La dama blava

Soc vella i antiga. Tant, que ningú se’n recorda del temps que fa que vaig néixer. Soc seductora, temperamental, intuïtiva i una preciositat tant si estic en calma com si se m’emporten els dimonis. M’han volgut col·locar uns quants marits, amants i nuvis, però estic soltera i sense compromís. No obstant, soc mare d’un nombre infinit de fills i filles que neixen i moren deixant el seu alè entre els meus braços. Des de les entranyes de la germana terra, m’arriben tots els camins líquids que viatgen amb un únic propòsit; abocar-se’m i diluir-se entre els meus fluids. 

Soc immensa. Tant, que els homes es perden entre les meves línies blaves si són massa agosarats. Estimo les veles que em suren, empeses per qualsevol dels pretendents que em volen fer l’amor. Ric quan els rems dels que em passegen em fan pessigolles. Observo les roques esculpides per un temps gandul, que mai acaba la seva feina i entro sense permís en les seves entranyes ombrejades. Llepo platges inacabables, blanques o negres, platges de còdols o de sorra fina, platges de neu i de fum, platges menudes...

Soc profunda. Tant, que ni jo mateixa sé on s’acaba la meva alçada. Potser és infinita i per això puc sorprendre’m, encara, de trobar vides que em són desconegudes. Si que sé on comença: allà on la germana lluna s’emmiralla cada nit abans de sortir de festa. Aleshores soc negra, però puc ser verda quan estic de bon humor, grisa si estic enfurismada, taronja quan la tarda se’n va, de plata quan vull anar mudada...Però quan més m’agrado és quan em vesteixo de blau.

Eva Ariza, per Cornèlia Abril