divendres, de juny 24, 2022

L'ADREÇA


La senyora Braulia s’enfilava per les parets. No entenia com un fill, tan guapo i tan eixerit, es podia deixar enganyar per qualsevol pelandusca! Això no seria tan greu, pensava, si al final no fos ella qui n’acabava pagant les conseqüències. Va haver de ser ella. a qui li va tocar criar al net, quan la dona el va deixar.

I no en va tenir prou amb una vegada, no! Un bon dia es va presentar amb una noia peruana, separada, amb dues nenes i, a sobre, prenyada! Si almenys no s’hi hagués casat! Que no es pensés –li digué al seu fill­­­­– que li criaria una altra criatura que ves a saber si era seva!

I tan que era seva, era el fruit del seu amor amb en Joaquin. La Fiorela estava desesperada. No s’hauria pensat mai que el seu marit, a qui ella es va unir amb tota la bona fe, hagués estat tan dominat per la mare. Ara, es trobava sola, no podia tornar al seu país i aquí, veia que no se’n sortiria. Havia de buscar feina com fos, però com ho faria amb una criatura acabada de néixer?

Al final, potser la sogra no era tan dolenta, pensava la Fiorela, quan un bon dia li va dir que no patís, que ella l’ajudaria. Així que, un matí es va presentar a casa amb un sobre i una adreça. En el sobre hi havia diners i l’adreça era d’un lloc, discret, on s’ocuparien del seu problema.

1 comentari:

Eva ha dit...

L'instint de mare acaba superant a la persona, a l'èsser humà. A les mares, a vegades, ens surt la llopa que portem a dins, sobretot si el fill és mascle.
Bon micro Maria.