En sortir de
l’habitació, la llum espatarrant del sol deixat anar després de un munt de dies
segrestat, inunda el passadís llarg i estret que dona la volta a tota la
planta. Surto al carrer, després d’avisar a la noia de seguretat que tornaré a
entrar d’aquí a deu minuts, que la mare és a dalt, enganxada a una bossa que
conté exactament 287 ml de sang com una drogoaddicta a una dosi d’heroïna, i
que quan torni, m’ha de deixar passar.
Vaig a fumar. Vaig a
escampar la boira. Vaig a cridar en silenci al camp de margarides salvatges que
envolten l’hospital.
Dependents d’alguna
cosa, tots estem enganxats al vici de la vida. Per que ens costa tant
deixar-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada