6.- Carmen Amaya?
—Bon dia! —Atrafegada, la Vicky, corre per la platja, intentant parlar amb la dona que li va vendre, fa un parell de mesos, aquell barnús de ratlles marineres que, mig obert, mig tancat, va encegar en Paco Pons, i gràcies al qual, ara ella ja no és la senyora Smith. Va passar a senyora Pons, a efectes pràctics, però mai no ha pretès dependre de ningú, ella. Repeteix — Hola? Boooon diaaaaa!
La Carmen acaba entenent que aquell bon dia va per ella. Es para un moment, esbufegant, amb tota la mercaderia entre els braços. Mentre espera a saber què li vol dir aquella dona, deixa el garbuix de roba a terra, obre la motxilla que duu a l'esquena, en treu una ampolla d'aigua i en fa un traguinyol. Amb prudència. Només un glopet.
—Buf, buf, m'ha fet córrer!— fa la Vicky—Volia parlar amb vostè.
— Amb mi? I què em vol dir? Porto vestits nous, miri, aquí els tinc, els els puc ensenyar i fins i tot li faré barraqueta si se'n vol emprovar algun— en aquell moment la reconeix— Ah, jo no li vaig vendre un barnús, a vostè?
—Exacte. Sí. Anem a fer un cafè i li explicaré coses. M'acompanya?
La Carmen es mira el canell. Són dos quarts de dotze, fa molta calor, a la platja hi ha poca gent, ja que encara que la calor sigui intensa, només som al mes de març. Si aquesta dona la convida a un cafetó, tot això que hi sortirà guanyant, i potser tampoc no li cal continuar caminant descalça per la sorra, amb tot aquell pes, suant, i amb mitja ampolla d'aigua i prou, per passar el dia... Ahir no va vendre res, avui tampoc, els peus li fan mal, i si en Woody s'emprenya, pitjor per ell. Que ho provi, que ho provi ell, de caminar tot el sant dia, intentant vendre roba. No és tan fàcil.
—D'acord. Anem. I que es foti, en Woody.
—Perdoni, no l'entenc.
—En Woody és, com li diria? El meu protector. Jo vaig escollir la venda ambulant de vestits. Podia escollir anar amb homes, pagaven més, però no em va semblar correcte. Janquasi m'he pagat el deute, espero ser lliure ben aviat.
—Anem. Ja m'ho explicarà— La Vicky se sent encuriosida i té pressa.
S'asseuen en una cafeteria. La Vicky demana dos entrepans de pernil i dos cafès amb llet. La Carmen fa uns ulls com dues taronges.
— Com te dius?—pregunta la Vicky, saltant-se qualsevol protocol, i passant al tuteig directament.
—Carmen. Carmen Amaya.
— Ui, aquest nom em sona a una bailaora que, segons em va explicar el meu marit actual, vivia a Barcelona i era molt famosa.
—Sí. Però no hi tinc res a veure. Jo soc cubana. Vaig venir fa dos anys i, per atzar, vaig acabar en aquest poble tan bonic. El nom és tot sencer Carmen Amaya Rodrigues Lopes. La meva àvia, que va conèixer en persona aquesta bailaora, en un viatge que va fer amb el meu avi, em va escollir el nom. Això m'han dit sempre.
— Cubana! Ara m'explico aquestes formes rodones que tens, i no saps com te les envejo, hahaha! Però anem per feina. I em pots dir de tu, perquè, pel que endevino, crec que tu i jo serem sòcies, més aviat que tard.
La Carmen Amaya ataca l'entrepà. Des d'ahir a la nit, que no ha menjat res. En Woody és boig!
Continuarà...
Montse Medalla- Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada