i estimada per l’equip de vint-i-tres persones que dirigia. Però l’empresa li va voler prémer el màxim suc promocionant-la. L’havien tret de la seva zona de confort. 


Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

divendres, de febrer 04, 2022

Un mar de llàgrimes


 

 

La Mar seia al sofà enmig d'un mar de llàgrimes fins que la tela es va mullar tant que va començar a enfonsar-se. Llavors va enfilar-se a la taula del menjador, que era prou grossa i semblava prou ferma per flotar, i va seguir plorant desconsoladament.


Núria Farràs per a Cornèlia Abril