Una llàgrima
Recordo quan vaig entrar a l’escola de teatre, amb empenta, amb il·lusió. M’hi trobava com a casa. No havia de fer cap esforç. Enfilada en el cavall blanc dels meus somnis, em veia una vida per davant dedicant-me al que a mi m’agradava. Tot anava com una seda fins al dia que se’ns va empassar aquella bèstia negra traient foc pels queixals.
Ningú sabia d’on havia sortit. Tothom tenia por. La gent no es movia de casa. Nosaltres tampoc. Tancats en el pis, esprement-nos el cervell i gastant el sofà, no trobàvem sortida per cap lloc. Ni el gat es veia en cor de miolar. Arrupit en un racó de l’escala, semblava que ens mirava amb por.
Fins que un dia me’n vaig recordar de la Maria-Elena, la companya que no hi va haver manera que se’n sortís. Es va haver de retirar mentre veia que a mi em queien els millors papers. Jo em considerava afortunada i, per descomptat, més llesta que ella. No m’ho ha perdonat mai! Ara, però, en vista de com han anat les coses, penso que no sé quina de les dues va ser la més llesta i la més afortunada. El seu triomf va ser casar-se amb en Josep Maria, l’amo de cinc hotels a la costa. No crec que n’estigués enamorada, però com diu aquell “De noche todos los gatos són pardos”. Tot és qüestió d’acostumar-s’hi. Jo fins ara sempre havia dit, a qui ho hagués volgut sentir, que abans d’entregar-me a una persona per diners, casada o sense casar, seria capaç de fer qualsevol treball.
I com que el dia té moltes hores per pensar i quan hi ha gana l’estómac fa mal, no se’m va ocórrer res més que demanar-li feina a la Maria Elena. Alguna cosa tindria per mi. Al cap i a la fi sóc una persona culta que me’n surto amb un parell d’idiomes i a una mala, tinc poques manies i un parell de braços per fer qualsevol feina.
Com el gladiador d’un circ romà que posa el peu damunt del vençut, així es va veure la que havia estat la meva amiga. Per fi havia arribat la seva hora! Em va citar a les nou del matí en un hotel que tenen arran de platja.
–La senyora no ha pogut venir –em va dir la governanta, i amb un somriure que potser era sincer, em va mostrar les eines de treball.
De sobte, em vaig trobar amb un fregall verd, arrebossat de Vim estirant una mà, la dreta, per poder arribar a dalt d’aquella paret de rajola del bany. Amb l’altra mà, m’eixugava una llàgrima.
