La capsa de contes
Imatge de Google
Feia dues dècades que
escrivia un llibre de relats. Just avui, es compleix l’aniversari del dia que
va començar. Va ser un vespre de finals de maig. La seva filla preadolescent li
acabava de dir que ja no volia que li expliqués contes inventats, i ell, capcot
i decebut, va sortir de la cambra eixugant-se una llàgrima. Aquella mateixa
nit, amb el llapis i al bloc de notes on apuntaven cada dia els encàrrecs i les
tasques pendents, va escriure el conte que no li havia pogut explicar a la
filla. Set mil relats després, vol fer-li un regal al seu nét. A la mateixa capsa,
on els ha anat desant a mesura que els acabava, ha deixat caure el conte que va
escriure anit. El darrer. Ha lligat la capsa amb el cordill groc de seda, que
la seva dona feia servir per nuar-se el cabell llarguíssim i més brillant de
l’habitual, quan estava embarassada de la filla. Just avui, és la filla la que
és a l’hospital a punt de ser mare. Quan
tornin a casa, tindrà un munt d’històries preparades per llegir al seu petit,
fins que ell, en una roda indeturable, digui a la seva mare, que ja no vol
escoltar més contes inventats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada