La seva bellesa em desmarca.
Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...
Mantis religiosa
Silvia Armangué, 27/07/17
3 comentaris:
Astúcia i crueltat per mantenir la vida.
La menta és més saborosa si la princesa s'hi passeja i hi deixa part de la seva verda substància, regal per als cuiners de plats sublims.
Sí, Olga, és com dius. Des que hi ha vida: sobrevius, o ets plat d'altres sobrevivents. Només a l'espai llunyá, on no hi ha so ni aire, hi deu haver la pau..però aquí al planeta, només hi ha una llei: viure, o morir. Petons, estimada.
És un animalet preciós! i el mascle, pel que veig, "tonto" no és!
Mai no m'hauria imaginat com m'arribaria a estimar tota classe d'animalons!
Publica un comentari a l'entrada