dijous, 1 de juliol de 2021

UN REGAL PER A CORNÈLIA ABRIL!

Vaig conèixer la Núria Niubó Cabau, amant de l'escriptura, com nosaltres. 

Al cap dels anys, retrobada a través de les xarxes socials, la Núria ens regala un relat. 

Moltes gràcies, Nuria. Visca l'escriptura!



"Niño con una granada de juguete en la mano”

Foto de Diane Arbus



UNA GRANADA DE JOGUINA

 

Per què no em deixen jugar? Es pregunta en Pol.

Aquesta tarda ha vingut al parc amb una granada de mà de joguina. Li ha regalat el seu oncle, que ha tornat de França després de sis anys.  En Marcus és el germà gran del pare, el Pol no el recordava,  ell era massa petit quan l’oncle va marxar. Coses de la guerra, li ha dit el pare.

És gran el parc, a mitja tarda és ple de nens que juguen en grupets, mares amb criatures petites i gent gran asseguda als bancs, entomant la darrera escalfor del sol; uns llegeixen el diari, altres fan conversa i alguns estan sols, badant i passant l'estona.
En Pol és com aquests vells, és un nen vell, sempre està sol.
Els pares el fan anar a jugar al Parc, ell sempre obeeix. I allí està, com cada tarda.

Se'ls mira de lluny. Al fons, prop d'un petit boscam, hi ha la colla que ja coneix. Li sembla que hi ha més nens que ahir; alguns són més grans que ell, el més petit, aquell que sempre el saluda amb la mà, també hi és.

Amb les mans a les butxaques, està com cada tarda, sota l'ombra de l'arbre, el seu arbre, allí palplantat.  Ell voldria atansar-se a la colla de nens, però no pot, és talment com si estigués arrelat a terra, com un esquifit arbre que ni creix ni meix.

I ho sap, tornaran a venir, faran corrues al seu voltant, riuran, li diran com sempre... Boca torta, boca torta, boca tooorta!  Tots cridant i rient, rodolaran i rodolaran, abraonant-se-li i fent crits com els indis; tots, menys el més petit, el que és com ell, però més grassonet, amb cabells enrullats i ulls molt sortits, que sempre es queda més enrera i se'l mira molt fixament, saludant-lo tímidament amb la mà.

Ja l'han vist. Ei, nois, mireu, el Boca torta ja és aquí! Crida el més gran. Va, deixeu-lo, diu el petit. Què potser li tens por? Què no ho veus que ni es mou, ni parla!
El gran agafa d'una estrebada al petit i tots corren cap a en Pol per fer-li la cruel burlesca.

Però avui en Pol els espera content, té una sorpresa a la butxaca, així i tot, en veure'ls venir s'inquieta. Sap que la paràlisi facial lateral que té des que va néixer li permet fer una rialla, però s'hi ha d'esforçar, la mare li ha ensenyat que, si tiba la galta dreta, pot fer una rialla ben maca; i ho fa, s'hi esforça molt, està convençut que riu.
Ja els té molt a prop. Està tan emocionat que ni s'adona del que li diuen.

Ei, tu! boca torta! ara ets Boca grossaa?, l'escridassa el de cabells rossos; les riotes i les voltes avui són diferents, es diverteixen esbojarrats, udolant com llops i cantant... Boca torta, boca grossa, boca torta, boca groossa!!!

 

Tot d'una, sobtadament, en Pol, molt orgullós, es treu les mans de les butxaques, en l'esquerra duu, aguantant l'espoleta amb el dit gros,  la granada de joguina que li ha regalat l'oncle Marcus, amb aquella forçada rialla, els hi ensenya la seva valuosa arma fictícia que ell creu perfecta. 

Està allí, quiet com sempre, però avui espera que parin de fer-li la burla, perquè té una cosa important. Ara, n'està segur, el deixaran jugar, té una granada que sembla de veritat, ells mai n'han tingut cap, només tenen escopetes de fusta.
L'instant de glòria és curt...

El més gran, aterrit, estira al petit i xiscla... nois! Marxem! Està sonat! Té una granada!
Que és de joguina! Crida en Pol, que és de joguina!!!
El petit grassonet  se solta de la mà i s'atura. 

Què fas?  Li diu el gran. Va corre que el Boca torta és boig!

Ei, petit, agafa-la! Diu en Pol amb un crit gargallós i agut;  i simulant el gest d'arrancar l'espoleta li llença la granada amb tanta mala traça que li toca al cap.
El petit cau a terra, en tant que els altres marxen corrent sense adornar-se de l'accident.

El Pol esfereït s'atansa ràpidament al seu costat, s'hi agenolla i veu com brolla la sang que de seguida fa un toll, li agafa el cap amb molta cura i li alça una mica, hi té un bon trep; els foscos cabells enrullats ara són vermells, li prem la ferida amb la mà en tant que se li omple de regallims de sang calenta. A poc a poc la sang va deixant de rajar.
El petit entreobre els ulls... Sóc mort? Diu amb veu tremolosa. He mort a la guerra? No, no, no, ets viu! Perdona'm, perdona'm, jo només volia jugar.
I en Pol crida, crida molt, tan fort com pot, Auxili, auxili!!!
Sóc el petit de cal Tanet... diguis als pares que he mort com un heroi...
I el petit perd el coneixement.

Mentre el porten a la llitera, el Pol camina al seu costat agafant-li la mà. Noi tu no pots pujar, diu l'infermer. I es queda quiet, veient com l'ambulància marxa ràpida fent sonar la sirena.

En Pol enganxat a les llambordes, tenyit de vermell color de guerra, amb els braços caiguts, les mans garratibades i la boca plena de llàgrimes, es quedarà allí, quiet, sense l'aixopluc del seu arbre amic, fins a fer-se fosc, fins a sentir que l'arranquen del terra els braços del pare i la mare, que se l'enduen com un farcellet d'ossos mal girbats, mentre amb un fil de veu, el Pol va dient... L'he mort ... L'he mort...
Aquesta nit, esgotat de plorar dormirà al llit dels pares.
De matinada el desperta un murmuri de paraules que li diu la mare a cau d'orella... Pol, fill estiguis tranquil, el petit de cal Tanet està bé, li han cosit el trep i ja és a casa. Res greu fill.
En Pol tiba la galta dreta i tots dos somriuen.

Oncle Marius he perdut la granada...
No et preocupis Pol, demà farem una escopeta de fusta.



Núria Niubó i Cabau

28 de juny/21

3 comentaris:

  1. Gràcies, Núria Niubó.
    L'agressivitat i les pors de tots. Perquè en el bucle de batalletes del teu relat no se salva ningú, tampoc l'oncle.

    Salutacions, i celebro la iniciativa que has tingut d'escriure un relat per al blog de la Cornèlia
    .

    ResponElimina
  2. Hola, Núria Niubó
    soc la Maria Aladern, autora de Cornèlia Abril.
    S'havia desfet de la granada, però no estaria tranquil, el seu oncle li faria una escopeta de fusta. La mentalitat d'una època en què les noies teniem nines i els nois joguines bèl·liques. Més que agressiu, que també, estava acovardit pel defecte físic que tenia.
    M'ha agradat llegir "Una granada de joguina".

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies pels comentaris. Ha estat un privilegi per a mi publicar en la vostra revista.

    ResponElimina