Imatge de google
Quan tenia vint-i-tres anys compartia pis amb les amigues. Al cap d’un temps es va casar i anà de lloguer amb la parella.
Després d’esprémer la vida amb el seu company durant quaranta anys, es quedà vídua i aprengué a subsistir sola. No tenia fills ni altra família.
Avui, amb setanta anys, ha de deixar la seva llar perquè allà on té els records i la felicitat de més de mitja vida, un fons voltor li ha dit que com que no pot pagar la renda, la casa ja no li pertany.
Ara ha de tornar a aprendre a compartir, però aquest cop en una habitació amb persones desconegudes perquè la pensió no li dona per més.
És ben injusta la vida.
Neus Cereijo, per a Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada