S’haurà equivocat. És
el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar.
Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li
a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la
telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll.
Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les
tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.
—L’encarregat de
magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat
corpulent, si no sé qui és.
—T’ha dit encarregat
del supermercat. No del magatzem.
—I tu com ho saps?
—Perquè jo no soc
sord. He sentit la conversa.
L’altre dia la
Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia
programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui
volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es
pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al
Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No
què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et
sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan
el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré
en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré
en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que
trobava repetides aquí i allà.
—Fes-me pensar demà
que he de comprar floripàssim.
—D’acord. Apa, dorm.
—Bona nit i tapat.
L’endemà, el primer
que fa la Paquita després d’esmorzar és una trucada.
—Escolta'm, Carolina, aquella herba que tu et prens, la passavetes, on la compres?
—Passiflora, es diu
passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho
consultis amb el teu metge.
