La pija
Va néixer en una casa rica.
«No entenc per què us enfadeu amb mi», es defensa, quan els amics li retreuen qualsevol mostra d’ostentació que per a ella és totalment normal, perquè obeeix a la seva condició, a la seva nissaga, però que per a ells resulta ofensiu. Per exemple, no entén que, dimecres passat, a la reunió de feina, tothom, sense distinció de gènere, li va recriminar amb la mirada aquella bonica bossa de marca, que duia amb naturalitat, com si fos un objecte comprat al mercat, però que ella havia tret de l’armari, sense fixar-se en el logo. La bossa era a l’armari, com totes les altres coses, i punt.
—Què passa, què he fet?— va preguntar, amb certa inseguretat, endevinant la censura de totes les mirades, fixes en un accessori que, per a ella, era només això: un accessori. Ningú no va respondre. Tothom va tornar als seus papers, a les seves carteres d’executiu, als seus ordinadors portàtils... Van dissimular, però ella es va sentir malament. Al cap i a la fi, tothom tenia un iphone, no? O una bossa com la seva, comprada als manters de dos carrers més avall...
En situacions d’aquesta mena, la noia rica no sap mai què ha de fer, què ha de dir. Tampoc no sap quin és l’error, perquè ningú no li ha explicat mai. Potser haurà de canviar d’amics…
imatge de google
Montse Medalla, per Cornèlia Abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada