divendres, de desembre 02, 2022

ARRAN DE TERRA

 

                                        Foto treta de Google


Arran de terra

La recepció promet. Esmòquings, vestits llargs, manicures perfectes, somriures immaculats, tacons d’agulla, xampany francès i entre les múltiples converses, una de ben curiosa.

    —Feu mala cara preciositats!

    —Voleu dir mal peu, simpàtics!

    —Ja ens entenem.Ulls de poll, potser?

    —No “xatos”! Vertigen. No estem acostumats.

    —És clar, amb tot això del feminisme... Es perd el glamour.

    —Vigileu en la propera revolada que ja ens heu trepitjat dos cops.

La societat canvia, però sembla que no tothom s’adapta de la mateixa manera.


Eva Ariza per Cornèlia Abril


dijous, de novembre 24, 2022

La nena minyoneta

 La nena minyoneta

    Havien aribat d'Extremadura després de la guerra, amb una mà a cada butxaca. Passaven tanta necessitat, que, de molt petita, l'Antonieta va haver d'anar a servir a una casa de senyors perquè jugués amb el nen, només pel vestit i la manutenció.

    —Una boca menys, pensaria la seva mare.

    Tanmateix, però, va arribar un dia en què li van trobar una casa on guanyaria un petit sou.

    La senyora s'enfilava per les parets. Li va treure tot. La nena minyoneta va sortir de la casa on havia estat servint, amb la mateixa roba que duia al entrar, tan estreta que gairebé no es podia cordar. I amb una espardenya a cada mà.

    No obstant, però, li van treure més que tot això, perquè aquella injustícia que havia sofert de petita, li va provocar un ressentiment de per vida. Valia la pena ser una senyora! Obsessionada en aparentar, sempre ha tingut enveja de qualsevol cosa petita o gran que hagi tingut una altra persona.

Maria Aladern, 

per Cornèlia Abril.


Foto: treta d'aquí



divendres, de novembre 18, 2022

Despertador

                                              Google
 

 

La noia surt de casa a correcuita perquè arriba tard a la feina. Això de llevar-se aviat no està fet per a ella. El seu cap li ha comentat vàries vegades que de cinc dies a la setmana, no en pot arribar quatre fora de temps. «Si continues així, t’haurem d’acomiadar», li ha dit.

 

Ella té el costum de despertar-se amb Viva la vida, de Coldplay. Creu que és una bona cançó per posar els  peus a terra i emprendre el dia amb energia. Però el seu inconscient la traeix, i  quan comença a sonar la música a tres quarts de set, li fa alçar el braç per apagar l’alarma del mòbil i continuar dormint. Tot d’una es desvetlla, esparverada, a tres quarts de quinze, i ja no hi és a temps. 

 

El seu avi, amoïnat  per si la despatxen, li ha donat un vell despertador que li havia comprat el seu pare quan ell tenia catorze anys. 

 

Quan hagis de matinar i ser puntual—li ha dit— has de donar corda al rellotge i ficar-lo a dins d’una olla, ben lluny del teu abast. T’obligarà a saltar del llit per silenciar el so trepidant que s’aconsegueix . Ella, que l’únic estri que coneix per saber l’hora és el seu Iphone fent les funcions de rellotge, ordinador, càmera de fotografiar, ràdio, televisió... mira a l’avi, incrèdula, i pensa:  «Quin trasto vell m’has donat, avi»

 

L’endemà al matí sona el despertador i la noia obre els ulls esverada, pensant que alguna cosa succeeix  a casa seva. I el que passa és que  ja no arribarà tard a la feina.

divendres, de novembre 11, 2022

Les boles grises de colors

 

totes les boles son del mateix color
Il·lusió del professor David Novick: totes les boles son del mateix color

Via: @OPTOMETRISTS👀  


Com cada dia, l'home es posa l'uniforme de paó, camisa fúcsia i pullover turquesa;  i es planta davant d'un ventall infinit d'objectes que ofereix com a lots. Repartirà els números que té a la mà. Beu, fuma, s'avorreix. No es cansa. Ara entrega al número corresponent les boles grises de colors, un osset de peluix i quatre tasses esquerdillades. Al vespre veurà el partit a la T.V.  del bar.



                                                                                                     Matilde Nuri Espona
                                                                                                      Cornèlia Abril

dijous, de novembre 03, 2022

La pija

La pija

Va néixer en una casa rica. 

«No entenc per què us enfadeu amb mi», es defensa, quan els amics li retreuen qualsevol mostra d’ostentació que per a ella és totalment normal, perquè obeeix a la seva condició, a la seva nissaga, però que per a ells resulta ofensiu. Per exemple, no entén que, dimecres passat, a la reunió de feina, tothom, sense distinció de gènere, li va recriminar amb la mirada aquella bonica bossa de marca, que duia amb naturalitat, com si fos un objecte comprat al mercat, però que ella havia tret de l’armari, sense fixar-se en el logo. La bossa era a l’armari, com totes les altres coses, i punt.

—Què passa, què he fet?— va preguntar, amb certa inseguretat, endevinant la censura de totes les mirades, fixes en un accessori que, per a ella, era només això: un accessori. Ningú no va respondre. Tothom va tornar als seus papers, a les seves carteres d’executiu, als seus ordinadors portàtils... Van dissimular, però ella es va sentir malament. Al cap i a la fi, tothom tenia un iphone, no? O una bossa com la seva, comprada als manters de dos carrers més avall...

En situacions d’aquesta mena, la noia rica no sap mai què ha de fer, què ha de dir. Tampoc no sap quin és l’error, perquè ningú no li ha explicat mai. Potser haurà de canviar d’amics…



imatge de google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

divendres, d’octubre 28, 2022

PRINCIPI D’INÈRCIA

 


L’home amb auriculars viu una història on la resta de passatgers no tenim cabuda. De tant en tant, alça la mirada del dispositiu i ens observa impassible sense cap mena d’interès. Després de comprovar que tot segueix com fa cinc o deu minuts (atrapats en un mon paral.lel, gairebé tots tenim al subconscient una alerta que ens torna a la realitat a cada poc) reprèn la seva història.

Una frenada violenta seguida d’una pluja de maletes i el conseqüent guirigall de crits, ens ha encabit de ple a la nova història que viu l’home (ara) sense auriculars.

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

divendres, d’octubre 21, 2022

L'OBSERVADOR CAMUFLAT






Vam sortir del restaurant. Era mitja tarda. Feia temps que no ens havíem vist i no donàvem l’abast amb els nostres parlaments.

Després d’un bon dinar, havíem compartit taula de treball amb sofàs a un cantó i a l’altre tot estirant el coll per poder parlar. No podíem aixecar la veu per no cridar l’atenció. Gestos, alguna rialla discreta… silencis… En cap moment vam pensar que ningú estigues pendent de nosaltres.

Va ser a la sortida quan un jove, amb camisa i pantaló negre, semblava que ens esperés a la porta. Nosaltres continuàvem la xerrada, ara ja més distesa, tot acomiadant-nos,  mentre el noi, infiltrat en el grup, ens va seguir sense baixar de la vorera.

Pendents del tren, de la multitud, de buscar seient, se me’n va anar del cap aquesta aventura, fins a l’endemà al matí.

Seria un espia?, vaig pensar. És que potser nosaltres fem cara de conspiradores?

Llavors vaig recordar: Ben segur que ja estava pendent de nosaltres quan érem a dins del restaurant. Devia sospitar quan un amic nostre va entrar un moment a buscar una bossa de color negre, ben tancada, amb una nansa. Era el dinar que li havia portat, de casa, la seva mare.



divendres, d’octubre 14, 2022

MATERNITAT

 



MATERNITAT

 

Quan va tenir els fills es creia la millor mare de l’univers. Tot ho raonava amb ells i es percebia forta, seductora i encisadora.  

Que gran és la maternitat, pensava ella. Se sentia estimada i necessària. Útil.

En arribar a l’adolescència, ells la miraven amb uns altres ulls, però la mare, lluitadora com era, els acompanyava en el seu camí, sempre al seu costat,  mai frontalment.

Ara ja no la necessiten i ella,  en els rols de filla, mare i àvia se sent perduda.

divendres, d’octubre 07, 2022

Ingerència




Badava, com acostumo a fer quan estic sola. Contemplava els núvols i no m'he adonat que un individu em deia: "I tu, què mires?". Però ha insistit, "Eh, tu què mires?" i ara sí que li he contestat. "Res. Observo més enllà". No li ha agradat la resposta perquè ha afegit: "El més enllà és ple de morts". Però he vingut al parc a passejar i ara no tinc ganes d'encarar un conflicte que jo mai hauria generat. Ell ha reblat el clau dient "Mentidosa" i he rigut per sota el nas. No sé si es referia a una mentida pietosa o li ha sortit un híbrid de llengua bífida. 


                                                                                                        

                                Matilde Nuri
                                 Cornèlia Abril

dijous, de setembre 29, 2022

La núvia de groc


Un matí d’estiu de l’any 2014 em vaig asseure en una terrassa d’un bar, davant de l’Ajuntament d’aquell poble de la costa. Érem una petita colla i vam veure ple de gent vestida de gala. Anaven a un casament. La meva curiositat era «saber com vesteix la núvia» i, fugint de les bromes que em feien els amics, em vaig apartar una mica del grup per anar a veure-la. La núvia sempre és un puntal, en un casament, com el mort en un enterrament o el nadó en un bateig. 


Jo era solter i no m’imaginava veure’m mai en el paper de nuvi de ningú. Per això tafanejava els casaments dels altres. 


Era una noia atractiva, molt jove, i anava amb un vestit llampant, de color groc, que cridava molt l’atenció. Era esvelta, elegant i anava pentinada amb senzillesa,gens sofisticada. Vaig pensar que el nuvi tenia sort. Semblava una dona diferent.


Un matí d’estiu del 2021 vaig anar a parar a la mateixa terrassa del mateix bar, al mateix poble, davant del mateix Ajuntament. De cop, a la taula del costat, vaig reconèixer aquella núvia. Havien passat set anys, però la seva elegància era la mateixa que la primera vegada. M’hi vaig acostar, estava sola. Em vaig atrevir a explicar-li que l’havia vist el dia del seu casament, i li va fer certa gràcia. «Fa un any que em vaig divorciar», em va dir. 


Un matí d’estiu del 2022, espero discretament davant de l’Ajuntament del poble de la costa, que ara ja conec bé. Estic molt nerviós. M’envolten tots els convidats, contents i felicitant-me. No sé pas de quin color anirà vestida, aquesta vegada, però espero que no vingui de groc!



                                                                                                              Imatge treta de google

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

dijous, d’agost 11, 2022

Vacances

 



A Cornèlia Abril ens agafem molt seriosament el tema del repòs físic, però també el repòs intel·lectual, per això us diem:

                                           

 A reveure!


Tornarem pel setembre. Bones vacances a tothom!

C.A.






divendres, d’agost 05, 2022

0.53

 


La noia agafa aire i bufa. Les parpelles li cauen i per dissimular les obre de cop aguantant la mirada del seu interlocutor. Fa certa gràcia. No dura gaire i a cada minut que passa, li costa més mantenir-les obertes. S’agafa amb força a la cadira i prem els genolls. Massa tard. Un riuet groguenc li regalima cames avall.

La copilot és una amiga que en fer-li el test dona com a resultat 0.0. A la reprimenda del mosso i la conseqüent pregunta de perquè no condueix la noia sòbria, aquesta contesta amb mig somriure badoc. Diu que volen experimentar sensacions fortes, que la vida son quatre dies i que forma part del seu objectiu provar-ho tot del país on han decidit passar les vacances.

                                                                                            Eva Ariza per Cornèlia Abril





divendres, de juliol 29, 2022

Basat en un fet real


Era vell, esprimatxat i malaltís. Ja no li servia per anar de cacera i el va abandonar molt lluny, al mig del bosc. Fent vida de vagabund havia anat subsistint, miserablement, d'un lloc a l'altre. Quan hi vam tornar, a la temporada següent, se li va apropar, tímidament amb els ulls tristos i ja cadavèric. En Maties no va poder suportar la presència d'aquella criatura esmarrida i se'l va treure del damunt, donant-li una puntada de peu.

No m'ho vaig treure del cap en tot el dia. L'anava observant, volia escodrinyar què hi havia darrere del rostre d'aquell caçador, penetrar dins seu per comprendre com es pot fer una cosa així, i després de mirar-me'l una bona estona ho vaig descobrir: tenia tota la cara d'un buldog. Sí, en Maties era com un gos... i racista!

divendres, de juliol 22, 2022

CARPE DIEM


      CARPE DIEM 


 

La meva parella em diu “carpe diem”. Aprofita la vida, no saps que passarà demà. Està disposat en qualsevol moment a fer i desfer, viatjar arreu, anar i venir sense descans i  a mi, se’m fa una muntanya decidir-me. Ja hi haurà temps -li dic. M’angoixa pensar que la família em necessitarà i jo no hi seré. Tinc clar que no soc imprescindible, però el cap em fa aquestes malifetes.

I avui sé que tenia raó. He travessat el carrer sense mirar, amb els pensaments ves a saber on i m'he despertat a l’hospital amb les dues cames i els braços enguixats. Només rumio quan podré anar a la muntanya, al mar, i viatjar a aquell lloc que a ell li  fa tanta il·lusió. Encara hi seré a temps?   “Carpe diem”.

divendres, de juliol 15, 2022

JO

Li agradava clavar-se de cap a les parets fins que es feia un trenc al front. Quan li sortia sang, l'ensenyava. Era el moment idoni per sucar el pinzell en el vermell. Després, frenètic, escrivia en el teixit blanc de la samarreta imperi. La paraula de rigor era: JO. 






Matilde Nuri
        per Cornèlia Abril

diumenge, de juliol 10, 2022

canvi de data - La nissaga dels O'Doyle






La Maria Aladern presenta el seu cinquè llibre "La nissaga dels O'Doyle".

La Matilde Nuri fa la presentació,

On? A la Biblioteca de Blanes

Molt d'èxit!!!

Tot i que han posat també el meu nom, jo no hi seré presencialment, sinó virtual.


NO T'HO PERDIS!

Montse Medalla, per Cornèlia Abril


dijous, de juliol 07, 2022

Amor

Amor


Una parella d’avis s’asseu en una terrassa d’un bar, entre sol i ombra. El sol, per ella. L’ombra, per ell. Contemplen la vida al seu voltant. Són fills de la postguerra i han lluitat força per tenir un estatus. El pare d’ell va fer la guerra, del bàndol equivocat, segons com t’ho miris… El d’ella era al bàndol guanyador, també segons com t’ho miris. Però ella no està gaire tranquil·la, al respecte. Ja fa temps que no sap què pensar.


Dues taules més enllà, un pare, una mare, cinc fills i dos gossos enormes. Tant els fills com els gossos fan exactament allò que els dona la gana, sense cap mena de censura ni límit. Ni tan sols quan molesten els altres.


Ell diu que ja era hora que la gent pugui fer allò que li surt de l’ànima. Ella, que ja no hi ha educació. Ell, que quin escàndol, tenir tants fills, amb el món tal com està. Ella, que els fills són una benedicció de Déu Nostre Senyor.


Quan s’aixequen de la taula, ambdós estan convençuts que l’amor i només l’amor que senten l’un per l’altre, ha fet aguantar una parella en la què cadascun dels membres pensa de manera radicalment diferent.

Foto treta d'una pàgina de google.


Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

divendres, de juliol 01, 2022

UN DIA QUALSEVOL

 


S’ha llevat a les sis del mati. Des de fa un temps dorm a l’inrevés. Els peus al coixí i el cap a on normalment descansen els peus. No ha jagut despullada com altres nits. Duu una samarreta vella i un neguit al cor.

L’aire condicionat li bufa al clatell mentre obre la persiana i estira la mirada fins al riu. Les canyes que el custodien, empeses per una brisa calenta, ballen una dansa repetitiva, monòtona.

Voldria obrir la finestra, però a aquestes hores les orenetes voletegen juganeres, es fiquen a l’habitació i després no encerten la sortida.

Ella tampoc no l’encerta. Atrapada, captiva d’aquest neguit, segueix amb la mirada el vol lliure de les orenetes ara amunt, ara avall. Una tórtora ve a trencar l’encís del moment aturant-se a sobre de la reixa. L’ocell la mira durant uns moments i arrenca a volar fins anar a trobar-se amb la seva companya que l’espera damunt del codonyer.

Pot ser no necessita ales per escapar-se de la seva presó, tan sols obrir la porta. Tan fàcil i tan difícil com això.

divendres, de juny 24, 2022

L'ADREÇA


La senyora Braulia s’enfilava per les parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar enganyar per qualsevol pelandusca! Això no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la dona el va deixar.

I no en va tenir prou amb una vegada, no! Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al seu fill­­­­– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!

I tan que era seva, era el fruit del seu amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una criatura acabada de néixer?

Al final, potser la sogra no era tan dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça. En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien del seu problema.

divendres, de juny 17, 2022

MATINAR


 

 

A dos quarts de set m’alço del llit,  em poso les vambes, em vesteixo d’esport i a tres quarts ja estic al passeig marítim preparada per córrer. 

El mar està tranquil i pel carrer tan sols hi ha quatre o cinc bojos anant a tota velocitat.

Em fa mandra arrencar. És tan relaxant caminar... però em decideixo i les sabatilles comencen a  trotar. No necessito música. Només cal que m’impregni d’olor de mar i observar els joves fent “paddle Surf”. No vull que se m’escapi res de les diferents imatges que veig. Un regal pels que ens llevem aviat -penso. Però sense adonar-me'n el meu cap comença a rutllar sense descans, ordenant els meus pensaments. Les cames van fent metres i el cervell també.

Quan constato que ja he fet deu kilòmetres. Un altre dia sense gaudir plenament del camí. Els pensaments m’han traït. 

Tanmateix, ara ve el millor del matí. Entro a la platja, em trec les vambes i em fico a aquesta aigua que sembla que l’hagin posat només per a mi.  

Aigua salada, suor, mar.


divendres, de juny 10, 2022

¿I tu?




Com que sabia de tot, opinava. Jo soc callat de mena, i avaluo les persones mentre la conversa deriva cap a punts d’interès o no tant, sobretot ho faig quan algú em parla com un tertulià. ¿I tu a què et dediques?, penso. ¿Com et guanyes la vida? 

Hi ha individus que et responen de seguida i amb pudor: ‘¿Què vols dir?’ Llavors jo els dic: ‘És força clar, oi? ¿I tu, què fas per portar un sou a casa?’. No trobo que la qüestió sigui ambigua ni que representi una amenaça, però quan les paraules tenen caire d’amonestació, sé que hauré de vigilar o em tocarà pagar totes les rondes.


dijous, de juny 02, 2022

Ultreia!


Va apagar el llum, aquesta fou l’última cosa que va fer abans de sortir de casa. I un cop a fora, mentre feia la volta a la clau, es va adonar que s’havia deixat una gran part del que sempre anava amb ell: un munt de pensaments negatius, problemes de feina, noses quotidianes, la vista d’aquells desperfectes que la seva dona li repetia constantment que calia arreglar... i la possibilitat de prémer el botó que el connectava del tot amb la societat. Es carregà la motxilla a l’esquena i començà a caminar. Des de zero. No era religiós, però faria el Camí de Sant Jaume mirant el cel i la terra des de la perspectiva del caminant solitari. Una passa, i una altra, i una altra...

Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril

divendres, de maig 27, 2022

PRIMAVERA 2022

 

En sortir de l’habitació, la llum espatarrant del sol deixat anar després de un munt de dies segrestat, inunda el passadís llarg i estret que dona la volta a tota la planta. Surto al carrer, després d’avisar a la noia de seguretat que tornaré a entrar d’aquí a deu minuts, que la mare és a dalt, enganxada a una bossa que conté exactament 287 ml de sang com una drogoaddicta a una dosi d’heroïna, i que quan torni, m’ha de deixar passar.

Vaig a fumar. Vaig a escampar la boira. Vaig a cridar en silenci al camp de margarides salvatges que envolten l’hospital.

Dependents d’alguna cosa, tots estem enganxats al vici de la vida. Per que ens costa tant deixar-ho?




divendres, de maig 20, 2022

Visió nocturna


En el barri solitari només es veia la claror que venia de la botiga. Faltava poc per tancar, i al donar l’última ullada a la porta vaig quedar clavada al terra. Tot pujant els escalons de l’entrada, veia venir dues samarretes blanques, amb màniga curta, que s’anaven atansant... atansant... No, no m’ho podia creure! Fins que els vaig tenir al davant no me’n vaig adonar que la pell d’aquells homes era del color de la nit!


divendres, de maig 13, 2022

PAPALLONES


Foto trobada a google

 



La Joana percep que avui serà d’aquelles nits que tocarà llegir fins que els ulls li diguin prou. Ell ja s’ha cansat de veure la televisió i de manera rutinària ha anat a l’habitació sense  dir-li bona nit.  

Al cap d’una estona d’estar asseguda al sofà mirant fixament un punt indeterminat,  la Joana decideix anar al llit. La nit serà llarga —pensa—. 

Ell s’està amb els auriculars posats mirant a la tauleta una d’aquelles sèries que li fan agafar el son en un no res.  Ella pren  el llibre de la calaixera i es posa a llegir, però els ulls se li acluquen de sobte i apaga el llum. En aquell moment és quan li venen els fantasmes al cap, i se li posen a la panxa aquelles bestioles que no pot dominar i el cervell li va a mil per hora, preocupant-se d’una manera descabellada de tot el que passa en el seu món més proper. Comença a fer voltes al llit, a tapar-se, destapar-se, i ja  torna a estar  desvetllada. Agafa  el llibre i llegeix, els ulls se li tanquen una altra vegada i  aprofita a quedar-se a les fosques. Però els animalons tornen a venir. 

Ell ja fa estona que dorm. Amb els auriculars posats i la tauleta engegada, fa aquella cara de felicitat que tant enveja la Joana  Quan entra un raig de llum per la finestra, les papallones de la panxa es relaxen i sent una llosa a cada ull, i per fi es  tanquen i queda rendida. Al cap de mitja hora sona el despertador i aquelles lloses no la deixen obrir els ulls, però ell la crida 

—Joana, Joana, mira que n’ets de dormilega! alça’t,  que arribaràs tard a la feina!

 

divendres, de maig 06, 2022

MITEMA




La pregunta podria ser fins i tot inoportuna perquè prenem apunts i em distreu. Cop de colze quan em demana "Què ha dit?", com si no fes un trimestre llarg que treballem el mateix concepte. Amablement li contesto: "mitema", i veig que en el full en blanc escriu: TEMA: MI TEMA. Jo renuncio a més explicacions i em dedico a desenvolupar un aspecte concret del tema general. MITEMA: elements del mite que es poden permutar amb un altre sense variar l'estructura d'aquest mite. La narració fabulosa.


                                                              Matilde Nuri, per a Cornèlia Abril

.

dijous, d’abril 28, 2022

Addiccions


Passeja com una ànima en pena per la seva ciutat, però ni els aparadors de les botigues, ben il·luminades i atractives en aquella hora, ni l’anar i venir dels altres vianants, ni la brillantor de la lluna, que fa poc que ha tret el cap per damunt les teulades i que els turistes, tot i l’hora trardana, fotografien fent filigranes per copsar-ne la intensitat, res de tot això l’atreu tant com la idea fixa que du al cap.


Quan va deixar de fumar, també va passar un calvari. Res no el distreia, res no li interessava i només pensava  en allò que acabava de perdre, en lloc de veure-ho des del cantó bo: acabava de guanyar la llibertat de no dependre tot el sant dia d’un paquet de tabac. I ho va aconseguir.


Avui, el psiquiatre ha estat molt més cruel que el dia del tabac: li ha dit que, per viure tranquil, per deixar de tenir atacs d’ansietat, ha de fer un primer exercici. Ha de deixar el mòbil, que ell mateix li guardarà en un calaix fins a la propera cita, al cap de tres dies.


No sap si ho podrà suportar…



Foto trobada a google


Montse Medalla, per Cornèlia Abril



dijous, d’abril 21, 2022

Casa meva és casa vostra...

A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, que diu la cançó.

Darrere el reixat negre, un camí de travesses i fanalets de joguina. Sota la terra humida, ossos d’un passat recent i cendres. Per sobre, l’herba xopa de rosada. El jove magraner amagat al racó de pensar, resta mut al costat del compostador que amb la boca oberta badalla d’avorriment. No així els cinc tarongers que mouen les branques carregades de taronges tardanes, reclamant l’atenció d’unes tórtores atalaiades al pi botifler del veí. A la teulada, una de les tres xemeneies, verge encara, es mira amb aires de reina les altres dues, brutes d’una negror incrustada pel fum dels anys. El gall creuat de fletxes que es deixa portar pel vent, se’n riu. Un graó i un altre i encara dos més abans d’obrir la gastada porta que deixa passar el fred esmolat de març per les petites escletxes. 

Un cop a dins, el caliu d’un somriure i el xup xup deliciós de la cassola que deixa anar una estela de quotidianitat ben rebuda. 

A taula!


Dibuix: Claudi Ribas Torres

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

dissabte, d’abril 16, 2022

FELICITAT CONJUGAL

 



En Joan es va mirar la punta de les sabates i va pensar que havia deixat d’anar a fer la cervesa amb els amics perquè a ella no li agradava que arribés tard a casa, que ja no es parlava amb la seva pròpia germana d’ençà que li va dir allò de la mà foradada, que havia comprat el dúplex perquè el pis era massa petit i havia hagut de canviar el cotxe a causa del seu olfacte agudíssim (tot i que feia un any que estava divorciat, ella notava que la tapisseria havia quedat impregnada del perfum de l’altra). Però ara la nena (que ja no era tan nena) li havia etzibat una diatriba tan grossa i terrible, que l’afer exigia prendre una decisió veritablement difícil. Va inspirar aire, i després d’exhalar-lo amb  els ulls tancats, li va preguntar:

—De debò vols que la faci fora de casa?

—És amb la seva mare amb qui ha d’estar; no amb nosaltres.

L’home es va enfilar a l’altell i va baixar la maleta buida feixugament, com si estigués plena de pedres. Mentre l’arrossegava cap a l’habitació de la seva filla, va mussitar:

—Cada cop em costa més fer-te feliç.



ELISABET MORENO per a CORNÈLIA ABRIL


dijous, d’abril 14, 2022

UN TASTET DEL 8 D'ABRIL

 


Com ja han dit altres Cornèlies, divendres 8 d’abril vam presentar el llibre MARQUES DE TRINXERA. 


Hem d’agrair al Casal Transformadors la predisposició que van tenir en tot moment perquè tot anés rodat. 


Acte entranyable i proper,  envoltades de familiars i amics que estimen la cultura.


En acabar, totes ens vam sentir molt contentes perquè va ser dinàmic i àgil gràcies a la Núria Farràs que va conduir la presentació.  I si aquests actes van acompanyats de bona música, l’èxit és assegurat.  




Em va sorprendre que l’endemà mateix, alguns amics em van enviar un missatge dient-me: Ja he llegit el teu relat.  I jo pensava:  amb el que  costa d’escriure, com es pot llegir tan de pressa?

dimarts, d’abril 12, 2022

Crònica breu d'una presentació

fotografia: @CTransformadors a Twitter

Adjunto la fotografia que Casal de Barri Transformadors publica a Twitter @CTransformadors. És una imatge des de dins, testimoni de gentilesa: Gràcies per la perspectiva! Si presentar novetat editorial a  Barcelona és motiu de celebració, imagineu el plus quan ja flairem l’essència del 23 d’abril.

El divendres dia 8 Cornèlia Abril donava veu a les autores que hem participat en el llibre de relats Marques de trinxera. En l’àmbit de la comunicació escrita, la veu és un valor absolut. En aquesta línia, la Núria Farràs ens convidava a explicar les respectives trajectòries, a definir el procés creatiu de cadascuna; ens preguntava quins son els referents, els temes, els al·licients, i què ens estimula o què ens inspira en el moment d’escriure. Vam respondre per torns, a la Sala d’actes tota folrada de fusta clara.

 

Sovint, en els actes de presentació o tertúlies que fem, els assistents ens pregunten com es va formar el grup Cornèlia Abril i per què. El grup es va formar per una necessitat d’anar més enllà de l’escriptori, també més enllà de les xarxes socials, amb la legítima ambició de publicar relats en català. Divendres passat, en el torn de preguntes, un amic —precisament a qui hem d’agrair la referència del Casal de Barri Transformadors— ens va demanar què havíem après les unes de les altres en aquesta vivència d’escriure i publicar en grup. Jo vaig respondre: creativitat.


Escric la crònica sentint la música de Robin Secret.

Bona lectura!

                                                                                           Matilde Nuri Espona


diumenge, d’abril 10, 2022

Petita crònica d'una presentació

Divendres passat, dia 8 d'abril, com ja havíem anunciat a bastament, Cornèlia Abril va fer la presentació del seu quart llibre «Marques de trinxera», a la sala d'actes del Casal de Barri Transformadors de Barcelona.

La prèvia ens va fer passar els nervis propis dels esdeveniments que emocionen i que venen de gust. Sobretot,  a la Neus, única Cornèlia que actualment viu a Barcelona. Totes estàvem pendents que tot sortís bé, això està clar. Però la Neus encara més. Quan fas una festa a casa, és lògic que vulguis que tot vagi sobre rodes. 

I va sortir bé. No, em quedo curta: va sortir molt i molt bé.

Els familiars i amics de les Cornèlies hi eren presents, malgrat que el dia no era gaire propici, just el dia que començava l'operació sortida de la Setmana Santa. I tanmateix, tothom era allà. És en aquestes ocasions, i no solament quan passen coses greus, que les persones ens abracem simbòlicament (i física, si podem) i comprovem, una vegada més, com estimem els nostres i com els nostres ens estimen. 

La Sarai i la Georgina van cantar dues cançons, i ens en van regalar una tercera. Elles formen part del grup musical Robin Secret, que us animo a escoltar, perquè val la pena.



Cada Cornèlia va respondre a les preguntes proposades per la Núria, amb la qual cosa, crec que vam donar una visió bastant exacta del mosaic que ara mateix conforma Cornèlia Abril. 


Aquí us deixo un enllaç a la cançó que ens van regalar al final, un «bis» que forma part de la creació pròpia del grup. Escolteu-la i gaudiu-ne! Queda't amb mi.

Segurament, alguna alta Cornèlia també farà la crònica des del seu punt de vista. Jo només us he deixat una pinzellada de tot el conjunt d'emocions...

Montse Medalla, per Cornèlia Abril.

dijous, d’abril 07, 2022

Malson



Foto*: treta d'aquí

Malson

Plovia a bots i barrals. La senyora Càndida, amb compte, va posar el peu a l’andana i va obrir el paraigua, corrent per poder agafar l’autobús. 

Va  treure el tiquet  que duia en una butxaqueta  al forro de l’anorac i va  buscar un lloc, al més a prop possible a la porta de sortida. Era el penúltim seient a mà esquerra. Al darrer seient a mà dreta hi havia una dona, rabassuda, vermella de cara,  d’uns  seixanta anys, que semblava observar-la. 

Quan, en  arribar a la parada, la senyora Càndida va intentar baixar l’escaló que la conduïa a la plataforma, va sentir uns braços que l’agafaven amb força, i no se’n   podia desempallegar de cap manera. No es podia moure. Era com si la plataforma estigués tan abarrotada  com el metro a l’hora punta.  

La porta de sortida es va obrir, però ella no hi podia arribar. Només sentia els crits d’aquella dona  que li repetia que així no es baixava, com volent-la ajudar, com si ella fos una pobreta que no es podia valdre. Fins que, agafada al darrere dels  seients,  se’n va poder desfer i  arribar a la barra vertical,  al costat de  la porta. Va sortir sense girar-se.  Darrere seu, ningú més.  

Venia cansada. En arribar a casa i posar-se còmoda, va pensar que potser sí,  que d’ara  endavant hauria d’anar més amb compte i no ho va explicar a ningú.  Explicar-ho era reconèixer la seva debilitat i això no ho podia consentir. Fins ara no se n’havia estat de res. Anava i venia, família i entorn la tractaven igual que sempre, i ella ho celebrava. 

No va reaccionar fins que,  al  cap de quatre o cinc  dies, un llampec li va creuar l’enteniment. Sí, aquella dona la tenia clissada! Vés a saber si des del tren. La volia robar!!!  Com no se n’havia adonat! Llavors la senyora Càndida va pensar que no era tan dèbil com li havia volgut fer  creure.  No, si havia estat capaç de  vèncer, cos a cos, a una lladre de camins. No obstant això, la ferida ha quedat.  D’ara endavant, de dia o de nit, mirarà l’entorn amb altres ulls.


Maria Aladern, per Cornèlia Abril.


*La foto s'ha trobat a Google i s'especifica el lloc exacte d'on s'ha tret, així com que no se'n fa ús comercial, sinó que només serveix per il·lustrar el microrelat.