dimecres, 17 de març de 2021

La loteria

La lotería

            –No siguis malcreienta  –li deia la mare. No t’asseguis al terra  que t’embrutiràs  –li repetia  tothora.   

–I, sobretot no diguis mentides!  Recordava  l’àvia quan, darrere la finestra, cap al tard,  li explicava el conte d’en “Pere i el llop”. 

Ja de petita, la Sàlvia era  una nena apocada que no gosava desobeir.   S’havia acostumat a fer sempre el que li manaven  les persones grans, tot i que tenia  certa dosi de picardia, amagada qui sap a on.   No mentia,  però canviava les coses. Deia el que li interessava  i dissimulava el que no li convenia que se sabés. O sigui que, enganyava sense dir mentides. 

–Ens ha tocat  la loteria! –va dir a les amigues.

Se la van mirar amb un xic de respecte. Aquell any no havia tocat a ningú del poble. 

Tothom volia saber, però  ella es feia l’interessant. 

–Ja l’has cobrat? –li preguntaven.

–Quan un no vol donar explicacions és perquè alguna cosa amaga –deuen tenir por que els  demanem diners –afirmava  la més agosarada. Per mi que se’ls confitin!  

–Amb això no es poden fer bromes,  insistia  l’altra –N’hi ha  que,  per menys, els han segrestat. 

–Tu a callar! L’advertia  la  mare. Ningú n’ha de fer res  de si hem guanyat milions o si només ens han tornat els diners. Ens ha tocat i prou! Ella tenia la boca tancada.  Sempre se l’havien mirat com a  una pobreta i per això, ara, el fet de sentir-se envejada ja li  anava bé.

Amb el temps la gent es va cansar de preguntar-li,  però, com passa en els pobles li va  quedar el motiu. 

–Mireu! Aquí ve la de  la loteria. 

No se li veia a sobre, ni a casa seva. Sempre duia la mateixa roba i a les parets,  només  una emblanquinada per rentar-los la cara de tant en tant.  La seva vida era la d’abans.  Una vida diferent  de les altres noies.  Assistien, amb la mare, a  missa els diumenges, i a la tarda anaven al cine.  

Els dies de cada dia treballava a la fàbrica. I va ser en aquella fàbrica on va conèixer en Felip.  Era de la colla dels que havien vingut del sud i buscaven un lloc per estar-se.  I preguntant per aquí i preguntant per allà, el van guiar cap a “La de la loteria”  –li van dir.  

El noi, aviat s`hi va arrepapar. La mare i la filla en lloc de fer dinar per dos en feien per tres. Li canviaven els llençols,  li rentaven la roba i li  planxaven la ratlla dels pantalons

A  mesura  que passava el temps,  el noi se sentia cada vegada més a gust i també més lligat.  –En quin lloc estaria tan ben cuidat? –especulava.  La noia no era lletja, li reia les gracietes i, pel que havia sentit dir, tenien diners.  S’havien trobat  dues persones, mediocres, elles,    sense  gaires aspiracions. Així que  tant una com l’altre i, sobretot la mare,   van considerar que podrien fer  un bon casament.

A la  Sàlvia,  d’alguna manera,  li havia tocat la loteria!   

 

MARIA ALADERN

per Cornèlia Abril



 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada