Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matilde Nuri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matilde Nuri. Mostrar tots els missatges

divendres, d’octubre 02, 2026

Salt endavant

El salt tècnic: dels relats a la novel·la de veïns


"L'evolució del grup demostra maduresa tècnica. Escriure relats independents sota un mateix llibre és un repte de coordinació, però el salt a la novel·la col·lectiva, centrada en una escala de veïns, és un repte d'orfebreria literària.

    En aquest projecte, les autores han de coordinar personatges i trames que s'entrellacen en una línia temporal comuna.

    El format d'escala de veïns els permet dur a terme allò que millor saben fer: observar la societat de prop, retratar la solitud urbana, posar de manifest les hipocresies diàries però, també, la solidaritat que neix entre desconeguts."


INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL









divendres, de setembre 04, 2026

La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.




Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.


                                                    

                                                        Matilde Nuri

divendres, de juny 05, 2026

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I NOSALTRES


Una mica per curiositat, una mica per voler saber com ens tracta la intel·ligència artificial, hem explorat el nom de Cornèlia Abril i el nom de les integrants del grup. Qui som? Què fem? D’on venim? 

Per fer-ho vàlid, anem a uns quants espais, i la conclusió és que la I.A. respon de manera sempre amable i processa en random, a l’atzar; fent cerques simultànies, obtenim resultats diferents. És divertit, però ens ha semblat no gaire fiable. A més també resulta graciosa quan ens demana disculpes i admet no haver fet una cerca prou acurada, però en la següent resposta el resultat encara és pitjor, més confús.

Per força hem de valorar els límits de la I.A.: On som, cap on anem i en quins embolics ens trobarem les persones si no ens decidim a legislar i posar ordre a l’àmbit de la I.A. 

Com a éssers humans, a nivell individual, entenem quina és la nostra contribució?


Aporto dos lectures recomanables: 

La encíclica del Papa Lleó XIV sobre la intel·ligència artificial i la dignitat humana, que es titula oficialment Magnifica Humanitas

El subtítol ho diu tot: SOBRE LA QUSTÒDIA DE LA PERSONA HUMANA EN EL TEMPS DE LA INTEL·LIGÊNCIA ARTIFICIAL.

 



J.I. Latorre, físic quàntic català:  Un nuevo contrato social.  Editorial Rosamerón




"Si no regulamos la IA, todos seremos infelices. Y vamos a perder tres cosas si no la usamos para el bien: nuestra habilidad de decidir, nuestra capacidad de organización y nuestro criterio propio." (J.I. Latorre)

divendres, d’abril 24, 2026

Sant Jordi'26

 

Un any més, a Catalunya, per sant Jordi ens regalem llibres i roses. La festa és un esclat d'alegria que omple els carrers de riuades de gent. Un fix. És una primavera que nosaltres, a Cornèlia Abril, vivim de maneres diverses com diverses som les integrants del grup. Hem comprat i hem venut llibres, també a títol personal. 

Hem regalat i ens han obsequiat amb llibres infantils i de roba, àlbums d'imatges fotogràfiques, novel·les, poesia, relat. Les parades plenes de novetats i de clàssics son una temptació. La il·lusió, més. 

Jo he rebut dos volums que m'han agradat de manera significativa.


     



Perquè Jordi Cabré escriu "amb una prosa viva, erudita i irònica" la biografia del Montseny a partir de la vivència pròpia, i a mi em retorna a la meva. I és un plaer.

Perquè la poesia i el cant de l'Olga Xirinacs és en tot cas i sempre una celebració. 

Ara llegir els llibres completarà la jornada; la lectura dona sentit a la intenció primera i última de la festa.


divendres, de març 27, 2026

12.- Sempre més


 

Les noies preparaven les comandes d'estiu. Encaraven la feina sense massa convicció, "I què farem...?". Mentrestant la carta del senyor Smith quedava al fons d'un calaix, oblidada, dormint alguna mena de son. Tot agafava una inèrcia nova deixant al descobert l'ordre natural de les coses. No hi ha dues realitats, per més que es vulgui fer-ho creure, i la carta ho demostra. És un escrit massa repolit, pensat en excés. No té el to íntim que definiria una relació de dues persones properes. 

La Vicky no en tenia cap mena de dubte: respon als impulsos de revenja i frustració d'un individu amb l'ego pujadet i en hores baixes, però que mai ho admetria. Les expressions de sensibilitat no son un tret característic de la personalitat d'en Jhonny. Ni quan era un nen ni després essent un adult. Més aviat al contrari. Per exemple, a la taula del despatx hi tenia una foto seva, es veia repenjat en el tronc d'un arbre. Posava estupend, de braços creuats, ben relaxat per a la camera, altiu, amb intenció de deixar clara una idea: amb el seu cos evitava la caiguda de l'arbre.

El senyor Smith no hi troba cap inconvenient en fer-se veure gegantí entre línies.: "desitjaria felicitar-te", "tan diferent de mi", "vaig acabar muntant l'empresa...", "acabo d'iniciar una relació", "m'acomiado de tu per sempre més", inhabilitant així la possibilitat real de que es demostrés la mentida. 

Com així va ser: res era cert. Tampoc el "sempre més" final. 

.

divendres, de febrer 20, 2026

7.- BUDI

 



7- S’havia familiaritzat amb el sobrenom de Woody perquè era així com la gent l’anomenava. En canvi, si parlaven d’un tal Joan Estruch i Dolcet gairebé ningú l’identificava amb la seva pesona. Tampoc ell mateix. Per això es va retolar el frontal del camió amb aquest nom: Budi. Tal qual. 

No sap res de cel·luloides ni de clarinets i molt menys d’actors de comèdia. Té berrugues negres a l’orella dreta, i llueix amb orgull tres dits groguejant molt fort a causa del tabac. Canta malament i esquitxa saliva quan parla. Per guanyar-se la vida es dedica a transportar noies d’aquí cap allà. Les enreda sempre que pot, però en els fons és una ànima de càntir.

̶ Com s’entén, això? Si és ànima de càntir no pot ser un enredaire!

És tan burro que es trepitja a cua. I com que fa la feina en camins de ronda, no li calen gaires refinaments. A més, les noies venen tan necessitades... “Sou com bestioles”, els diu ell a la cara, rient. Les busca de tant en tant després de descarregar el camió, quan se sent sol o si té ganes de companyia. Sempre n’hi ha alguna que s’hi posa bé. Llavors, es fa el pinxo.

Però amb tot, encara li és difícil de comprendre l’abast real de la Carmen o de la Vicky, dues dones massa estridents per un matat com ell.

divendres, de gener 16, 2026

2.- Smith-Pons-Francis

2.- Smith- Pons-Francis

Però ella no ha deixat mai de ser Miss Francis. Conserva el nom de soltera com una ensenya, amb orgull malgrat que ni un bri del seu talent enorme no hi hagi participat. Perquè si hi ha algun tret genuí és la marca de naixement. No trobaríem un projecte de creació que ho englobi tot, més enllà del néixer, oi? El disseny, contraposava l'Smith. L'home es va encaparrar a produir tasses de te asimètriques i va perdre el seny. Almenys a casa d'ella feien coixins, bolsos de viatge i vestits de dona brodats amb motius geomètrics. A la família Francis tothom sabia teixir bufandes i jerseis de llana amb sanefes geomètriques. I els venien bé de preu. Per això, quan ella va veure un barnús amb les ratlles blaves i blanques es va delir. Amb una mena de vanitat i d'esperit de enveja, tornava a la infantesa. I com aleshores la roba damunt del cos li era una proclama. Ella, la dona model. 

Barato, barato... A fer punyetes l'arquitectura conceptual de la forma. Se'n fot del pallús que un mal dia va renunciar a conviure amb ella perquè no tenia més corda i se li feia impossible involucrar-se en els bucles del jo, primer jo, després jo i sempre jo. Li era un cansament suportar la histèria barroera, sobretot quan ella començava a malparlar de tot i de tothom i s'expressava amb renecs i paraulotes. Primer l'Smith s'hi feia un tip de riure, però després no. No li feia gens de gràcia quan ella li recriminava la grisor de la blanca porcellana. Per més inventor que siguis d'una tetera amb traces de vaixell de vapor. 

Ella volia ser lleugera com el fum i enlairar-se amb els núvols. I ara amb en Pons, s'ha convertit de sobte en prestidigitadora de l'èter. I no necessita res de res per a triomfar. En té prou amb el cos i uns quants  draps per bastir el seu jo. No necessita ni la veu. Prefereix oblidar les amargures, i gaudir de la platja. Ara la té als seus peus, s'enfonsa a la sorra i deixa marcada l'empremta. Nota com els banyistes contemplen el seu caminar lent mentre li envegen el vaivé dels malucs. Sí, camina voluptuosa, quasi per força perquè avança esquivant l'etiqueta de polièster que, insidiosa, li enceta la pell finíssima de la cintura. Quina bajanada, el disseny! Què és l'arquitectura de la forma, si acaba incomodant? 

No, ella no s'hi deixaria mai ni la pell ni alguna cosa més greu. Que la mirin de reüll, tant se val. La qüestió és que, sense remei, se la mirin. I que no li vegin la marca roja a la pell. Aquesta és la victòria. Ah, sí. Victòria. Li van trobar un nom ben escaient: Vicky Francis.






Matilde Nuri- Cornèlia Abril

Continuarà...

divendres, de novembre 28, 2025

Propagar

   
    Tu què penses quan algú personifica els animals? Que és ridícul fabular fins l'extrem del diàleg, oi? Tant com quan algú pregunta què hi havia quan no hi havia res i acaba explicant el buit, els bacteris o els dinosaures.
    Mira, avui mateix li han preguntat a un home per què es posava barret. I a una noieta quantes vegades al mes acostuma a comprar flors. I a una familia de tres persones si va al cinema els diumenges a la tarda. I a una colla de jubilats com els agrada viatjar.
    Trobo que son preguntes que no venen d'enlloc i que tenen una destinació poc definida. Tot és propaganda. Perquè, en general, la gent fa el que pot i el que vol i com li ve més de cara. I perquè és molt difícil convencer d'alguna cosa a les persones que hi tenen el sou en joc.



divendres, de setembre 19, 2025

El peu és de noia




El peu és de noia, però la petjada no. Queda una marca que podria ser l'empremta d'un animal, potser d'un tigre, fins i tot d'un aligot. Ella no se'n sorprèn. Porta posats els auriculars i escolta la cançó Can the can, de Suzi Quatro. La percussió és forta, els anys 70 es lliurava una lluita potent. Ara la noia camina sense mullar-se més amunt dels turmells. Un home de mitjana edat espolsa la tovallola i es protegeix la pell amb un oli sedós que accelera el bronzejat. Hi ha poca gent a la platja, és dimecres a mitja tarda, segona quinzena de setembre. Dos gossos deslligats empaiten l'escuma de l'aigua, i amb cabrioles nervioses corren fins a les dunes. En una batussa juganera espanten una parella d'avis. La dona feia un sudoku, l'home llegia un llibre. Tant l'un com l'altra de seguida recriminen que els gossos no vagin lligats. L'amo diu: No patiu, no us faran res, son molt bons. Les papereres son buides, les dutxes funcionen amb normalitat.



                                                 Matilde Nuri Espona
                                              amb Cornèlia Abril

divendres, de juliol 11, 2025

Vacances d'estiu

Un home té la mirada capciosa. En l’altre home la pell de la cara és aspra. Un i altre mantenen un intercanvi de preguntes, sense massa interès. I tu, a què et dediques? Respon l’altre Faig de comissari durant la setmana i soc pregoner de la festa major del meu poble. Jo també, i vaig a totes les poblacions que sol·liciten la meva presència. Es miren mútuament buscant un senyal d’aprovació que no troben. Per passar l’estona, comenten que al capdavall tot es resumeix a parar la mà i esperar que algú te l’ompli. Ho diuen rient, desenfadats. Ara sí que han aconseguit un punt d’acord, i ho reblen amb No ens enganyem, qui més qui menys fa el que pot, oi? Així que no ens obliguem a més. Per cert, tu saps què hi fem aquí? No, no ho sé. Un dels dos s’equivoca venint aquí, si no els dos. O cap dels dos. I és una idea que potser els resulta divertida perquè s’enriolen. Tranquil, diu el que preguntava primer, no hi fa calor. I l’altre, llàstima perquè aviat farem vacances. 


 V A C A N C E S 

Bon estiu a tothom


divendres, de juny 06, 2025

Viatjar

 



Comença la temporada d'estiu. Al cap no hi té res més atractiu que dur a terme aquell viatge. Sí, un viatge en concret. Fa temps que se'l prepara. 

Ben acompanyada, amb un programa complet però no abassegador. Que son vacances! Ho sap de sobres, la resta de l'any pot anar de bòlit, a l'estiu no.

Anirem aquí, visitarem tal monument, no em voldria perdre allò, a peu, a cavall. Ens reservarem també alguns espais per no fer res en tot el dia. 

Per molt que sigui un esclat de bogeries turístiques, ara és moment de moure fitxa: contra els fanàtics, veure món. Però veure el món real.

                                                   

Matilde Nuri Espona
amb Cornélia Abril

divendres, de maig 02, 2025

Fiat Lux

Pedalo. És una bicicleta normal, ni urbana ni de muntanya, blava. L'espai, pla com el palmell de la mà. La mirada se'm perd en el confí d'un paisatge que propicia la reflexió i el repòs. Fa sol i un airet fresc em rebaixa l'escalfor a la cara.

Deixo anar les preguntes recurrrents que, amb insistència, em feien durant la jornada laboral. No calia buscar respostes perquè son preguntes trampa.

No hi ha res abans del principi, no hi havia res quan encara no hi havia alguna cosa. Sembla obvi, no cal rumiar-hi gaire. 

La incicativa de fer aquesta mena de preguntes, de qui és? del més simpatic i jovial? 

Callo i penso, precisament, ara: Fiat Lux.

 


   Matilde Nuri - Cornèlia Abril


 

divendres, de març 28, 2025

Orgnitzador de cables

 


Fa dies que dedico la curiositat a fotografiar nusos de cables a les parets del carrer. N'hi ha per tot arreu, i per això mateix he decidit fer-ne col·lecció. Ja en tinc uns quants i fan força goig, la veritat, tot i que son ostentosos i lletjos. I per què m'hi entretinc, doncs? Potser podria dir que dibuixen una determinada estética urbana, o que segons com formen figures geomètriques, però també que sempre fan nosa. No ho sé. A casa, que en tinc molts, de fils de televisó i cables d'Internet, m'he comprat una mena de capseta que em fa d'organitzador. I llestos. 






divendres, de gener 17, 2025

Del valor de la x

 

Quan érem menuts, al col·legi ens explicaven que l’essencial és entendre l’enunciat dels problemes. A efectes pràctics, que per trobar la solució, el gruix de la feina consistia en obtenir el valor de la x. Allò que, després, en tantes ocasions, i de les més diverses maneres, dúiem a terme a l’aula: sumar pomes i peres no és possible, aprendre a fer derivades i integrals és complex, els nombres irracionals ¿ben mirat, què son?

 


 

Si en aquell moment no ho vam aprendre del tot, ara, de grans, no ens queda més remei que el d’especular amb conjectures i supòsits. I, amb més d’una contradicció interna, hem d’encarar els problemes de la vida com qui desfà nusos de mariner, ignorant, potser, que un possible resultat, aquí sí, passa per eliminar la x de l’equació.

.

divendres, de novembre 08, 2024

La trucada 10

 

Sí, l’ha engegat a dida, però quan arriba a casa té un rau-rau. Se’n va directa al calaix, agafa la llibreta i comença a llegir amb la intenció de  recuperar les paraules que fa cinc anys ella mateixa hi va escriure. En aquell moment encara treballava, i la vida quotidiana no li donava per tenir hobbies o activitats de lleure. De fet, ho va redactar per recomanació de la doctora. 

A la primera pàgina troba: No m’agraden els xandalls de color verd-lila-negre. No m’agrada la ginebra. No m’agrada anar a dormir tard. No m’agrada una sorpresa desagradable. No m’agrada que em renyin.

A la pàgina següent: M’agradava sortir a caminar. M’agradava esforçar-me. M’agradava tocar la guitarra i també el piano. M’agradava el cava fred i la xocolata calenta. M’agradava veure com plou. M’agradava viure al dia.

A la tercera pàgina hi diu: M’agradarà ballar. M’agradarà aprendre a cosir i fer patchwork. M’agradarà estudiar anglès. M’agradarà l’òpera. M’agradarà fer les coses a poc a poquet.

En acabat, somriu. Amb calma, fa el gest de retornar la llibreta al calaix. Però abans rumia un instant, i rectifica. Obre de nou la llibreta i anota: No m’agrada la pastadeflora dels nassos. 

Un cop alliberada de l’obligació de comprar-ne al supermercat, pensa: em convé riure. I remata amb l’anotació: M’agradarà fer un taller de risoteràpia.

divendres, de setembre 13, 2024

LA TRUCADA - 2

 

S’haurà equivocat. És el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar. Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll. Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.

—L’encarregat de magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat corpulent, si no sé qui és.

—T’ha dit encarregat del supermercat. No del magatzem.

—I tu com ho saps?

—Perquè jo no soc sord. He sentit la conversa.

L’altre dia la Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que trobava repetides aquí i allà.

 —Fes-me pensar demà que he de comprar floripàssim.

—D’acord. Apa, dorm.

—Bona nit i tapat.

 L’endemà, el primer que fa la Paquita després d’esmorzar és una trucada.

 —Escolta'm, Carolina, aquella herba que tu et prens, la passavetes, on la compres?

—Passiflora, es diu passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho consultis amb el teu metge.

 

divendres, de juny 14, 2024

Com una buguenvíl·lia

Diu el Diccionari de la LLengua Catalana, dE, que la buguenvíl·lia és una planta llenyosa, (...) de fulles sempre verdes, ovades, i de flors petites, llargament tubuloses. 



Tenim la feina feta. Ara ens toca esperar.



divendres, d’abril 26, 2024

MATILDE NURI ESPONA - fragment

UN QUART DE SIS - fragment

Qui sap si m’alça la veu per rebaixar-se l’angoixa. Que m’ha fet mal, ho sap ell i ho sé jo. I encara m’escridassa? No deixa de ser un forçut acoquinat que a mi em veu com una nyicris contreta. Però igualment li sabria etzibar quatre alirets a un pam de la cara dura que gasta.

No ho faré. Em sé contenir. Quan un impresentable se m’acosta, miro cap a un altre cantó. Si pretén fer-me desaparèixer, puc aparençar la més absoluta indiferència. Si de debò em convé, no m’adono de res. No obstant, mai em retiro de franc sense abans haver tret l’entrellat d’una pugna.

—Perdoni, no l’he trobada, la porta. On diu que he d’anar?




                                    BIOGRAFIA BREU

Sóc Òptica-optometrista per la Universitat Politècnica de Terrassa. Penso que escriure és un privilegi.

He publicat quatre àlbums il·lustrats infantils amb Weby i amb Picuà, la novel·la Rojo Flamingo, tres llibres de poesia: Cordes, A tall d’aigua i Un botó per cada trau. Amb l’editorial BoD he editat en format paper els llibres de poesia Quídam, l’innominable i La transformació de la clau.

En preparació, projectes en prosa i un de poesia.

Pertanyo al grup literari Cornèlia Abril, que és una vivència en el context literari. En el llibre cinquè, Ens ve de gust, col·laboro amb el relat Un quart de sis.

divendres, de febrer 16, 2024

Era carnaval



                             
 

                     Era carnaval i van decidir treure a passejar la rua de les vergonyes.

                     Un se les tapava. L'altre, sense pudor, les mostrava.

 I, mútuament, es deien:

-Vostè no va despullat.

                  

                        Matilde Nuri
                          Cornèlia Abril

 

divendres, de gener 12, 2024

Jocs, joguets i joguines




Tenien uns quants jocs de sobretaula. Si eren macabres, millor. Al final de cada partida feien recompte de punts. Quan trobaven més caps que barrets, no rectificaven. L'equívoc amb el número de baixes els produïa calfreds d'angoixa, però era l'excusa perfecta per continuar: "tornem-hi", deien. Es passaven les hores mortes removent el flamant misteri escrit per la vida mateixa. No distingien què era el joc, què era el joguet i què era la joguina. Amb la mateixa lleugeresa ignoraven qui, de debò, a la feina de cada dia salva vides a punt de morir.