divendres, d’octubre 09, 2020

Letizia

 Letizia

Ahir, arrambadets al sofà, anava tot rodat, fins que em va explicar que li havien ofert una feina per fer de Letizia. No al teatre, en una paròdia musical, ni a la tele, al programa de sàtira política. No: havia de ser la doble de la reina en actes públics i oficials.

Me la vaig mirar, divertit; la meva mà buscant un contacte innocent amb la seva. Havia fixat els ulls en aquelles esferes blaves com dues flamarades de gas, i ara era el torn del meu somriure, el millor que tinc. Les dents blanques i alineades, les que són naturals, sempre obren portes i cames. Vaig riure, però ella s'ho va prendre molt malament.

Tros d'imbècil, que t'ho dic en sèrio, que la reina està cagada amb els independentistes i els podemitas, i creu que la volen matar. I ara, amb la Covid, no surt de casa, ni ella ni les nenes. Que això ve de molt amunt, a Sarsuela ja tenen un doble del rei, segur, però a mi això no m'ho han dit. Moncloa n'està al cas; tot plegat és una conxorxa. Però si soc clavada a ella, que no ho veus? Dues gotes d'aigua! Jo m'ho he vist a venir i he dit que no. Si sé massa coses, no tindré altre remei que acceptar perquè, en cas contrari, em mataran ells a mi!

Em va escopir tot això com una actriu inflamada durant un monòleg gloriós. La Teia, aclofada a la butaca d'orelles, assentia amb el cap mentre feia mitja, com sempre. Abans la trobava guapa, però ara sembla la iaia de tots. Quan li vaig llogar l'habitació, deu fer poc més d'un any, vaig aprofitar una distracció seva al llindar de la porta per segellar el nostre acord amb un petó. Tenia els llavis mig oberts, i vaig ficar-hi la llengua.

—Suposo que em vols deixar clar que no ets gai —va dir ella, amb un fals aïrament.

Jo somreia, juganer:

—L'única cosa clara és que soc actor...

—Bé, sí —va respondre, amb indiferència—: en aquesta casa, de comèdia, en sabem fer tots.