FE
Viu a pagès. Ho va decidir quan, al cap de nou anys de casada, el seu home la va deixar per una altra. Ja tenien dues criatures i parlaven de tenir-ne una altra. Malaguanyats tots els pensaments. Malaguanyada vida, tota la que va dur al seu costat. Tantes hores d’amor, tirades per la borda, perquè “l’altra” tenia cinc anys i vint quilos menys al damunt. Merda de vida, merda de tot.
Es van divorciar i ella va agafar una casa de lloguer en un poble de muntanya, s’emportà les nenes i les matriculà a l’escola del poble. Més endavant, com que les coses no li anaven malament — segurament és de les persones que més aviat va teletreballar— es va decidir: va comprar una ruïna de casa de pagès, per molt pocs diners, en aquell moment. Encara no havia arribat la crisi. Es va deixar tots els estalvis en posar-la a punt i fer-ne una casa de colònies mitjana, que llogava a les escoles. Contractà una cuinera, una dona del poble que en va estar encantada, i una dona que l’ajudava amb les feines de la casa, de les quals, fins aleshores s’ocupava ella mateixa. Entre totes tres, ho van tirar endavant i un bon dia, es van associar.
Les dues nenes creixien la mar de bé, veient son pare quan tocava, i fins i tot van arribar a una bona relació d’ex parella. Els anys es van quedar, però els quilos, amb tanta feina, van desaparèixer com per art de màgia.
Començava a veure’s una mica les orelles, a recuperar part del que havia invertit, començava a respirar una mica d’aire, quan arribà la crisi. A la crisi, seguí una altra crisi. Va descobrir com el poble podia ser enganyat de totes les maneres possibles i llavors, va perdre la fe en gairebé tot. Excepte en ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada