divendres, de juny 26, 2020

INFERN?

INFERN?

Ja fa dies que tornem a sortir al carrer. La dona que pidolava, ha desaparegut, com si se l’hagués empassat la terra. 
L’home del balcó del davant, ja no surt, assedegat d’una mica d’aire. Ara ja no li cal. 

Però a l’autobús ja no veig les mateixes cares que abans. D’una manera estúpida, ens fan tornar a les feines, però als transports públics, fins fa ben poc, hi havíem d’anar d’un en un, als seients. I amb la mascareta. 
Res no serà mai més igual.

La Carme i jo ho hem deixat. Dos mesos i mig de clausura ens ha fet decidir: no ens estimem prou. O potser sí, però necessitem moure’ns, no viure enllaunades l’una al costat de l’altra i per sempre. Les coses, sovint, semblen altres coses. Però un dia, la veritat surt a la llum. Quan ha tornat això que en diuen nova normalitat, que és un contrasentit, no hem sabut què dir-nos més. Valia més deixar-ho ara, abans que es podrís el nostre amor. I així, potser algun dia, amb el temps...

A més, em va passar allò del gegant... perquè aquell home era un gegant! O potser era la seva ombra? O la meva imaginació? O el fet del desencant amb la Carme, que jo necessitava un punt de tendresa, com la que vaig sentir en veure aquella colla de jubilats jugant a la petanca? I els geranis que creixen al meu jardí del balcó, fruit d’un desig momentani i espontani... Ai! Aquelles espurnes vermelles són prometedores... me’l tornaré a trobar?

Només sé que tot ha canviat i que res no torna a ser normal. I que aquest maleït virus ha trencat mil històries i n’ha fet sorgir mil més.

L’única nosa, ara per ara, són els turistes que van tornant, com aquells ocellots de la pel·lícula, i ho van envaint tot una altra vegada. Com abans, però emmascarats.

Aviat deixarem de veure aus que es pensen que han tornat al paradís, peixos als que els semblava que podien passejar-se per la voreta de l’aigua sense que els agredissin, senglars afamats de contacte humà, que mai no podrem deixar viure a casa amb els nostres gossos i gats... 

Aviat tornarem a l’infern, ho veig a venir!

divendres, de juny 19, 2020

UNA NIT DE PRIMAVERA


UNA NIT DE PRIMAVERA

            Era en plena pandèmia. Acabava el meu  torn a l’hospital i frissava per anar-me’n cap a casa. Havien estat unes hores terribles. Aquella nit El Covid 19 havia fet estralls.  I per  acabar-ho d’adobar, a la sortida plovia a bots i barrals.  Cansada i encongida baixava per aquell carrer de balcons florits que tot just la lluna deixava entreveure. Jo pensava  que com hi podia haver tant de color quan nosaltres estàvem tan tristos? 
            Les ombres agafaven  mil formes i el silenci només era interromput per la pluja.  Més enllà  sentia  el soroll d’unes passes. 
            El vaig veure venir de cara avançant per la mateixa vorera. Era una figura extremadament alta.  Les cames no em portaven i tampoc tenia valor per fer-me enrere. No podia fer res. Si apressava el pas encara ens trobaríem abans.
            La distància era cada vegada  més curta i la figura s’anava fent més gran.
            Tot d’una, quan estava gairebé a la meva alçada va aixecar el braç i el va deixar caure  amb una estrebada  al mateix temps que se m’atansava...
            Paralitzada, sense respiració, vaig tancar els ulls...
            El gegant havia estirat un tros de planta enfiladissa que penjava d’un balcó i me la va oferir, gairebé, tímidament. No sé si li vaig poder somriure.
            L`he plantat al meu jardí. Son geranis de color de rosa amb espurnes vermelles. Cada vegada que el miro em commou l’únic record agradable d’aquells dies en que el món es va aturar. 

divendres, de juny 12, 2020

ZONA DE CONFORT



ZONA DE CONFORT



En Bavi s’ho ha rumiat abans de tornar a les  rutines de jubilat. Home meticulós amb horaris  invariables, i de sobte, tot canvia. «Au queda’t a casa, no et moguis durant tres mesos ni per anar a comprar». 
La suma d’hipertensió i edat  fa que sigui persona de risc, com la seva dona Joana, que li van diagnosticar un càncer de pit i ja ha finalitzat el tractament.
Els seus fills, un cop per setmana deixen al replà de l’escala el que necessiten. 
Gaudia de la natura i del  carrer des que va deixar de treballar, i en canvi ara no surt del seu habitacle. 
No es queixa de la nova situació perquè té bona jubilació. No com d’altres, que no els entra ni un euro a la seva llar. Ell creu que és un privilegiat.
I de tant d’estar enclaustrat, es pensava que li faltaria l’aire, que tindria atacs de claustrofòbia i que acabaria en una suma tristesa i ves per on, ara s’adona que a casa s’hi està molt bé i s’hi vol quedar.
Ja té les noves rutines. Al matí, la tauleta per llegir quelcom i més tard es distreu amb l’hort urbà que li van regalar els fills en el 70è aniversari, durant l’aïllament; ha conreat tomàquets xerris, maduixes i enciams. Un nou hàbit de la vida de retirat. 
Amb la Joana no té conflictes. Cadascú a la seva i al vespre veuen alguna sèrie junts, ara que està de moda.
I quan la seva existència torna a ser ordenada, el proveeix de pau interior i no vol sortir del niu. No s’ho haguera cregut mai. El que li fa por ara no és encomanar-se de l’epidèmia. El neguiteja tornar a la vida real, sortir de la zona de confort, per això ha trigat tant a decidir-se a anar a jugar a la petanca amb els seus vells amics pensionistes.

dijous, de juny 04, 2020

EL PADRÍ


EL PADRÍ

I és ara quan ell, a l’altra banda del carrer, a la mateixa alçada, clissa la dona. Que potser vol alguna cosa? Ella no el reconeix. Qui és? El revisor? Un bidell? Porta gorra i una ronyonera penjada al cenyidor. Amb la mà li fa un senyal. Que ens coneixem? Rumia, no arriba a concloure res. Té un ull a la funerala, blau violat, com si algú li hagués fet mal amb un cop de puny. De què li sona? De res. L’home gira cua i se’n va amb aquells jubilats que cada dia juguen a la petanca. Els pensionistes arriben després de fer un bon esmorzar. Cadascun d’ells porta a la mà, de manera ben visible, un parell de boles grosses.

El padrí de més edat, Bavi li diuen, duu també la bola petita necessària  per començar a tirar. Un altre, a qui anomenen Nin, s’entrebanca sempre amb els cordons de les sabates. I un tercer homenot, conegut com el Conco, porta esparracats els baixos dels pantalons perquè s’ha aprimat i li cauen i se’ls trepitja.

Bavi, Nin i Conco fan un cercle de quasi parentela, la cosa nostra en diuen ells, si bé no son de família ni han viscut mai sota un mateix sostre. 

Va, Nin, tira. Tira. Ara em toca a mi. Tira, el Bavi. Falla. Estem fluixos avui. Renega, el Conco. Au, va, tira. Tira. Ara jo. Ara tu. Falla. Ja et dic jo que estem tous. Renega, el Conco. Va, tira. Tira.  Falla. Que no has dormit prou o què? Renega, el Conco, com hi ha món. I així fins a migdia quan els padrins que ocupen la zona ombrívola del parc, amb domini propi en els bancs, comencen a pensar en el dinar.

També arriben al parc gossos esmaperduts sense casa on jaure. En alguns arbres destaquen, pel color, ocells mig exòtics d’un verd cridaner. L’home de la gorra i la ronyonera no sap si ha de fer compliments. Com si prengués mesures, observa de lluny. S’han reconegut, n’està segur. Però la dona se’l mira perquè se sent interpel·lada. Qui és? Es posa bé la mascareta i pensa en la feinada que té a l’agència. Avui ha de lliurar tres informes i encara no sap com podrà desdoblar-se per reemplaçar la companya que ha demanat la  baixa temporal.