La noia surt de casa a correcuita perquè arriba tard a la feina. Això de llevar-se aviat no està fet per a ella. El seu cap li ha comentat vàries vegades que de cinc dies a la setmana, no en pot arribar quatre fora de temps. «Si continues així, t’haurem d’acomiadar», li ha dit.
Ella té el costum de despertar-se amb Viva la vida, de Coldplay. Creu que és una bona cançó per posar els peus a terra i emprendre el dia amb energia. Però el seu inconscient la traeix, i quan comença a sonar la música a tres quarts de set, li fa alçar el braç per apagar l’alarma del mòbil i continuar dormint. Tot d’una es desvetlla, esparverada, a tres quarts de quinze, i ja no hi és a temps.
El seu avi, amoïnat per si la despatxen, li ha donat un vell despertador que li havia comprat el seu pare quan ell tenia catorze anys.
Quan hagis de matinar i ser puntual—li ha dit— has de donar corda al rellotge i ficar-lo a dins d’una olla, ben lluny del teu abast. T’obligarà a saltar del llit per silenciar el so trepidant que s’aconsegueix . Ella, que l’únic estri que coneix per saber l’hora és el seu Iphone fent les funcions de rellotge, ordinador, càmera de fotografiar, ràdio, televisió... mira a l’avi, incrèdula, i pensa: «Quin trasto vell m’has donat, avi»
L’endemà al matí sona el despertador i la noia obre els ulls esverada, pensant que alguna cosa succeeix a casa seva. I el que passa és que ja no arribarà tard a la feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada