Ha trobat un quadern de cobertes vermelles, imitació de pell, amb un petit forrellat, que ha obert amb un clip. Santíssima innocència, quan pensava que allò era impenetrable! Era en una vella capsa, rònega i empolsegada. El diari de quan tenia quinze anys.
Inicia una cerimònia: es prepara un te, encén una espelma blanca, que fa olor de vainilla. Erik Satié desgranarà les seves gymnopèdies per ella sola, en aquest petit homenatge que es pensa regalar. S’asseu a la butaca més còmoda que hi ha al seu apartament i comença a llegir.
Durant un parell d’hores, li passa aquella part de l'adolescència per davant, colpejant-la. Se sent alhora commoguda i divertida. S’esfereeix amb les faltes d’ortografia i les maldestres expressions. Fins i tot li sembla que, quan els seus propis fills van passar per aquella edat, no va ser prou capaç de comprendre’ls. Però no se’n sent culpable. La vida és així.
Vivim, sentim, aprenem, oblidem, rememorem i, potser també som capaços de perdonar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada