Caminava per la platja. Els meus peus nus rebien l'escalfor suau de la sorra que anava trepitjant amb estudiada i buscada lentitud. Per dues raons. Una, perquè tenia por de lesionar-me,si anava massa de pressa.I l'altra, perquè ja feia una estona que m'havia adonat que alguna cosa inquietant s'esdevenia unes passes darrere meu.
M'havia girat tres o quatre vegades, molt seguides, per fer una ullada. No havia vist res.
L'aire, transparent. El cel, d'un blau de pintura hiperrealista. El mar, com un full de paper de cel·lofana. Un pèl blanquinós. Aquell aspecte lletós em va fer pensar, així, com qui no vol la cosa, en les teories de la física més elemental, o en la teoria del color. Pensaments d'aquells breus, ràpids, que de la mateixa manera que entren a la ment, se'n van.
Vaig travessar la platja —uns tres-cents metres— que em servia, habitualment, per fer les meves caminades diàries, amb un neguit que no havia tingut mai abans. Un neguit que em feia girar-me cada deu o dotze passes. Vaig poder comprovar que darrere meu hi havia quelcom invisible que jo no podia veure, però hi era.
Vaig treure el mòbil de la butxaca del xandall i vaig obrir la tapa. Llavors va ser quan ho vaig veure: una de les icones de la pantalla s'encenia i apagava intermitentment, com si em volgués avisar d'alguna cosa. No era una trucada entrant, no era un missatge, no era un whatsapp, no era cap mena de marca coneguda!
Era una icona nova, que jo no havia vist mai...
Vaig començar a espantar-me!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paisatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paisatge. Mostrar tots els missatges
dijous, de juliol 18, 2019
dijous, de juliol 06, 2017
Llibertat - Montserrat Medalla
No us heu preguntat mai com seria volar?
La terra entre el cel i el mar, una senyera que ens recorda qui som.
Voleu un joier més ric?
La terra entre el cel i el mar, una senyera que ens recorda qui som.
Voleu un joier més ric?
És diumenge. Amb la grata companyia dels ocells que es passegen senyorialment per damunt dels nostres caps, gosem prendre-li al mar els fruits, que han deixat la seva petjada sobre la sorra. Per a nosaltres esdevé un tresor.
La contemplació de l'horitzó és una de les feines de l'home sobre la terra. És allà perquè hom pugui fer-se la il·lusió que algun dia hi arribarà.
dilluns, de febrer 08, 2016
Polsim de neu, polsim de paraules
Aquest matí, una de les ànimes de la Cornèlia ha pujat al Matagalls.
Silenci
Piuladissa d' ocells despistats que es pensen que ja arriba la primavera.
Serenor, per compensar el neguit intern, provocat per la situació d'un país que no sap on va.
Blancor amb clapes de fulles seques, disposades per ser trepitjades amb delit.
El mar al fons.
L'alegria de caminar al costat de qui estimes.
Aquesta ànima se sent contenta i cansada; cansada i contenta. I en pau.
Coll Pregon
El mar, al fons
Subscriure's a:
Missatges (Atom)